La meva pantera
Era (és: ja han passat mil anys i continua igual, com si hagués decidit que així ja li està bé) menuda i, s’ t’hi fixes, corre torta. De seguida se li nota el caràcter esquerp, seriós, mig displicent, però en mirar-te-la de prop li veus aquells seus ulls grocs de pantera, el pèl negre i lluent, les ganes que té que se l’estimin. No pas tothom en general, però: només qui ella tria.
Quan me’n vaig anar a València, es va quedar amb ma mare i em va retirar la paraula.
Per això em vaig emocionar, l’altre dia, quan va decidir que em faria servir de coixí. He vençut l’al·lèrgia idiota amb un antihistamínic que atura temporalment i dràsticament els esternuts i puc tornar a entrar a ca la mare sense acabar botida com un tomàquet. Vaig passar la nit del lloro, això sí. Patint per no destorbar-la, per no foragitar-la, que no se’m tornés a ofendre. Però feliç.
Perquè l’altre dia, la meva pantera sembla que, per fi, em va perdonar.