“Sense incidents”

0
Publicat el 24 d'abril de 2012
Per comoditat, per mandra, perquè potser així sembla més professional o no sé per quins set sous, repetim frases prefabricades que se suposa que serveixen per fer el missatge més entenedor o més original però que, en realitat i sovint (gairebé sempre, penso, però deixem-ho en sovint), són mers clixés que empobreixen la comunicació, que converteixen un fet únic (tots ho són, ben mirat) en una banalitat ja sentida mil vegades.És per això, suposo, que les persones sempre “han resultat ferides”, que algun cantant famós presenta “el seu disc més personal”, que les reaccions “no s’han fet esperar” o que “la normalitat” és “la tònica general”. O etcètera, que la llista de tòpics és llarguíssima i inclou coses que, de tan suades, ja comencen a fer riure (“marc incomparable”?) però que encara, ai, es continuen emprant (unes eleccions que esdevenen “festa de la democràcia”?, un rei que, “després de les merescudes vacances torna a la feina habitual”?).
El cas, però, és que, sigui per deixadesa, sigui amb tota la idea, aquest fer servir expressions prefabricades té també conseqüències de contingut, genera marc referencial. Per tant, més enllà del fet de l’empobriment de l’idioma, i del missatge, més enllà d’aquell trist llegir o sentir frases que ja coneixem i que no ens aporten res de substancial, hi ha l’elaboració d’informacions a cop de tòpic,  la repetició acrítica d’afirmacions intencionades, l’ús de construccions que creen imaginari.

“Tot i el caràcter reivindicatiu de la manifestació [!], la marxa s’està desenvolupant sense incidents” pot ser un exemple ben il·lustratiu de l’ús criminalitzador del tòpic: què justifica unir en una mateixa frase “manifestació” i “incidents” si resulta que no n’hi ha hagut? Posats a fer, per què no hi afegeix, l’agut redactor radiofònic, que tampoc no hi va haver concurs de paelles o concert de gramola o exhibició de puntaires?

En fi.

Quant al costum de repetir comunicats de premsa sense pudor, recordo ara, per exemple, l’estupefacció en constatar com, tot just començar l’any, la web del 3/24 quedava gradualment coberta de caspa mentre anava explicant que Manuel Fraga Iribarne havia “mort envoltat de la seva família, després d’una llarga malaltia”. I, sobretot, potser per no desentonar, potser per aquella mandra que dèiem, com hi afegia que s’havia “dedicat a la política durant més de 60 anys”. “Dedicat a la política”! Si la tortura i execució de Grimau o els assassinats dels obrers de Gasteiz, per posar només dos exemples literalment sagnants del llegat del personatge, es converteixen, per mor del tòpic, en un “dedicat a la política”, és hora que ens ho comencem a fer mirar.

(publicat a Mèdia.cat, el 23-04-2012)

Del Sant Jordi a València

0
Publicat el 23 d'abril de 2012
La fotografia no té res a veure amb això que ara escric sinó amb el text que ve després, que és el tros de conte que he llegit a l’acte que avui s’ha celebrat a l’OctubreCCC, organitzat per ACPV i l’AELC: cinquanta-cinc escriptores i escriptors amb un minut per compartir un bri de literatura. I en Pau Alabajos. I la llibreria oberta. I una florista venent roses. Tot, presidit per un gran llaç quadribarrat que ens sumava al clam de les Illes. Practicant la normalitat. Perquè el 23 d’abril és, probablement, el dia més bonic de l’any.
(vet aquí el fragment d’un conte, “Úrsula”, d’AZ)

