el bloc de la Núria

D’una banda, l’estat tot deixat anar.

Ja sigui per fortalesa o per reacció, el cas és que ha passat a l’ofensiva. I van per feina, allà. Sense fer-ne la llista exhaustiva, en tot just un grapat de dies hi podem comptar allò d'”unificar” les targetes sanitàries; l’assetjament a l’aeroport del Prat; la dèria de “preservar la puresa (!) de la tauromàquia” i de fomentar “la festa dels toros com a producte i bé cultural”; l’anunci d’homogeneïtzar currículums, de formar l’esperit constitucional de la mainada i de mantenir una actitud “vigilant” perquè la llengua d’escolarització sigui també el castellà; o allò que diu el progre Gallardón, que la llengua (catalana) a la justícia (espanyola) és “un problema de difícil solució”. Per exemple i ho deixo en punts suspensius. Pel que m’hagi passat per alt o pel que anunciïn demà. La sentència del TSJ sobre la immersió lingüística, posem per cas.

En fi. Tot això d’una banda. I, de l’altra, ai, el no res.

De l’altra banda, que al final és la mateixa, un posat de mestretitista displicència cara al propi país i una completa inanitat cara enfora.

Com pot pretendre liderar res algú que que considera que el seu poble és menor d’edat? “Els nens, quan creixen, no volen trencar amb els seus pares”, declarava l’altre dia l’Artur Mas per il·lustrar la relació Catalunya-Espanya.

Els nens!

La tristíssima imatge es comenta tota sola. No m’hi estendré. És gairebé ofensiu haver d’argumentar, a aquestes alçades, que no som pas criatures sinó una nació, que Espanya no ens va engendrar sinó conquerir, que etcètera.

No, no ho faré.

Tan sols volia apuntar que, ben mirat, lluny de descriure cap realitat política, la frase en qüestió només retrata la mentalitat de qui l’ha pronunciada. Des d’ella, des d’aquesta autodisminució, potser s’entén el posat de disculpin les molèsties amb què es presenta Mas a Madrid.

I no passaria res si fes tot això a títol personal. Cadascú se sap les seves coses i administra covardies i dignitats com vol o com pot o segons les existències. El problema és que les seves reverències ens comprometen a tots. Que fan vergonya. I que tenen conseqüències.

(publicat a Crònica.cat, el 6-12-2012)

Ha sonat el telèfon i era el meu sogre: és que ha mort l’Antoni Tàpies. No fotis.

Sempre hi hem fet conya, amb ell, sobre en Tàpies: que si ja veus, tres creus i un gargot, que si no parlis així d’un mestre de l’art del segle XX, que pots comptar, la meua néta pinta millor, etcètera. Sempre hi hem fet conya i avui resulta que, en tenir-ne notícia, de seguida ha telefonat. Per si no ho havíem sentit. Perquè una cosa és una cosa i una altra que s’hagi mort l’Antoni Tàpies, he pensat que ho havíeu de saber.

És una història minúscula davant de la magnitud de la mort, del buit, de tot. Demà ja tindré més paraules. Però és que aquest vespre el meu sogre ha sentit la notícia. I sap que és important. Que ho ha estat. Que ho continua essent. Antoni Tàpies.

Va néixer tal dia com avui del 1942, a Alcoi. I continua essent imprescindible.

Amb el posat divertit, ni menut ni cepat, els ulls desperts, el gest explícit, les ulleres grosses i desmuntables: en Paco Camarasa ha tornat a València.Hi va viure els anys de les llibreries que feien teixit social, quan servien per a la conxorxa imprescindible i per a la cultura que també ho és si resulta que aspirem a viure en un entorn raonat i digne.

I explica que li dol, València.

Ell se’n va anar per amor, per na Montse Clavé, que duu la llibreria Negra i Criminal i que és la mare de l’Ernest, un nen de la meva classe d’EGB: el món és petit i hi ha casualitats boniques de saber.

Ho va dir en Francesc Calafat el dia que presentàvem el Jo confesso a València: per entendre aquesta obra, per trobar-hi arrels i referents, per completar-la, cal haver llegit Viatge d’hivern.I li vaig fer cas. I vaig constatar que tenia raó.Val a dir que m’havia sorprès l’apunt, que, fins i tot, me’l vaig prendre d’entrada amb certa reticència (sí, Paco: confesso jo també), potser més com un lligam de crític que no pas com una qüestió detectable: un llibre de contes i aquesta gran novel·la, ves quina relació agafada pels pèls, no?Doncs no.

Ultra els noms (la Trullos o l’Ardèvol, posem per cas) i l’artesania antiga capaç de crear objectes únics (sigui una gemma preciosa, sigui un violí) i la incapacitat humana per tirar endavant una relació imprescindible, ultra també l’horror per la maldat que se’ns pot manifestar tan crua i tan bèstia al bell mig del cor del continent, hi ha el clima, l’aire, la música.

Van plegar un dia, patam, amb nocturnitat i sense avís. Fins i tot els subscriptors, van deixar desemparats, contemplant potser amb incredulitat aquells paperets que els permetien bescanviar un val per un diari. I que de cop ja no.Un amic, l’Enric, que el llegia pràcticament des del primer dia, que el passejava per la ciutat com qui alça una bandera, m’explicava que una senyoreta molt amable li havia dit, per telèfon, que li ho podien enviar per correu: sí home, a sobre de cornut, ara rebré el diari tres dies després, que se’n vagen a fer la mà, home, a fer la mà.

Aleshores, com per justificar-ho, van deixar anar que hi perdien diners. I el missatge era clar. I trist. Que El heraldo de Aragón té interès per arribar als quioscs de València però l’Avui, no.

En fi.

No m’hi estendré. Ja ha passat molt de temps, des que ens vàrem quedar sense diaris, a València. Com si en aquesta terra nostra no hi hagués més projecte de país que el que parla castellà. Com si haguéssim de ser l’única cultura del món que accepta la mutilació. Com si tampoc la possibilitat d’estendre mercat no comptés per a les nostres empreses de comunicació.

Quan es van decidir per fi a treure La Vanguardia en català, li vaig preguntar a la quiosquera del meu barri que quan la rebria. La seva cara va ser tot un poema: que ja ho havia preguntat, em va respondre (vet aquí una mare dels ous en petit format d’anècdota quotidiana: no és que sigui catalanista, la meva quiosquera, diguem-ne, és que li importa el negoci), que li havien fet entendre que més endavant, segurament, que ella ja li ho havia dit també a un home, ahir, que potser si els lectors escriuen cartes o telefonen faran més força, però que no ho veig clar, xiqueta, no ho veig clar.

Jo tampoc.

No sé si de tant tractar-nos com si fóssim de segona algú pensa que ens ho acabarem creient.

Per això em va fer tanta alegria, aquell rumor: que diuen que l’Ara ja és a Mallorca, que diuen que no s’han oblidat de nosaltres, que no és obligatori viure traduïts, que resulta que al remat no és cap rumor, que ho han escrit i publicat i és profecia.

Va ser al novembre, això. I avui, que seia davant la pantalla i tenia ganes d’escriure per fi normalitats, encara he fet un google desconfiat, no fos cas que ho haguessis somiat, qui sap. I no. Vull dir sí: sí que és cert, que ho varen dir. A l’editorial del director i en notícia, també. La copio: “El següent pas per reforçar la presència a tot el mercat en català serà distribuir l’edició en paper al País Valencià, en una iniciativa que es posarà en marxa a partir del mes de febrer”.

Febrer! Si ja hi som, a febrer!

Ja hi som i gairebé no goso preguntar com ho tenim. D’una banda –ai- no puc evitar d’arrufar el nas i de pensar que ja ho creurà qui ho pugui veure, si és que ho arribem a veure. No seria pas la primera vegada que diuen i que queda després tot deixatat en boira. Però de l’altra banda –ai, també- penso que per què no, que ja era hora. I per això, perquè pot ser que vagi de bo, perquè d’aquí no res entra febrer, perquè els xinesos diuen que és l’any del drac i d’altres prediquen la fi del món, m’apresso a recordar l’obvietat: que, a més de la llengua, cal el contingut. Que parlin de les coses d’aquí, també, vull dir, a més de distribuir.

Febrer!

(publicat a Mèdia.cat, el 24-01-2012

Duc un parell de dies grmxtf. Fregida. Tipa i cuita de parlar amb maquinetes. O de fer com que hi parlo: si vol una monyonya, premi 3, si vol un ringorango, faci la vertical, escrigui aquestes lletres tortes, identifiqui els seus amics: qui és aquest paisatge? Com es diu aquest pastís, aquest tros de teulada que li marco amb un requadre?

