Però és que a aquest senyor, igual que al seu pare, nomès que l’interessa la poltrona de la presidència, i així instaurar la dinastia del Pujol.
Publicat el 14 de gener de 2012
L’autonomia de l’estruç
L’altre dia, afirmava Oriol Pujol, dirigent de CiU, que res no li constava, a ell, de la famosa LOAPA financera.
No devia pas ser que el representant de la formació autonomista hagués estat fora del món els darrers temps, que no hagués sentit parlar de la barrabassada, que fins i tot la terminologia l’agafés de nou. No. Sembla que sabia de què parlava quan assegurava que no calia parar-hi especial atenció perquè, al capdavall (i cito textualment), “només ho hem llegit al Financial Times”.
I avall que fa baixada, no?
Negar la realitat no és la millor manera d’encarar-la. I la realitat, ai las, ens mostra que aquesta LOAPA pressupostària que prepara el PP no és tan sols una frase escrita en un diari (en fi, no res, total, una declaració d’intencions explicitada pel ministre espanyol d’Economia al Financial Times), sinó tot un programa de govern. Un pacte d’estat, fins i tot, en podríem dir: l’altre partit nacionalista espanyol, el PSOE, ja apuntava en idèntic sentit fa uns mesos. De fet, si els responsables de CiU repassen, jo què sé, el discurs d’investidura de Rajoy, hi trobaran la referència (va, per si de cas, aquí en tenen una pista: se’n sol dir “evitar solapamientos” o “estabilidad presupuestaria” o allò d’atendre “la premisa de ‘una administración, una competencia’”, tot sobre la base de la reforma constitucional que, recordem-ho, van pactar ben conscientment i ben recentment).
Aquest exercici de tornar a amagar el cap sota l’ala, o sota terra, com diuen que fa l’estruç, és del tot incomprensible, si és que pressuposem que el govern ha de vetllar pels interessos de la ciutadania. En comptes d’informar, en comptes de respondre adequadament i amb valentia a aquest descarat procés centralitzador que ha endegat el PP, en comptes de tancar caixa i plantar cara d’una vegada, es dediquen, sistemàticament, a dir que no n’hi ha per a tant, que no siguem catastrofistes, que ja ens hi acabarem entenent, que no pretenen pas eliminar la immersió lingüística, on s’és vist, que no han dit res d’intervenció pressupostària, que d’on ho heu tret, que pacte fiscal, que galindaines.
I, mentre de la banda d’Espanya resulta que tenen un pla, i l’apliquen (“sin prisa pero sin pausa, Falange avanza”, deien, no?), de la banda dels gestors de l’autonomia només miren de justificar les fotografies que es fan a Madrid mentre aquí proven de despistar i tot és recitar discursets sobre la boira i metàfores de vaixells: mariners, com que bufa el vent, cantem tots una cançoneta, mariners, com que bufa el vent, cantem tots un petit moment.
I afirmen que sempre hi serem a temps.
Però saben que és mentida.
(publicat a Crònica.cat, el 14-01-2012)
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en autonomisme per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent