Molt depriment el que està passant a València i alhora esperançador, de que les coses estan canviant, potser serà l’inici d’un camí sense retorn?…fora règims totalitaris, contra l’abus policial, per una escola digna!
Publicat el 21 de febrer de 2012
Policies, estudiants, València
Amb acarnissament, ràbia i mala idea. Amb aquell gest fastigós de qui se sent poderós quan pega una criatura. Amb l’uniforme i la porra i el casc i els guants i tota la parafernàlia militaroide preparada per esclafar un perillosíssim grup d’estudiants asseguts al davant del seu institut. Amb la reacció d’autòmat que aplica les claus que li han ensenyat. Contra una xiqueta. La té agafada del coll. Mires la imatge i gairebé li sents el crit, mig escanyat pel braç del bàrbar. Ell duu uniforme de pegar; ella, a l’esquena, la cartera per als llibres. La tomba a terra. Manilles? Coces? Què més?
La fotografia és atroç. I significativa. I ens acara a la malaltissa bestialitat de qui es disfressa de ninja per colpejar xiquets. Més que això, fa: ens interpel·la directament, ens pregunta qui és que li ha donat les ordres per fer-ho, per carregar contra un grup de mainada que seia al carrer en legítim acte de protesta contra les retallades en educació (“volem una escola digna per poder estudiar”, deien; intolerable, oi?). Perquè hi ha algú que ha preparat les furgonetes, les armes (armes, sí: pistoles i escopetes immenses per disparar gasos o bales o boles o el que sigui, contra els estudiants, contra una dona que passava i els deia què feu, salvatges, contra qualsevol persona que tinguessin al davant). Hi ha algú que ha decidit acorralar els menors i colpejar-los fins que ragi la sang.
No ha estat cosa d’uniformes incontrolats, això: són dies seguits de cops i detencions, són els antiavalots entrant al pati d’un institut de batxillerat, és la delegada del govern espanyol, aquella Paula Sánchez de León amb els ulls que es fan escletxa de mala idea, donant públicament carta blanca als violents per continuar atacant xiquetes i xiquets. “No tienes cuerpo ni de puta”, li va escopir un d’aquells energúmens a una estudiant. L’exconsellera de Camps ho troba normal i diu, en el seu castellà habitual, que està “totalment a favor de l’actuació de la policia”.
Més enllà de la nàusea que puguin provocar aquestes declaracions, i la violència que emparen, hi ha el fons: la negació sistemàtica de la llibertat d’expressió (igual com havia ordenat les multes per emetre TV3, es devia dir que on s’és vist que els estudiants de la pública surtin de manifestació: #esoloarregloyoenunperiquete, eh Paula?); la impunitat amb què, ara com abans, pot actuar la policia; i, en fi, aquell pensar-se que tenen via lliure, que el saqueig mereix silenci i reverència. És, al capdavall, el tot s’hi val si es tracta de València.
Perquè parlem de València, precisament. La clau de tantes coses i per això mateix primer camp de proves (i de batalla també), tantes vegades.
Parlem de València i dels seus joves que han decidit que tenen drets, que alcen els mòbils, escampen els vídeos, les imatges, la denúncia. I que exigeixen responsabilitats.
Parlem de València, sí: la irreductible.
(publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 21-02-2012)
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en València per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent