Publicat el 10 d'abril de 2012

Deixar-la anar

Me’n vaig adonar de cop, l’altre dia. Per casualitat, però de cop.Una amiga que escriu, somrient, detallosa, em va preguntar, amb naturalitat, que què, com tens la novel·la. I jo, amb idèntica normalitat, sense pensar-hi i sense deixar per tant que la mentida m’estrafés la veu, li vaig dir que uf, que això és un no acabar, que la tinc a punt a punt però encara n’hi falta, que sóc lenta i que ara m’empesco un canvi de tema qualsevol per treure’m de sobre la incomoditat que causa la inexactitud conscient.
Perquè ja l’he acabada.

Cada vegada que me la miro hi canvio alguna cosa, però això passa sempre fins que ja no té remei. El cas és que ja l’he acabada i que no vaig ser capaç de reconèixer-ho en veu alta. Després de tant de temps i tant de tot, resulta que l’he acabada i que dic que no. Com si no la volgués deixar anar. Pànic total a acceptar que ara haurà de fer via. I que a mi, amb el niu buit, em tocarà acceptar que camini o voli o s’esgarrinxi els genolls.



  1. L’exactitud sovint també sol ser inexacta.

    El que existeix és l’inconsciència de l’infatesa o esdevinguda i la consciència imposada, adquirida, professional, madurada i inclús interessada. 

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El banquer | s'ha etiquetat en per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent