….vull ser Jaume Cabré i saber escriure com ell. Després de Les veus del Pamano, ha apujat molt el llistó amb aquesta nova novel·la. M’ha enganxat molt i m’ha agradat molt. Ara tinc un dubte, qui es carrega al Dr. Voight? Mathias Alperts o algú pagat per ell? Paga ell tambè al Elm que es carrega al Dr Budden?
Publicat el 24 d'octubre de 2011
‘Jo confesso’
Quan vaig començar a llegir Jo confesso, tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré.
Quan duia, jo què sé, trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré.
Després, en fi, ja em vaig oblidar de tot això, de l’enveja (creativa o insana, ara no ho podria dir) que fa llegir un llibre com aquest quan tens dins les venes i als tendons i a la pell i a tot arreu la dèria d’escriure; després tot això em va semblar quincalla perquè ja només tenia espai per al llibre, per a l’obra immensa que és aquest llibre voluminós, intens, magnífic, terrible. He plorat com feia temps que no plorava, llegint Jo confesso. A sanglots.
Hi ha poques novel·les que m’hagin trasbalsat així. Poques. I ara que l’he acabada, i que no em trec de sobre aquest desassossec que m’ha deixat per dins, només tinc ganes de compartir-ho, d’alçar la copa i brindar. No pas per la humanitat -ho sento. Per la literatura.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de lectures | s'ha etiquetat en Jaume Cabré, literatura per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent