L’afonia

Publicat el 21 d'octubre de 2012

He quedat muda. Sona dràstic, però ja és això: no em surt la veu. Un xiuxiueig, tot just. I amb esforç. Acabem de començar la campanya, un grapat d’actes bonics, debats, esperances, i he quedat afònica. Afoniquíssima.És per això que he començat a escriure, potser: perquè no puc parlar.

Feia voltes per casa (aquest estudi que m’han deixat uns amics i que de fa una setmana llarga és més que campament base), complint amb el mandat de guardar la veu per a demà, i em sortien paraules per les orelles. És millor que les ordenis, que m’he dit, que les puguis compartir. I això miraré de fer: un apunt cada dia, com un petit diari. Més que un tuit, menys que un article, impressions, comentaris, tan a raig com pugui, ja ho veurem.

Ahir, a Montblanc, la Joana, una bona persona que ja havia vingut al “cafè per la independència” de l’Espluga, va aprofitar el camí entre un poble i l’altre per dur-me una bosseta de caramels de pròpoli. Un gest petit? Potser. Jo el trobo significatiu. Després, un home gran, de cos menut, mirada atenta, afable i fonda, em va preguntar els cognoms. El primer i el segon. Passada una estona, va tornar i em va donar un sobre amb un llibre. L’he obert avui: és la biografia de Manuel Gonzàlez i Alba, escrita per Víctor Castells. Gràcies a la dedicatòria, ara sé que l’home gran es diu Jordi i n’és el fill, d’aquell independentista de començament del segle XX. Les emocions arriben, també, després dels actes. Havíem estat parlant dels temps en què els independentistes remaven contra-corrent. I del goig que fa constatar, avui, la majoria social. Són, veritablement, dies dignes de ser viscuts a consciència.

Comparteix això:

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en SI per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent