el bloc de la Núria

L’altre dia, que era dissabte i feia aquell sol d’hivern que relaxa i s’agraeix, llegia a la terrasseta de casa i em vaig quedar adormida. No pas d’avorriment, que consti, sinó de bé que s’hi estava. Una estona, només. Deu minuts, potser. Asseguda a la cadira plegable, el llibre a la falda, el sol a la cara. Fantàstic.

El cas és que després, en despertar-me, em vaig trobar dos filets de plata que, amb aquesta resistència delicada de la seda de teranyina, m’unien un dit de la mà amb el genoll. Em va saber greu desfer la feina de l’aranya i em vaig quedar una estona immòbil encara, pensant que, al capdavall, la vida fa igual via quan troba que no hi som.

I ens aprofita.