Sense micro
Només de pujar al cotxe i sentir-me la no-veu, en Joan, coordinador de SI al Pirineu, telefona esverat a la Pobla de Segur per avisar que caldrà micròfon. Als problemes, solucions. I fem el viatge tranquils, del secà a la muntanya, amb rams de núvols esparsos, com dibuixats per a la posta de sol. Després resulta que no, que el micro no funciona. Passa res: acostem les cadires en semicercle i es propicia l’intercanvi de parers.
M’agraden els mítings quan sabem generar electricitat, carregar piles, etcètera. Però m’agrada més encara aquest altre format a peu pla, horitzontal, amb reflexions d’anada i tornada. Anit, a la Pobla, quan ja havíem acabat, encara hi érem, allà a la porta del Molí de l’Oli, com qui s’oblida de sopar i s’alimenta de paraules, de dubtes i esperances també.
No són cap joc, aquestes eleccions, però el país s’hi juga molt. I allà a la fresca, des de la nit estelada del Pallars, de cop recordo la dona que em va venir a trobar dissabte, a Palautordera, després del vermut-tertúlia. “Teniu el meu vot”, em va dir, amb els ulls petits i vius, els cabells color d’aram i ben seriosa: “Dubtava per això del Mas però teniu el meu vot”. Li vaig vaig donar les gràcies, li vaig fer dos petons i em vaig quedar amb ganes d’abraçar-la fort i alçar-la en braços i fer-la voleiar. Si algú hagués tingut una càmera i la sort d’enregistrar-ho, hauria semblat un anunci. Però era de veritat.