“No tenia un cervell gaire ben estructurat, l’Úrsula, però per això mateix no el trobava a faltar. Ella havia nascut per al triomf i la galindaina i des d’aquest convenciment bastia un món de tan poca substància com requeria l’objectiu: hauria volgut ser ballarina o tennista o una d’aquelles nedadores sincronitzades que enlluernaven les pantalles perquè eren com sirenes, repetien locutors perfectament entrenats per al tòpic; hauria volgut ser cuinera amb estrelles i programa amb el seu nom o escriure mediàtic i guanyar quota pròpia dins el televisor o una llarga llista de possibilitats que se li acudien a l’hora dels desigs, quan desconnectava del que fos que expliquessin a classe i es veia tota guarnida i pentinada de presentadora, quan tancava els ulls i intentava encarrilar-se els onírics desvaris (…). Però tot allò (el ball, el tennis, la cuina i els punts suspensius) reclamava, a més d’alguna mena de talent o de tendència o de capacitat, esforç. I de cap d’aquestes coses no n’havia sabut mai res, l’Úrsula. Ella, de fet, estava preparada per a la fama i prou.”

🙂

Publicat dins de contes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Antígona al cementiri de València

2
Publicat el 13 d'abril de 2012

A la famosa tragèdia de Sòfocles, Antígona, íntegra i bella, desafia la llei injusta per donar al cos del seu germà digna sepultura.

La seva ferma perseverança, els arguments que desgrana davant el poder que dicta prohibicions i, sobretot, els seus fets (malgrat el càstig que sap que trobarà, malgrat saber-se sola contra el món, els seus fets), han convertit Antígona en símbol de la constància i l’amor que mou els qui continuen cercant els desapareguts en tanta fossa comuna com ens amaga la terra.

Cada any, a l’abril, entra al Cementiri General de València una comitiva en solemne homenatge.

Desfila amb flors i dents serrades fins a les fosses comunes on van llançar els morts de fredes matinades que ens evocava l’Estellés. Per reclamar-ne la memòria i honorar-la. Perquè l’oblit no sumi pena sobre els crims del franquisme. És un acte intens i bonic. Amb banda de música i dolçaines i un nus a la gola que estreny i estreny i emociona quan es van dient els noms a moltes veus, i s’enganxen en paperets allà mateix, arran de fossar. Noms i flors aferrats a la tanca. El vent els mou i sembla un gest d’agraïment.

La justa pretensió, l’acció tan digna, es deu fer insuportable per a aquest personatge groller que hi ha instal·lat a l’ajuntament, sinistra hereva dels qui van manar omplir les fosses. Per això prova sempre d’evitar l’homenatge. Diu que no hi pot haver música, al cementiri. Missa a tot volum, amb altaveus, sí. I música també, de fet, normalment. Menys aquest diumenge, que serà 15 d’abril. Amb l’excusa banal de “no alterar la tranquil·litat dels visitants”, aquest diumenge precisament, aquest diumenge i no cap altre, diu que queda prohibida la música.

Transvestida de Creont, enfellonida com ell, voldria prohibir-nos sentiments i justícia.

Però l’heroïna de la història és Antígona. I, passats els segles, ja no és una dona sola.

Acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme llançades a les fosses comunes del Cementiri de València

Diumenge, 15 d’abril, 12 h.

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cap d’Holofernes (2010)

1
Publicat el 12 d'abril de 2012

El tenen a Madrid. No pas el cap d’Holofernes, és clar: parlo d’un quadre que ens ofereix la digna imatge d’una rotunda Judit que, bo i sostenint-la entre les mans, presenta la testa a no sabem qui. El va pintar Salomó de Bray, un holandès, l’any 1636. Després el va adquirir Felip IV de Castella (el d’Olivares, sí) i va passar a formar part de la pinacoteca reial espanyola, on compres, espolis i donacions diverses van anar acumulant objectes que poguessin representar el prestigi que tota estructura estatal anhela.
Durant molt de temps, però, la ferma Judit no hi duia cap cap, entre les mans, sinó un gerro. Un gerro blau. Un gerro blau amb nanses daurades i forma de bala de canó. D’aquesta manera, el quadre perdia sentit i força i esdevenia incomprensible: què fa aquesta dona mostrant-nos el gerro espantós? Qui és?
I la bella Judit va haver de contemplar el pas dels anys sostenint, impotent, la maleïda bola blava i condemnada per tant a l’anonimat. Fins que, el 1992, van radiografiar el quadre. I van constatar que el gerro era un trist repintat que amagava al seu dessota la decapitada testa original. En analitzar el pigment de les nanses del gerro censor, va quedar més o menys establerta la data de la substitució: aquell groc de plom i estany era d’ús habitual fins al segle XVIII. Després, ja no.

I per quins set sous la cort castellana va decidir grapejar aquest quadre del mestre holandès? No pas per cap escrúpol envers una truculència que la imatge no té i que tampoc no devia afectar gaire els contemporanis, sinó per un simple acte de nacionalisme. De nacionalisme d’estat. D’aquell que ells diuen que no gasten. Perquè a ningú no se li va escapar aleshores la identificació que l’autor feia entre la lluita holandesa per alliberar-se del domini espanyol i la història que l’Antic Testament recull sobre Judit i Holofernes (després de seduir el capitost de l’exèrcit enemic, i ja dins la seva tenda, la valenta heroïna jueva, zac!, li va tallar la testa i se la va endur com a trofeu). Per si de cas el fet no acabava de quedar clar, Judit, símbol de la fidelitat al propi poble, duu, al quadre de Salomó de Bray, els cabells guarnits amb una cinta blanca amb llaços blaus i vermells: amb els colors de l’antiga bandera, esdevé clara personificació de l’Holanda vencedora i alliberada del jou espanyol, encarnat en Holofernes. O, més exactament, en aquella seva testa morta. Per això van decidir esborrar-la del mapa. I substituir-la pel gerro xaró. Sense escrúpols. Tal com hauran fet centenars de vegades. Repintant, esborrant, reescrivint la història a conveniència.

Però la realitat és tossuda, i el cap d’Holofernes ha tornat a sortir a la llum. Judit ha vençut, sí, i Holofernes se’n dol. Que no sigui la darrera vegada.

(publicat a l’InDirecte!, el 22-3-2010)

Publicat dins de el calaix i etiquetada amb | Deixa un comentari

Deixar-la anar

1
Publicat el 10 d'abril de 2012
Me’n vaig adonar de cop, l’altre dia. Per casualitat, però de cop.Una amiga que escriu, somrient, detallosa, em va preguntar, amb naturalitat, que què, com tens la novel·la. I jo, amb idèntica normalitat, sense pensar-hi i sense deixar per tant que la mentida m’estrafés la veu, li vaig dir que uf, que això és un no acabar, que la tinc a punt a punt però encara n’hi falta, que sóc lenta i que ara m’empesco un canvi de tema qualsevol per treure’m de sobre la incomoditat que causa la inexactitud conscient.
Perquè ja l’he acabada.

Cada vegada que me la miro hi canvio alguna cosa, però això passa sempre fins que ja no té remei. El cas és que ja l’he acabada i que no vaig ser capaç de reconèixer-ho en veu alta. Després de tant de temps i tant de tot, resulta que l’he acabada i que dic que no. Com si no la volgués deixar anar. Pànic total a acceptar que ara haurà de fer via. I que a mi, amb el niu buit, em tocarà acceptar que camini o voli o s’esgarrinxi els genolls.

Publicat dins de El banquer i etiquetada amb | Deixa un comentari

Terricabras

2

El vaig veure l’altre dia, en aquell acte al Sant Jordi. Per megafonia van avisar que hi era, el vàrem aplaudir, ell es va alçar a respondre la salutació, des d’allà dalt a la graderia dreta. En acabar el sarau, vaig pujar a abraçar-lo.

Em va semblar més prim, potser fluixet, però amb aquell somriure amable de sempre, i la veu característica i tot. Explica que l’hauran de tornar a operar i es tomba acte seguit a saludar una dona que també li vol dir com s’alegra de veure’l. Encara una darrera mirada, amb aquella intel·ligència que li ve del fons.

Baixo les escales i recordo en Terricabras que vaig conèixer a la presó: hi venia a fer-nos classes de filosofia, al grup d’independentistes que romaníem allà tancats. Perquè sí. Per obrir-hi finestres. perquè de vegades portava també una ampolleta de moscatell a la cartera. I notícies de casa. I fotografies seves: el Terri menut, adolescent sense barba, professor, cabells blancs: ens hi explicava allò del canvi que perdura, del riu que varia i és sempre el mateix. Wittgenstein. I Plató.

Era la solidaritat que no es posava medalles, la de veres, de les persones bones. Jo no ho oblidaré mai.

Xiquets que mosseguen policies

0
Publicat el 8 de març de 2012
Mai no he notat que em cridés la cosa corporativa, el lligam de la selva, la mirada gremial. Fins fa ben poc, me’n sentia, de vegades, mig culpable i em resignava a pensar que devia ser un defecte que tenia, com un pecat original: vaig arribar al periodisme des del camí tortuós de la literatura, per amor de lletra, diguem-ne, i perquè d’alguna cosa s’ha de viure, i potser d’aquí venia l’allunyament, em deia, qui sap.
M’agrada l’ofici, això sí. Més que no m’havia pensat d’entrada, m’agrada. Arrossegat com és  tan sovint, i resulta que m’agrada. Però ja està. Aquesta sensació no m’ha generat cap mena d’empatia grupal. En fi. Tant hi fa. No és d’això, que volia parlar, sinó del lligam que se suposa que hauria de tenir amb la gent de la professió així en general, especialment en temps tan durs per a la lírica, del llaç inefable que se suposa que m’hauria d’unir, per exemple i perquè sí, amb la persona o les persones que van trobar adient, l’altre dia, crear una notícia que digués, i cito de memòria: “policia ferit a les protestes”. Amb fotografia inclosa de la cuixa de l’interfecte. I una taca vermella. Ah, no era només “policia ferit”, era “mossegat”: més drama.

Tota València, i mig món amb ella, vivien encara commocionats per haver constatat, gràcies als mòbils alçats fets cronistes en directe, com grups d’antiavalots blindats com si fossin gladiadors insultaven, perseguien i colpejaven xiquets i xiquetes d’institut. Els joves estudiants, a més, havien tingut la pensada de portar llibres a les concentracions de protesta contra la violència policíaca, per la llibertat d’expressió, la democràcia. Llibres. I alçaven Baudelaire i Borges i el Tirant en esplèndid acte de desafiament.

Insuportable, és clar. Del tot inadmissible. Calia contrarestar tanta poesia i tanta història, devia pensar alguna llumenera de la redacció. I se’ls va acudir això de la mossegada. A qui li importa la mainada detinguda, els cops de porra, aquell miserable que espenta dues criatures contra un cotxe, què fa que un armari cuirassat passi pel costat d’un xiquet i li trenqui les ulleres, qui ensenya a aixafar la cara d’un nen contra el terra, a clavar-li el genoll a l’esquena, torçar-li el braç, posar-li manilles, qui dóna les ordres. No: algú en aquella redacció va decidit que la imatge que ho resumia tot era un tros de cuixa de policia. I algú altre la va col·locar a lloc, també. Algú va redactar la nota penosa, hi va fer un titular, peu de foto, aquestes coses. Periodistes, se suposa.

La tinc retallada, aquella diguem-ne notícia. Per recordar-me, en fi, que la qüestió no és de què treballes sinó al servei de qui et poses.

(publicat a Mèdia.cat, el 7-3-2012)

Publicat dins de la gasetilla i etiquetada amb | Deixa un comentari

We, the independence generation

0
Publicat el 2 de març de 2012

Arribats a un determinat punt, l’única qüestió que veritablement compta, l’única cosa que pot realment marcar la diferència és l’actitud.

No parlo pas de posturetes, òbviament. Actitud no significa, en aquest cas, gestos estudiats, assajats, repetits i buits, sinó convenciment. Actitud com a reflex de la voluntat, per tant. L’actitud ferma i natural que transmetia, per exemple, el jove representant del Partit Nacional Escocès (SNP), en David Linden, l’altre dia, a l’Assemblea de Solidaritat, quan pronunciava aquell esplèndid sintagma: “nosaltres, la generació de la independència”.

Semblava un lema i era tan sols una descripció. I en això hi havia, precisament, el secret que li donava veritable transcendència. Després enumerava la feina que fan, la que encara tenen per fer, plenament conscients com són de les dificultats. Després, en fi, hi havia l’anàlisi objectiva i els peus a terra, però, d’entrada, la bella convicció, arrelada en el temps que vivim i en el propi treball també: “we, the independence generation”.

Sí, a Escòcia van cara a barraca. I aquest seu convenciment, aquesta possibilitat oberta al si de l’Europa que compartim, desperta evidents expectatives. Ho deia en Linden mateix, amb bon humor: “fa uns anys, ens pensàvem que els catalans ens avançàveu, ara sembla que nosaltres hi arribarem abans. Els flamencs també s’animen. M’agrada aquesta competició!”.

Davant de l’evidència i de l’actitud que la representa, hi ha hagut un significatiu intent de retop: fent ús d’aquella closca que els aïlla, hermètica, de cap influència democràtica, el representant de l’estat espanyol, el molt carpetovetònic ministre mesetari d’Exteriors, García-Margallo, ha dit allò que diuen sempre, que cap equiparació no és possible, que en res no els afecta que es mogui el món i que, atenció, “la secessió no és prevista a la constitució”.

Au, Cacau.

I tot l’univers ho sap, que la Terra gira segons marca la constitució espanyola. La Terra o el sol al voltant d’ella, si ho diu la Constitució.

Si no fos pel dolor que causen i la mala bava que arrosseguen, personatges com el Garcia-Margallo se’ns podrien fer entranyables, inflats per antigues glòries que enlloc no troben reconeixement, brandant una autoritat que no ostenten, com un antic aristòcrata caduc i sol i sense rendes que exigís reverències pel carrer, com un Napoleó de mà al pit, espasa pintada i barret de paper.

Allò que val, però, ja ho dèiem al començament, no és pas aquesta ranera de Garcia-Margallo sinó l’actitud. La nostra actitud. I, si espanya no té prevista la democràcia, nosaltres sí que l’exercirem. Amb naturalitat. Davant del món. Perquè no depèn d’ells sinó de nosaltres. De nosaltres, sí, la generació de la independència.

(publicat a Crònica.cat, el 29-02-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Falles sense tortura (un escrit del 2011)

7
M’agraden les falles. Quan vaig venir a viure a València pensava que això era cosa de la primera foguerada, de la impressió que fa descobrir tanta vitalitat com li vessa a la ciutat pels carrers, la desinhibició, l’alegria que ho amara tot, els colors i aquestes ganes de proclamar primavera amb l’encesa de la primera mascletà. Pensava, en fi, que l’entusiasme quedaria rebaixat pels anys, que quan ja n’hagués viscudes tres, sis, deu (ai mare, com passa el temps!), deixaria de quedar-me embadocada davant l’espectacle de la gent ocupant amb naturalitat els carrers, presumint de versos, trastocant els horaris, apressant el pas per no perdre’s ni un bri de la pólvora que de seguida omplirà la plaça de fum i de festa i de tot. El cas és, per sort, que m’alegro d’haver-me equivocat: ja me la sé, ara, la litúrgia que s’ensenyoreix d’aquesta ciutat bella i atribolada quan arriba el mes de març, és cert: me la sé i em continua meravellant cada vegada.Per això se’m fa encara més insuportable imaginar-me que allà mateix, a pocs metres de la vida encesa, dels colors i aquella ànsia per fer-se el monyo, posar-se una brusa i vinga a passejar, s’hi dugui encara a terme un espectacle tan tenebrós i brut i sanguinari.

No, les corregudes de bous res no tenen a veure amb l’alegria de les falles. En són l’antítesi, precisament. I una antítesi tan salvatge que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots per permetre encara que algun desaprensiu pretengui lligar la festa a la tortura, a les punxes, la sang brollant a raig, la llengua inflada, els ulls desorbitats de terror, de dolor, de sofriment.

Diran que si la tradició. Però la cultura humana no és una realitat estàtica, té capacitat d’evolució i gràcies a això hem avançat i ens seria avui inacceptable acudir tranquil·lament a veure esquarterar un condemnat a la plaça pública. O, si voleu un símil que afecti altres animals, ens indignaria que algú encara practiqués el sàdic costum de treure els ulls dels canaris per sentir-los, deien, cantar “millor”! O aquell altre de lligar a un pal un ós amb les ungles i les dents arrencades i seure a contemplar com l’envesteixen els gossos, com li queixalen els testicles, les orelles, les potes, com es prova de defensar a cops, com la sang ho cobreix tot i pugen les apostes. No allargaré la llista de salvatjades (en comptes d’un ós poseu-hi un bou i ja tindreu una altra -evidentment avui superada- tradició), que no acabaria. Penso ara quantes coses horribles no haurem fet, els humans, emparats en la nostra autoproclamada superioritat. I en la tradició.

Diran que els bous no pateixen. És una mentida absurda. La simple observació la posa en evidència, però és que la ciència ja fa temps que l’ha desmentit: centres i mecanismes de transmissió del dolor són comuns en tots els mamífers. Com que els humans som mamífers igual que els bous, qui ho vulgui que faci la prova: que es deixi clavar banderilles de colors, que el burxin amb un punxó i que li preguntin després si fa mal o no.

Diran que és un combat. Quina cara! Col·locar un animal atordit i de tarannà pacífic (sí, pacífic: en diuen brau per posar disfressa a l’herbívor) dins d’una trampa, enviar els picadors a destripar-lo, clavar-li arpons que li provoquin ferides enormes que el facin dessagnar, simular l’enfrontament quan ja no li quedin forces ni per alenar i un personatge vestit de lluentons pugui exhibir-se amb aquells ridículs gestos amanerats és moltes coses menys un combat. És un patètic simulacre. Una farsa cruel i decadent. I covarda. Molt, profundament covarda.

Diran paraules com ara art o noblesa o plasticitat. Conec una noia que s’ho va creure. Havia vingut d’Erasmus i, en arribar falles, va comprar una entrada per a la penosa representació. No en va dir res a ningú. Se sentia contenta: toreros, or i verd sobre l’arena, la dansa de l’home i la bèstia, etcètera. Tots els tòpics tronats que s’havia cregut a distància. Se n’hi va anar sola. Era un regal que es feia i no la vam poder avisar. En va sortir esperitada, d’aquella plaça. Només va ser capaç de telefonar i demanar ajuda, que per favor la vinguessin a buscar, que no sabia què fer, que allò era horrible, horrible, que era horrible. I no parava de plorar.

No hi ha cap art en la pràctica de fer patir sistemàticament i cruelment un animal. No. És pura misèria. Misèria moral i tenebres.

Per això surt la pregunta: què té a veure tota aquesta sanguinolència, tot aquest sofriment, aquest espectacle caspós i degradant, amb la festa lluminosa de les falles? No res.

No res.

No res!

 

(El llibre es diu Falles sense tortura i el va editar la Plataforma Iniciativa Animalista. És un compendi d’articles de gent diversa i aquesta va ser la meva aportació: “Prou!”)

Publicat dins de el calaix, país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La meva pantera

0
Va entrar un dia a casa i s’hi va quedar. Directament. Mai no vaig poder dir d’on l’havia treta, per tant, la meva gata, perquè, al capdavall, va ser ella que m’havia tret a mi.

Era (és: ja han passat mil anys i continua igual, com si hagués decidit que així ja li està bé) menuda i, s’ t’hi fixes, corre torta. De seguida se li nota el caràcter esquerp, seriós, mig displicent, però en mirar-te-la de prop li veus aquells seus ulls grocs de pantera, el pèl negre i lluent, les ganes que té que se l’estimin. No pas tothom en general, però: només qui ella tria.

Quan me’n vaig anar a València, es va quedar amb ma mare i em va retirar la paraula.

Per això em vaig emocionar, l’altre dia, quan va decidir que em faria servir de coixí. He vençut l’al·lèrgia idiota amb un antihistamínic que atura temporalment i dràsticament els esternuts i puc tornar a entrar a ca la mare sense acabar botida com un tomàquet. Vaig passar la nit del lloro, això sí. Patint per no destorbar-la, per no foragitar-la, que no se’m tornés a ofendre. Però feliç.

Perquè l’altre dia, la meva pantera sembla que, per fi, em va perdonar.

Publicat dins de escudella | Deixa un comentari

Policies, estudiants, València

1
Amb acarnissament, ràbia i mala idea. Amb aquell gest fastigós de qui se sent poderós quan pega una criatura. Amb l’uniforme i la porra i el casc i els guants i tota la parafernàlia militaroide preparada per esclafar un perillosíssim grup d’estudiants asseguts al davant del seu institut. Amb la reacció d’autòmat que aplica les claus que li han ensenyat. Contra una xiqueta. La té agafada del coll. Mires la imatge i gairebé li sents el crit, mig escanyat pel braç del bàrbar. Ell duu uniforme de pegar; ella, a l’esquena, la cartera per als llibres. La tomba a terra. Manilles? Coces? Què més?
La fotografia és atroç. I significativa. I ens acara a la malaltissa bestialitat de qui es disfressa de ninja per colpejar xiquets. Més que això, fa: ens interpel·la directament, ens pregunta qui és que li ha donat les ordres per fer-ho, per carregar contra un grup de mainada que seia al carrer en legítim acte de protesta contra les retallades en educació (“volem una escola digna per poder estudiar”, deien; intolerable, oi?). Perquè hi ha algú que ha preparat les furgonetes, les armes (armes, sí: pistoles i escopetes immenses per disparar gasos o bales o boles o el que sigui, contra els estudiants, contra una dona que passava i els deia què feu, salvatges, contra qualsevol persona que tinguessin al davant). Hi ha algú que ha decidit acorralar els menors i colpejar-los fins que ragi la sang.

No ha estat cosa d’uniformes incontrolats, això: són dies seguits de cops i detencions, són els antiavalots entrant al pati d’un institut de batxillerat, és la delegada del govern espanyol, aquella Paula Sánchez de León amb els ulls que es fan escletxa de mala idea, donant públicament carta blanca als violents per continuar atacant xiquetes i xiquets. “No tienes cuerpo ni de puta”, li va escopir un d’aquells energúmens a una estudiant. L’exconsellera de Camps ho troba normal i diu, en el seu castellà habitual, que està “totalment a favor de l’actuació de la policia”.

Més enllà de la nàusea que puguin provocar aquestes declaracions, i la violència que emparen, hi ha el fons: la negació sistemàtica de la llibertat d’expressió (igual com havia ordenat les multes per emetre TV3, es devia dir que on s’és vist que els estudiants de la pública surtin de manifestació: #esoloarregloyoenunperiquete, eh Paula?); la impunitat amb què, ara com abans, pot actuar la policia; i, en fi, aquell pensar-se que tenen via lliure, que el saqueig mereix silenci i reverència. És, al capdavall, el tot s’hi val si es tracta de València.

Perquè parlem de València, precisament. La clau de tantes coses i per això mateix primer camp de proves (i de batalla també), tantes vegades.

Parlem de València i dels seus joves que han decidit que tenen drets, que alcen els mòbils, escampen els vídeos, les imatges, la denúncia. I que exigeixen responsabilitats.

Parlem de València, sí: la irreductible.

(publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 21-02-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

#IESLluísVives

0
“Desterrada la justícia que és vincle de les societats humanes, mor també la llibertat…” (Lluís Vives, 1492-1540)Li copio la citació a n’Eduard Boada, amic de temps.

Avui, si cerques al google imatges de l’humanista, t’hi surten aquests bàrbars de les porres, estossinant la mainada, els estudiants de l’institut Lluís Vives, a València.

A València, precisament. Perquè València és la clau. I ells ho saben.

Ells, els de les porres. I els qui els imparteixen ordres.

 

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

En Casasses

0
“Encara que siguis antipatitzant de Vinyoli, sàpigues que jo no exagero.”Em sembla que sonaven les dolçaines. I que les paraules van ser aquestes, si fa o no fa. Érem a la concentració de l’Escola en Català, l’altre dia, a Barcelona, el matí de Santa Eulàlia. La veu em va escometre de sobte i sense introducció, directament per la dreta. I em va deixar uns segons fora de joc.

En tombar-me, la figura de filferro de n’Enric Casasses, el somriure, la caçadora apedaçada amb cinta aïllant.

El somriure, ja ho he dit, oi?

El somriure, sobretot, que fa ah, t’he pescat, aquesta no te l’esperaves.

Ara no recordo què li devia anar responent, atabalada de pensar hosti, ha llegit la meva blocada, uau, com pot ser. Atabalada i contenta. I mentalment revisant també que no hi hagués, ai, cap gran inconveniència.

És cert que vaig passar per Vinyoli i en vaig sortir igual com hi havia entrat. I ho vaig confessar al bloc. El pròleg de l’obra completa era d’en Casasses, altament admiratiu. Tant, que em va sobtar que jo no hagués aconseguit que em digués res, en Vinyoli. I ho vaig escriure així, em sembla: Casasses, exageres.

Ara, ell, amb humor, contraataca. I jo acato: d’acord, quan passi un temps hi tornaré. De moment no, però. He dit que acato però és que sóc recalcitrant, també. Quan sigui l’hora rellegiré Vinyoli. Aviam.

De moment, però, enllesteixo aquest text i m’encaro corrents a la prestatgeria: entre Capellà i Desclot, hi surt un barret de copa, un cullerot. No insistiré amb Vinyoli, Casasses: et llegiré a tu.

Miquel Gil

0

És fins i tot xocant que algú amb aquesta veu tan poderosa -i singular, esqueixada, fonda-, algú que viu per pujar a escena i des d’ella projectar-se al món, encarat a cinquanta, cent, cinc-centes persones i més que n’hi hagués, sigui, en realitat, tan gran tímid.

L’altre dia, que per fi actuava a València, que tenia el teatre ple a vessar, que va ser una festa encesa, en Miquel Gil va entrar a l’escenari gairebé de puntetes. I es va posar a cantar. Com qui fa proves de micro. Per marcianes. Uau.

Després va parlar. I se li notava l’emoció. En cantar també, però aleshores el cos menut, la guitarra, les llums, tot es feia immens i màgic.

Per això m’admira tant que, quan te’l trobes fora d’escena, acali els ulls i confessi els nervis i mig sembli que demana perdó.

Ets gran, Miquel Gil; que no et sàpiga greu!

Publicat dins de noms propis i etiquetada amb | Deixa un comentari