El 21 de novembre
Espanya convoca eleccions anticipades. Bon profit els facin. “Tigres -tiiigres-, leones -leooones-, todos quieren ser los campeooones”. Emocionantíssim. No cal ser una llumenera per endevinar quina recepta sortirà d’aquesta cuina. Buf.
Tot això, és clar, ens afecta. Ens afecta, vull dir, en la mesura en què continuem sotmesos als interessos espanyols. Ens afecta perquè significa persecució obsessiva contra el català, significa ofec, significa espoliació i un penós etcètera que ens té aquí enfangats sense capacitat de reacció pròpia, de gestió, d’acció ni de res. Ens afecta però no ens hi hauríem pas d’obsessionar. Perquè, d’aquesta banda, en res no hi podem influir. Si el paper que l’estat reserva a les “peculiaritats perifèriques” ha estat sempre d’estrassa, ara troba en aquesta situació de crisi patent de cors: la consigna diu “Santiagoycierraspaña” i a fe que s’hi aplicarà a consciència.
I què hi pintem, els independentistes, en aquest sarau? No res. Ni un ni tres ni sis ni deu diputats que campessin per aquell parlament no hi pintarien res, no hi tindrien cap possibilitat ni capacitat d’influència, allà. Més val saber-ho i dir-ho i no embolicar la troca. Tot allò del “cal ser forts a Madrid” que anys enrere encara podia convocar esperits benintencionats s’ha mostrat, amb el temps i la pràctica, un esforç perdut, un miratge, una enganyifa. Espanya decideix sense nosaltres, decideix en contra nostra i no deixa espai ni marge per a res més. Tampoc per al concert econòmic, òbviament.
Val a dir que la participació en aquestes eleccions podria haver tingut un interès conjuntural, pràctic, enfocat no pas a les corts espanyoles sinó al nostre país, a crear i visualitzar un front ampli, divers, imprescindible i unit per l’objectiu comú i prioritari de la independència. No ha pogut ser. En fi. Els papers són sobre la taula. En tot cas, ara, el 20 de novembre, la base social que hauria pogut trobar aquest seu espai d’expressió té una macedònia de possibilitats per triar: hi haurà qui directament s’abstindrà de votar, qui ja té impresa una estelada per fer vot nul a consciència i qui optarà per escollir entre les existències. I etcètera, possiblement.
Doncs molt bé. Però la qüestió veritablement rellevant, per al país, per a aquest Principat de Catalunya que ja conforma majories de sobirania i per a la resta dels Països Catalans que no se’l deixen de mirar, no es dilucidarà el dia 20, sinó l’endemà. Perquè ja és hora d’enfocar l’atenció sobre allò que és realment important. Els temps han canviat. Ja és hora de començar a concretar. Tic-tac. Ja és l’hora de preparar la transició a la independència.
(publicat al Crònica.cat, el 18-11-2011)