El secret

Hi ha hagut anguila literària a Catarroja, bolet literari a Otos i, ahir que era dissabte, cassola (sempre literària) a Xàtiva.

El bloc “Uendos, Greixets i Maremortes” ja en fa la crònica
(http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-xativa-2011.html?spref=fb)
i després anirà acollint tots els escrits. Jo, de moment, penjo el meu conte, que es diu “El secret” i fa així:

No ho pot suportar. És més vella, més sàvia, més endreçada i més de tot. S’ho repeteix cada matí quan es lleva, cada dia que la veu, cada vegada que li arriba per la finestra el soroll del sofregit: té més experiència, més enteniment, més diners i més de tot. De tot de tot de tot. Però viu corsecada.

Avui, la senyora Encarnació ha decidit que no suporta continuar amb aquesta agonia ficada als pulmons. Posarà fi al seu calvari: ha de saber quin és el secret de la figamolla, com pot ser que la poca cosa que té de veïna, un tros de branquilló sense moca ni enteniment, faci la cassola que sap fer, tan melosa, gustosa, aromosa i al punt. La millor, dimoni, la millor, quin espant haver-ho de reconèixer i empassar saliva amarganta d’enveja i de fel.

Val a dir que ja ho ha provat pràcticament tot, la senyora Encarnació, per destapar el remaleït misteri. De primer va activar la seva xarxa d’espies. Gran fracàs. Va obtenir una llista dels productes que consten en qualsevol recepta, comprats a les botigues del
poble, i la descripció detallada d’un procés que coneix perfectíssimament. La senyora Encarnació prepara l’arròs al forn com qui respira, com qui avança de memòria pel passadís de casa. Ho va copiar de la mare, amb naturalitat, no sabria dir quan perquè s’hi recorda sempre, al seu costat, ajudant amb el brou, tallant les costelletes, amanint les pilotes de clau i canyella i julivert, prenent-li el pols al conjunt harmònic que ha d’acabar essent més que la simple suma de viandes, cassola i forn. Si no abans. Per això s’encén tota d’indignació quan recorda l’olor que fa l’arròs de la mala bèstia que se li ha instal·lat al costat de casa. S’encén tota i s’eixarreeix després i ja no li surt res com déu mana des que va tastar aquell cony de puta cassola, si no li descobreix el secret rebentarà, la senyora Encarnació.

En constatar que li havia fallat l’operació espies, hi va haver d’anar ella mateixa, a treure el nas a ca la Marieta, xica, quant de temps feia que et devia una visita, i ho va inspeccionar tot amb professionalitat d’escàner i se li va estintolar a la cuina durant el procés i li va dir no ensopeguis, filla, quan la va deixar finalment que se n’anava cap al
forn a demanar tanda per a la cassola passejada, que jo no tinc la sort de fer-me fer una cuina com la seva, senyora Encarnació.

Així que avui ha decidit cremar el darrer cartutx. Si no és la recepta ni el material ni la manera com el prepara, l’hi deu afegir de camí al forn, l’ingredient secret, pensa, i per això avança amb cara de suspecta, la senyora Encarnació, rere les ulleres fosques que es va comprar a posta, tapada amb un barret de palla i un mocador, ves què li passa a aquesta dona, es diu la gent que la reconeix així coberta amb una mena d’abric de vellut i guants i tot que s’ha posat, santificètur.

No para esment a ningú, ella, però, convençuda de l’anonimat i concentrada a seguir la Marieta i no perdre-li de vista cap pas, cap moviment, cap res que li pugui mostrar el secret, que repari per fi la injustícia i retorni cada cosa ordenada al seu lloc.

La Marieta ja és al forn. Aparta la cortina metàl·lica amb una mà i amb l’altra fa passar la cassola cap a dins. El gest mostra un deseiximent que esparvera la senyora Encarnació. Té tots els pèls de punta. Arribista, mosca balba, descreguda, va renegant mentre corre a prendre posició allà al carrer lateral, desplega un tamboret de plàstic i treu el nas pel finestró. Des de la seva talaia controla tota la botiga. Hi veu l’Antònia, que és al complot i que ha vigilat la cassola fins ara, quan pot passar el relleu i dir a reveure en veu ben alta i picar l’ullet a la senyora Encarnació. Ella flastoma de nou, ves si encara em delatarà, però de seguida es concentra a observar què li fan, a l’arròs.

I resulta que no li fan res.

Resulta que el forner se’n va cap a la porta i tanca amb clau i es mira la dona amb ulls encesos i ella li diu ai, Joan, i s’abracen com dos desesperats.

La senyora Encarnació clava les ungles al ciment, déumeuquinespectacle.

De seguida decideix que ja n’ha tingut ben prou i baixa del tamboret tota indignada i  maleint els temps que hem de viure i les coses que hem de veure allà enfilades i a la nostra edat, es ve dient com si ara caminés envoltada de fantasmes.

I torna a casa i rebot les claus per terra i el barret també i plora i esgarrinxa les parets i  queda condemnada per sempre més.

Perquè, al remat, no sabrà que dins la botiga la Marieta fa així amb el cap i assenyala l’objecte de fang en equilibri sobre el mostrador. I no veurà tampoc com l’altre ja ho ha entès i s’emporta la cassola i l’enforna i en tornar li prem fort les natges i somriu amb idea i li pregunta si em donaràs mitja hora i ella fa que sí i que tres quarts també, perquè, com deia la meva àvia, el secret és saber que el temps el marca el cos i no
l’arròs.



  1. Un conte boníssim. A mi, que m’agrada l’estructura negra, el trobe impecable: plantejament del misteri, cerca i desllorigament de la troca amb sorpresa final, impactant. Ja sabia jo que l’èxtasi de la menja d’una bona cassola tenia quelcom de metafísic.

Respon a Gregori Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de contes per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent