Insubmissió

Au, ja els tenim aquí. Amb no sé quants cañones por banda i entestats a fer-nos mirar el món per un forat, ja els tenim aquí. La broma durava massa, devien pensar allà a la meseta mesetària: sesientencoño.

La interlocutòria del TSJ que fulmina la immersió lingüística i hi afegeix, per postres, per si de cas no quedava prou palesa la humiliació, un termini ignominiós (dos mesos i encara gràcies, sembla que diguin, au, va, que qui mana, mana) no hauria d’haver agafat per sorpresa ningú. És, de fet, una conseqüència directa de les sentències que, el desembre
passat, dictava el Tribunal Suprem espanyol.

Aleshores (sembla que hagi passat tantes coses, des d’aleshores) assistíem al procés d’investidura d’un nou president de la Generalitat, així que vinga floretes i vinga promeses i vinga il·lusió. No van permetre, els organitzadors del ball, que res els esguerrés la festa del quant de temps que feia que teníem ganes de tornar.

Per això, probablement, no van voler respondre als diputats de SI quan van alertar, públicament, aquell 23 de desembre, que les sentències posaven “punt final a les competències de què disposava fins ara Catalunya en matèria de Política Lingüística”, que anul·laven “la prevalença del català a l’escola” i que destruïen, ras i curt, la immersió lingüística. Per això no hi va haver pronunciament del candidat a la presidència. Els nous diputats de SI reclamaven un gest de fermesa, que el candidat digués “en seu parlamentària, durant la segona volta del seu discurs d’investidura, que el seu govern no acatarà la sentència del Suprem”.

Però no.

Silenci.

Si de cas, algun mot displicent rebotant pel passadís: que no hi ha problema, que no passa res, que què s’empatollen. I avall que fa baixada.

Mentrestant, d’aquella irresponsabilitat, d’aquell negar l’evidència n’ha nascut aquesta fera, aquest atac directíssim a la línia de flotació de la nostra identitat.

Mentrestant, el mateix Govern que hauria de saber posar-se al capdavant de la plantada cívica, que hauria d’encapçalar la insubmissió, continua perdut en la mera gesticulació, en el sí però no però voldria però no puc però no t’hi fiquis però ai però ara et recito un poema.

Mentrestant, manté el pacte (explícit o implícit segons el cas o l’interès) amb el partit que instiga i encarna aquesta nova ofensiva contra la llegua catalana.

 (article publicat el 6-09-11 a Crònica.cat: http://tinyurl.com/3enypc5)



  1. Qui es penses que dins España es podria comportar com un ciutadà “normal”, amb els drets i deures que un altre ciutadà europeu (o nord-americà), doncs ja s’ho ha trovat. Si tant sols cal agafar la Constitución, i veurem com dia rera altre els polítics catalans (no tots, però) volen fer creure que vivim en un altre pais!

    Atentament, i felicitats per l’artícle

  2. El que tenim que fer els catalans, es aixecar-nos (tots a la mani del diumenge) i fer-nos sentir declarant la Independència. Que el “sesientencoño” se’l quedin pel congrés.  

Respon a Joan Corcoy Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en , per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent