Criatures?
D’una banda, l’estat tot deixat anar.
Ja sigui per fortalesa o per reacció, el cas és que ha passat a l’ofensiva. I van per feina, allà. Sense fer-ne la llista exhaustiva, en tot just un grapat de dies hi podem comptar allò d'”unificar” les targetes sanitàries; l’assetjament a l’aeroport del Prat; la dèria de “preservar la puresa (!) de la tauromàquia” i de fomentar “la festa dels toros com a producte i bé cultural”; l’anunci d’homogeneïtzar currículums, de formar l’esperit constitucional de la mainada i de mantenir una actitud “vigilant” perquè la llengua d’escolarització sigui també el castellà; o allò que diu el progre Gallardón, que la llengua (catalana) a la justícia (espanyola) és “un problema de difícil solució”. Per exemple i ho deixo en punts suspensius. Pel que m’hagi passat per alt o pel que anunciïn demà. La sentència del TSJ sobre la immersió lingüística, posem per cas.
En fi. Tot això d’una banda. I, de l’altra, ai, el no res.
De l’altra banda, que al final és la mateixa, un posat de mestretitista displicència cara al propi país i una completa inanitat cara enfora.
Com pot pretendre liderar res algú que que considera que el seu poble és menor d’edat? “Els nens, quan creixen, no volen trencar amb els seus pares”, declarava l’altre dia l’Artur Mas per il·lustrar la relació Catalunya-Espanya.
Els nens!
La tristíssima imatge es comenta tota sola. No m’hi estendré. És gairebé ofensiu haver d’argumentar, a aquestes alçades, que no som pas criatures sinó una nació, que Espanya no ens va engendrar sinó conquerir, que etcètera.
No, no ho faré.
Tan sols volia apuntar que, ben mirat, lluny de descriure cap realitat política, la frase en qüestió només retrata la mentalitat de qui l’ha pronunciada. Des d’ella, des d’aquesta autodisminució, potser s’entén el posat de disculpin les molèsties amb què es presenta Mas a Madrid.
I no passaria res si fes tot això a títol personal. Cadascú se sap les seves coses i administra covardies i dignitats com vol o com pot o segons les existències. El problema és que les seves reverències ens comprometen a tots. Que fan vergonya. I que tenen conseqüències.
(publicat a Crònica.cat, el 6-12-2012)