La persona de la fotografia que es vesteix de carnaval sense ser-ho,i que surt presumint-ne a la premsa españolista(tinc els meus dubtes si la premsa catalana,l’haguès publicat),és indigna d’ocupar el càrrec que “representa”,doncs denigra tota una institució com el Parlament de Catalunya;si això li sumem la censura i l’autotitarisme amb mancançes de llibertat d’espressió,per defensar els rapinyaires,la fan complice de lladrocini:com diria aquell:AIXÒ ÉS GRAVISSIM-ÉS MOTIU DE CESE. REFUGI: Lladres que entreu per Almansa,no sou lladres de saqueig,que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.Governeu de lladrocini i rapinyeu governant;sou fartons de vida llarga que mai voleu acabar.El nostre plat cada dia ens torneu a llevar;l’aparteu amb elegància com si no tinguérem fam,,,,,.No s’ensenya en les escoles com van esclafar un país,perqué d’aquella sembrada continuen collint fruits,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,#españaensroba.
Publicat el 4 de desembre de 2011
Hi ha paraules prohibides, senyora presidenta?
“Senyor Bertran, robar és una expressió que no s’acceptarà més”. Al Parlament, igual com a tot arreu, s’hi viuen moments surrealistes. I aquest n’és un. Si prenguéssim les paraules de la presidenta de la cambra principatina en la seva literalitat, es podrien donar, a partir d’ara, situacions prou curioses: un cop prohibit el concepte robar (només quan s’uneix a Espanya o també en general?), caldrà fer el mateix amb la llarguíssima llista de mots afins que ens ofereix la nostra llengua? A mesura que els diputats independentistes vagin pronunciant sinònims, els anirà vostè prohibint? Ara no es podrà dir “espoli fiscal” però sí “furt fiscal”, així, en al·literació? Tampoc? Es repartiran instruccions als diputats, llistes de paraules que no es podran pronunciar? I, després de les paraules, què? Temes?
La xarxa és plena d’acudits, aquests dies. Hem après mots nous (lladrunyar, emblar, fer córrer l’ungla…) i, gràcies a l’acció de la senyora de Gispert, #espanyaensroba ha esdevingut trending topic i les dades del saqueig sistemàtic circulen a tota velocitat. És aquell famós “no pensis en un elefant” que de seguida et crea dins del cap la imatge del paquiderm.
El cas, però, és que, més enllà de l’anècdota, de l’intent irrisori de negar-nos els fets, de prohibir-nos els mots, això que ha passat al Parlament té un fons d’aigua estancada i de llim que ens hauria, si més no, de fer reflexionar.
D’una banda, hi ha el fet mateix, aquest tic tan profundament antidemocràtic que vol controlar quines paraules poden pronunciar els diputats electes i quines expressions queden vetades. Òbviament, no hi ha ningú que pugui exercir tan estrafolària potestat. La simple pretensió contradiu l’essència del Parlament. Però si algú vol poder-ho fer ja és preocupant.
Després hi ha la simptomàtica qüestió de veure com una presidenta del Parlament s’irrita per la descripció d’una situació i no pas per la situació mateixa. És a dir, no li molesta l’espoliació fiscal que ens té el país escanyat sinó que se’n parli. I mana callar. La sagnia continua però silenci. La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.
I és curiós observar amb quina facilitat s’arrenglera al costat de la tesi espanyolista: denunciar l’espoliació és injúria, diuen els de Ciudadanos, i la presidenta fa que sí, que tenen “la raó”, i fins i tot els sorprèn quan els depassa: que no caldrà que es queixin cada vegada que un diputat de Solidaritat recordi la rapinya, els respon, que ella des d’avui anul·la les paraules: “robar és una expressió que no s’acceptarà més”. I avall que fa baixada.
Sobretot, però, i més enllà de les capacitats que ja a bastament ha demostrat qui avui ocupa la presidència del Parlament, cal mirar qui és que l’ha posada on és. I per a fer què.
CiU ha triat la senyora de Gispert per a aquest càrrec. Fent-ho, mostra, ai las, on queden les proclames que inflaven pits en campanya electoral. Concert econòmic? Ai no, que ja li van canviar el nom: pacte fiscal? Quina negociació se suposa que han de voler fer els mateixos que d’entrada neguen l’espoliació, que l’amaguen, que abans de començar ja demanen perdó?
(publicat a Crònica.cat, el 2-12-2011)
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en autonomisme per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent