La padrina amanita

Ha sortit ben d’hora: a estrenar camins, com li agrada de dir.

Encara que hi hagués anat a migdia, però, els hauria encetats igual: dels viaranys que se sap la vella de cal Gipó no en té notícia ningú, i per això ara avança satisfeta i se li escapa -a ella, que mai no somriu- mitja rialleta de ratolí.

Li agrada la flaire de la boira: puja un tros de turó a pas viu i li queden els pulmons plens de filagarses color de perla. Tresca lleugera. L’únic esforç que fa és per no deixar caure els ulls cap als marges, sota l’acidesa dels pins on ja intueix com despunten els capells moradencs de les cualbres llores, el groc arremangat dels rossinyols, el grana majestàtic que llueixen els siurenys i que sempre li ha semblat ample, compacte, verdós i rabassut.

Avui, però, la vella Gipona no deixarà que els peus i l’instint i els anys que fa que batalla pel món la duguin on voldria, per entre les bardisses i els gallerans fins al pla de la moixernonera, que ja deu haver fruitat i que és el secret més ben guardat de la família. No, avui la Marieta té un objectiu ben dibuixat, una missió, i no permetrà que res li torci el camí.

Duu un cistellet menut. Tot just per a una menjada, pensa ara, i els ulls se li tornen foscos foscos que si algú s’hi aboqués no hi veuria res a dins.

Ja és dalt de tot d’on volia arribar. Escutia el voltant i de seguida hi descobreix tantes llenegues com en volgués collir. La mirada se li aclareix. N’ha trobades de blanques, també, menudes i perfectes, tan fines, i ja sembla que les nota cruixir entre les dents. De seguida en té el cistell ple.

Les farà amb pollastre. Ves quines coses, es diu ara, ets a punt de matar un home i et fa pena aquella bestiola que et mirava com si ho entengués tot.

El va degollar d’un cop sec, això sí, que no patís, pobret.

I va pensant en el pollastre mentre escodrinya el terra. Li cal encara la cirereta del pastís. Camina amb passes cautes, com si no volgués ofendre els secrets que amaga la pinassa. Té sort, aquest matí que ja despunta lluminós: en una mica de clariana, a tocar d’una pedra que ara la vella Gipona pren de seient, com si l’hagués esperada per mostrar-li l’espectacle del seu mortífer verd-groc clar, esvelta i altiva, s’alça una esplèndida farinera borda.

Amb un tros de bastó, procurant no ferir la bellesa elèctrica d’un exemplar que l’ha ben captivada, la dona esgratinya el voltant de l’amanita: són aquests seus fills, que ella vol, el parell de petits bolets encara descolorits que arrencarà amb un guant, que tallarà perquè no se’ls vegi l’ou i que farà passar per delicioses llenegues blanques. Fins i tot li ofereixen, sobre el capell encara arrodonit, un bri de moc que els ben disfressa.

I ningú no s’adonarà de la mala idea que ha covat el cor d’aquesta vella cansada d’assentir. I la família seurà a taula i devorarà el seu famós pollastre amb llenegues sense imaginar que en un dels plats hi ha la fava del tortell.

En un de concret. En un plat només. Triat a consciència. Aquest que té un cantó escrostonat i dos bolets de més. Cuits a banda. Cruixents com la llenega, sí. Preparats per al còlic passades unes hores, prou hores, quan el vòmit es confongui amb aquesta por irracional que tens als avions, Miquel, pren-te un vàlium i no facis espectacle. Ni amargants ni pudents ni res. Mastegats. Engolits amb delectança. I un parell de dies tranquils en un safari, amor meu, amb els diners ens donaran per les terres viurem com marahàs. Un altre mos encara. Suca-hi pa, Miquel, que allà on vas no en tindràs, de pollastres com els de la padrina. I un glop de vi de la vinya que ja no faràs arrencar, escolat com quedaràs de diarrea sense saber quina mosca t’ha picat, allà al mig de la selva, qui us manava de fer aquest viatge, amb el meu Tomàs, déu l’hagi, vam passar la nit de noces a Montserrat.

–És el progrés, padrina, és el progrés.

I ella li fa que sí i que menja, criatura, que no quedi ni un bolet al plat.

 

(Bolet literari, Otos, 2010)

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de contes per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent