#novullpagar
I un bon dia, un ciutadà va decidir públicament que de tan fart com n’estava deia que prou. Educadament. Fermament. Prou. “No vull pagar”.
I ho va penjar al youtube.
Aquell gest, d’aparença tan senzill, d’aparença individual, va connectar amb un pòsit d’indignacions col·lectives i es va escampar de seguida. De vegades passa, que de cop algú fa “clic”, diguem-ne, no cap proclama pomposa ni cap gest desmesurat: potser un raonament, un fet, una darrera gota que fa vessar el got, la pica, el pantà d’afartament que tenim de tant de lladronici. I fa “clic”. I la dignitat se’ns posa, a tots, en mode “on”.
D’entrada, que això dels peatges no havia de ser un tracte per a l’eternitat, que se suposava que els havien posats per pagar a terminis la construcció de les carreteres i que no és per tant un costum que ja ens hagi quedat arrelat per sempre. En repassar les dades de la “Declaració de Gelida”, i recordar que un tram d’autopista (Granollers – la Jonquera, per exemple) que té un cost de 68,5 milions resulta que per la via del peatge en recapta més de 3.000, t’adones de la magnitud de la tragèdia. L’escàndol és, a totes totes, monumental.
Una altra constatació? Que avancem. Pot semblar que no, si pensem d’entrada que, d’aquella Declaració que dèiem, i de les protestes fent sonar els clàxons (ho recordeu?), ja en fa més de deu anys; i que després va arribar el silenci. Pot semblar que no, però resulta que sí: perquè probablement n’haurem tret alguna lliçó, de l’experiència. I perquè ara hem fet una passa més. Guanyem autoestima i determinació. I avancem des d’una bella desobediència cívica.
Hi ha una lliçó de fons, en aquest arribar al peatge, frenar, abaixar la finestreta i dir que bon dia, no vull pagar. I és, potser, un deseiximent que ja és preludi de sobirania. Després de la constatació de la injustícia (la comparativa entre peatges a Espanya i als Països Catalans és tan clara que fa feredat), hi ha la determinació de corregir-la. Hem canviat el lament per l’acte, per aquest prendre consciència que tot depèn, al capdavall i finalment, de nosaltres mateixos.
Per això son, alhora, tan significatius els posicionaments immobilistes que de seguida s’apunten a la cantarella del “fer complir el principi de legalitat”. Per sobre de les raons i per sobre dels interessos del país i per sobre de tot, sense vergonya d’apel·lar a un “principi de legalitat” de l’any 1972 i, per tant, franquista (l’argument d’aquesta llei de la dictadura, el treia l’altre dia algú que els periodistes transcriptors anomenaven “fonts de la Generalitat”, i es ben cobria de glòria). En fi. Vet aquí, per tant, una altra constatació. Col·lateral, potser, però no menys significativa: de res no serveixen els cops de pit i les posturetes si, a l’hora de la veritat, els mateixos que gesticulen catalanista repeteixen com una sonsònia allò del “principi de legalitat”, si no són capaços de posar-se al costat de la ciutadania que representen i donar-li ajut i cobertura, si tan fàcilment cauen en la temptació de fer, ai, just a l’inrevés. Ben mirat, el cas del #novullpagar pot ajudar-nos a veure i a capir on és que se situa cadascú: si quan arribarà l’hora de prescindir definitivament de la carcassa espanyola per exercir la pròpia sobirania, hom optarà per la carcassa… o per la llibertat.
(publicat a Crònica.cat, el 3-05-2012)