el bloc de la Núria

Jo no sé si és això, que ens persegueixen, o que ara m’hi fixo més, però des que he començat aquesta assignatura que trobo poesia pertot. Llegeixo Cabré i hi trobo poesia (“ens assenyalaria i diria com aquell qui deixa el niu, així vosaltres, enamorats clandestins…”), sopo amb amics i hi trobo poesia, fins i tot a la feina, hi trobo poesia.

Aquesta setmana, per exemple, arran del sopar que deia (i de saber que, efectivament, els poetes se citen per a conspirar, que a l’estiu, per exemple, s’entaforen per grups dins de furgonetes llogades ad hoc i volten per Europa i entren als cementiris i reciten versos davant de la tomba de Paul Valéry), esgratinyo entre els records de La Forest d’Arana, una
tertúlia que durant deu anys (deu anys!) es va celebrar, cada dimarts a la nit, a la ciutat de València. I m’expliquen que els debats hi eren aferrissats, que ningú no s’estava de res, que els gintònics animaven l’ambient i s’hi trinxava amb passió (i amb arguments, suposo) els versos desmanegats. I que hi va haver bronques sonades: en la presentació d’algun premi, per exemple, o d’alguna antologia. Camp de mines, d’en Francesc Calafat, va alçar polseguera. He trobat l’entrevista que li va fer en Lluís Bonada a El Temps, l’any 1991. Calafat hi comenta allò de les generacions dels poetes valencians: “La manera de parlar de dècades és arbitrària. Però positiva. No es pot dir que la dècada dels setanta tanca i inicia un període diferent. Com a sistema pedagògic és positiu. La gent dels vuitanta no és diferent de l’anterior”. Una de freda i una de calenta.