El senyor fèisbuc vol comprovar que sóc una persona, que tinc identitat, i, per fer-ho, m’envia un programa automatitzat amb el qual és impossible dialogar: no, miri, és que no m’hi deixava tenir més feisamics, a l’altre perfil, i per això vaig obrir aquest també, sap?, és que les pàgines no m’acabaven de fer, ja ho miraré, però preferiria quedar per aquí, com en un joc divertit de reflexos. Jo provo d’explicar-ho tan clarament com puc i fins ara hi xalava, de veritat: un mur pot prendre camins molt diferents segons qui hi va ficant cullerada, i aquesta és la gràcia de l’invent, també, no? La interacció, la interconnexió, la xarxa multiforme que fem entre tots i etcètera.

L’altre dia, que era dissabte i feia aquell sol d’hivern que relaxa i s’agraeix, llegia a la terrasseta de casa i em vaig quedar adormida. No pas d’avorriment, que consti, sinó de bé que s’hi estava. Una estona, només. Deu minuts, potser. Asseguda a la cadira plegable, el llibre a la falda, el sol a la cara. Fantàstic.

El cas és que després, en despertar-me, em vaig trobar dos filets de plata que, amb aquesta resistència delicada de la seda de teranyina, m’unien un dit de la mà amb el genoll. Em va saber greu desfer la feina de l’aranya i em vaig quedar una estona immòbil encara, pensant que, al capdavall, la vida fa igual via quan troba que no hi som.

I ens aprofita.

Aquesta pregunta, que és la pregunta clau, la decisòria, ja és sobre la taula. Ho corroboràvem l’altre dia, a Barcelona, a l’acte que tan brillantment va organitzar la gent de Les Corts per la Independència: avancem i, per tant, ja hem canviat la qüestió, ja no ens preguntem “per què” sinó “com”.

Hem constatat que hi tenim dret; que per història i per futur i perquè sí; que per economia i per dignitat i per voler ser; perquè la situació ja se’ns fa moralment inacceptable, econòmicament inviable i de tot i etcètera. L’argumentari és llarg i ha estat explicitat del dret i de l’inrevés. Fins que ja hem passat de pantalla: el debat sobre la independència -que, com més va, més espai ocupa a la realitat política catalana- comença a centrar-se en la manera de posar fil a l’agulla, de xutar cara a barraca, d’anar decididament per feina. Ja no parlem de casos hipotètics, d’allò que secretament -ai- anhelen els nostres cors, de cap futur desitjable però llunyà. Ara comencem a encarar, per fi, l’imprescindible “com”.

I és un canvi transcendental, aquest.

L’altre dia, afirmava Oriol Pujol, dirigent de CiU, que res no li constava, a ell, de la famosa LOAPA financera.

No devia pas ser que el representant de la formació autonomista hagués estat fora del món els darrers temps, que no hagués sentit parlar de la barrabassada, que fins i tot la terminologia l’agafés de nou. No. Sembla que sabia de què parlava quan assegurava que no calia parar-hi especial atenció perquè, al capdavall (i cito textualment), “només ho hem llegit al Financial Times”.

I avall que fa baixada, no?

Negar la realitat no és la millor manera d’encarar-la. I la realitat, ai las, ens mostra que aquesta LOAPA pressupostària que prepara el PP no és tan sols una frase escrita en un diari (en fi, no res, total, una declaració d’intencions explicitada pel ministre espanyol d’Economia al Financial Times), sinó tot un programa de govern. Un  pacte d’estat, fins i tot, en podríem dir: l’altre partit nacionalista espanyol, el PSOE, ja apuntava en idèntic sentit fa uns mesos. De fet, si els responsables de CiU repassen, jo què sé, el discurs d’investidura de Rajoy, hi trobaran la referència (va, per si de cas, aquí en tenen una pista: se’n sol dir “evitar solapamientos” o “estabilidad presupuestaria” o allò d’atendre “la premisa de ‘una administración, una competencia’”, tot sobre la base de la reforma constitucional que, recordem-ho, van pactar ben conscientment i ben recentment).

Era tan bèstia, aquell anunci, que ara, quan hi penso, he de fer esforços per recordar que realment el vaig veure, que no me l’he pas imaginat. De vegades passa: a còpia de repetir-t’ho pots acabar tenint el convenciment que la pròpia invenció ha estat un fet viscut. Diuen que és un mecanisme del cervell, d’autodefensa o d’autocomplaença o de no ho sé. Tant hi fa, ara, però. No és d’això, que volia parlar. Torno a l’anunci.

Recordo que aleshores, fa una pila d’anys, ja em va molestar. El vaig trobar, de fet, altament ofensiu. I significatiu també. Fill d’una manera d’entendre el món que, com més va, més detestable em sembla. L’anunci, en fi, era d’un d’aquells mitjans que s’autoproclamen centre de l’univers i es mirava els seus potencials lectors amb altes dosis de displicència (l’havien col·locat al metro, dalt d’una escala: més que no pas lectors, segur que hi veia formiguetes) i proclamava, més o menys: “les vaques volen. Si t’ho diem nosaltres, creu-t’ho”.

Tot un cant a la irracionalitat, a la recepció acrítica de qualsevol notícia, a assumir la deglució en comptes de plantejar l’interrogant. Tota una declaració de principis, d’allò que se suposava que el periodisme no hauria de ser.

Proveu-ho. Us ho proposo ben amicalment i sincerament. Proveu-ho ni que sigui una vegada. Parteixo de la premissa de les coincidències, d’aquell espai ampli en què es pot trobar tothom qui s’estima el país. I la seva gent, que és el mateix.

Proveu-ho, per tant, a poc a poc, aviam què. Proveu de dir ‘català’, així, sil·labejant, amb totes les lletres de la paraula. Proveu-ho, si us plau, i veureu que no passa res, que no s’obre la terra sota els vostres peus i us engoleix dins un pou de flames, que el cel no cau sobre els vostres caps, que la gent no us assenyala pel carrer i crida anatema.

Encara que hagueu pronunciat el petit mot al bell mig de la ciutat de València.

Tot això ve a tomb perquè, al sud, ja fa massa temps que el terme ‘català’ ha desaparegut dels llavis de bona part dels qui volen defensar-lo. Conscientment, perquè “així ens entendran millor” (com si la gent fos tanoca), per “evitar problemes” (i acceptant, per tant, que el terme és conflictiu), o bé inconscientment, ja automàticament perquè, a còpia d’esforçar-se a esborrar-lo, se’n perd el costum d’ús. I així entrem en l’enterbolit món dels eufemismes i tot s’hi val per no pronunciar el nom més clar i tot és perdre el temps a còpia de circumloquis: “la nostra llengua” o “la llengua del Tirant” o allò del diasistema-parlat-per-una-gent-de-la-riba-occidental-de-la-Mediterrània-oh-quina-sort-que-tenim-de-viure-en-aquesta-terreta-assolellada.

No va ser John Lennon qui va dir que la vida és allò que et passa mentre vas massa atrafegat fent uns altres plans? Hi he pensat, en una d’aquelles associacions d’idees mig agafades a repèl, en sentir que la gent del Parc Alcosa és en vaga de fam. Vet aquí una mesura radical de protesta; desesperada; un intent de fer-se sentir, de cridar l’atenció, ara que els carrers són plens de llums i es fan festetes solidàries i les pantalles amenitzen les vesprades amb concursos familiars i tots anem tan distrets de galindaines que no veiem això que passa tan arran d’aparador, a fora, a la vida real.

No ocupa grans titulars enlloc, la seva reivindicació. Però resulta que hi són. Que tossudament bateguen i no mengen. Que s’estan allà a la catedral de València, vuit quilòmetres al nord del barri-dormitori que dóna nom al seu col·lectiu.

No recordo quan va ser la darrera vegada que el vaig veure, al Cala. Per telèfon havíem parlat més recentment: per a algun article, algun acte, alguna informació, mil coses que cal fer en aquest país llargarut. Ara tinc al cap, sobretot, una estada a casa seva, a Baó, ja fa uns anys. Hi havia anat per a un reportatge sobre les nostres terres de frontera i vaig tenir el millor guia del món: igual com desgranava la dura realitat del septentrió, en Cala te’n mostrava el batec de ginesta fet colla castellera. Som fets de contradiccions, i així és el país que tenim. Més val saber-ho i dir-ho i no resignar-se mai al dibuix que te’n fan els altres.

Gràcies a la feina difícil d’en Josep de Calassanç Serra, gràcies al seu entusiasme i a la seva lucidesa, el nostre país és una mica més digne, una mica més a prop de la llibertat que ell somiava i que, sobretot, va ajudar, amb el seu esforç, a construir.

Però és mort. I no és just.