El com

Aquesta pregunta, que és la pregunta clau, la decisòria, ja és sobre la taula. Ho corroboràvem l’altre dia, a Barcelona, a l’acte que tan brillantment va organitzar la gent de Les Corts per la Independència: avancem i, per tant, ja hem canviat la qüestió, ja no ens preguntem “per què” sinó “com”.

Hem constatat que hi tenim dret; que per història i per futur i perquè sí; que per economia i per dignitat i per voler ser; perquè la situació ja se’ns fa moralment inacceptable, econòmicament inviable i de tot i etcètera. L’argumentari és llarg i ha estat explicitat del dret i de l’inrevés. Fins que ja hem passat de pantalla: el debat sobre la independència -que, com més va, més espai ocupa a la realitat política catalana- comença a centrar-se en la manera de posar fil a l’agulla, de xutar cara a barraca, d’anar decididament per feina. Ja no parlem de casos hipotètics, d’allò que secretament -ai- anhelen els nostres cors, de cap futur desitjable però llunyà. Ara comencem a encarar, per fi, l’imprescindible “com”.

I és un canvi transcendental, aquest.

Hem viscut anys de picar pedra amb els perquès, d’estendre raons i necessitats. Després, precisament per aquell picar pedra, i perquè l’autonomisme ha arribat a l’atzucac (probablement) definitiu, i perquè Espanya no s’ha estat de mostrar-se tal com és en acte i en potència (irreformable, infederable, jacobinament carpetovetònica), i perquè la crisi econòmica ha posat en dramàtica evidència el robatori fiscal, la voluntat d’independència s’ha anat estenent com taca d’oli. Va bé recordar el constant degoteig de sortides de l’armari nacional que ens va sorprendre no fa pas tant de temps enrere. I és bo de constatar que es continua produint dia sí, dia també, i taral·lejar que benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, perquè aquesta fita no demana pedigrí sinó majories.

Potser no ha anat tan ràpidament com ens ho sembla, tot plegat. Duem, de fet, dècades, fins i tot centúries, fent aquest camí. Només és que, de vegades, la història pren un aire com de voler-se accelerar. I fa dos dies, com aquell qui diu, començàvem a veure les enquestes espectaculars, i avui ja sabem que sí, que això ja fa pinta de majoria.

Els guardians de la cleda autonomista s’afanyen a dir i repetir que de cap manera, que fins que no hi hagi un 130% de sí tot trontolla, que perill i catàstrofe i cataclisme sideral. Només que aquesta cançoneta ja ha sonat massa vegades. I que la realitat ens mostra que l’abisme és, precisament, romandre immòbils, lligats a Espanya, condemnats a caure amb ella, deixatats en el seu deliri d’imperi crepuscular.

Per això triem avançar. I comencem a mirar seriosament com és que ho hem de fer.

(article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 20-01-2012)



Respon a Mònica Amorós i Gurrera Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent