Publicat el 24 de juny de 2015

Coses que calia dir sobre el català

(El bilingüisme mata -Pòrtic- és el títol del llibre on el filòleg i traductor Pau Vidal analitza la situació de la llengua catalana. Sense embuts, hi desmunta tòpics interessats i avisa que cal actuar amb resolució. Un títol imprescindible.)

Darrerament, com si un cor d’interessos s’hagués posat d’acord en la banalització, se senten proclames, des dels altaveus polítics i mediàtics, o politicomediàtics, que repeteixen amb insistència digna de millor causa coses com ara que la qüestió de la llengua (pel que fa al Principat: qui així parla no es planteja cap altra perspectiva) ja està pràcticament resolta (i que, per tant, ara no se ‘ha de parlar), o que es resoldrà per art d’encantament quan arribi la independència (que arribarà, és clar, també per art d’encantament), o que, naturalment (naturalment!) el futur estat català tindrà en la “cooficialitat” el seu segell de “normalitat” i “convivència” feliç. Val a dir que aquests pontificadors són tan experts en dinàmica de llengües com ho poden ser en compostatge de residus, robòtica aplicada o psicologia dels primats. I que opinen de tot plegat amb idèntica alegria de tertulià.

Per això és que s’agraeix que algú que sap de què parla hagi gosat escriure un llibre com aquest: concís, amè, entenedor, útil. Necessari. Inoblidable. Perquè en el temps que vivim, precisament en el temps que vivim, calia posar el dit a la plaga en la qüestió de la llengua, calia posar remei i paraules ordenades al silenci clamorós que envolta el tema (amb l’acció del sempre nefast “ara no toca”), al neguit indefinit que molts sentim en aquest afer (allò de notar que hi passen coses i no ser capaç d’identificar-ne la naturalesa), a la constatació que, malgrat les proclames oficials i triomfalistes, no anem bé. I Pau Vidal ho enumera, tot això, ho ordena, ho enuncia. Escriu un llibre valent que, de segur, incomodarà l’statu quo i que, precisament per això, i perquè ben sembla escrit amb voluntat d’intervenció, de canvi i acció, podríem qualificar, ara i aquí, d’imprescindible.

Perquè, arribats a aquest punt, podem fer dues coses: deixar-nos endur pel tòpic interessat i políticament correcte (falsament políticament correcte) que potser ens calma la consciència però que en realitat condemna el català a la desaparició, o podem entendre això que el filòleg ens explica clarament des del títol, com un cop, sense concessions, per fer reaccionar: El bilingüisme mata. “De la mateixa manera que el turisme ha matat el paisatge, el bilingüisme mata idiomes: el més feble dels dos, concretament”. Clar i català. No és una benedicció que la història hagi llegat als catalans, per tant, com sembla que ara ens vulguin fer creure, ni una situació que simplement s’hagi d’acceptar i relativitzar: és una condemna a la desaparició.

Amb sistemàtica amenitat, Pau Vidal desmunta tòpics (les xifres meravelloses i interessades sobre l’ús de la llengua al Principat, la bondat de la immersió lingüística) i assenyala que el rei va nuu. No: que no hi ha rei. Que, de fet i per molt que es negui, hi ha conflicte. I que en negar-lo, ens neguem la capacitat de reacció.

Vidal, de fet, denuncia que el silenci respecte del bilingüisme, aquesta por a acceptar i encarar el conflicte, acaba presentant com a “normal” i fins i tot desitjable una situació que no ho és gens. Recull una citació del filòleg Josep Ferrer per tal d’aclarir-ho: “La Generalitat no ha tingut més remei que gestionar un anomenat ‘bilingüisme’ com si es tractés d’una realitat natural, però ha comès l’error persistent de no denunciar aquest fals i impossible ‘bilingüisme’ com una imposició política. No solament no ho ha denunciat sinó que s’ha dedicat a maquillar la realitat de l’ús social del català, que era i és regressiva (…). Aquesta política errònia, afegida a l’acció secular d’imposició lingüística de l’estat espanyol, ha produït l’efecte pervers de fer aparèixer com a normal i justa una realitat sociolingüística absolutament anormal i injusta. Un efecte que és especialment pervers en les generacions crescudes i educades en aquest període de règim autonòmic, per a les quals aquesta anormalitat ‘normal’ ha aparegut associada amb la idea de normalitat democràtica”.

Un altra de les afirmacions d’aquest llibre, i que Vidal té l’encert de resumir en frase de xoc, és aquesta que ja ens colpeix des del primer pròleg (perquè n’hi ha dos: un per a abans de la independència i un altre per a “just després”): “el català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català”. I és important aquesta afirmació. Molt. Perquè Vidal ens avisa sobre “una de les grans fal·làcies” que s’han estès sobre el nostre idioma: “la salut de la llengua es mesura pel nombre de parlants”. D’aquí la insistència en les dades i les dades i les dades i l’autosatisfacció que atorguen. El filòleg, però, desballesta la fal·làcia amb un exemple pràctic: “Si el company de pis et pregunta si queden iogurts, i tu vas a la nevera i veus que sí, que n’hi ha tres, però estan caducats, què li contestaràs?: ‘No cal que en compris, que encara en queden’? Doncs això és en certa manera el que ha fet aquí la classe política”.

El resultat? Que tenim per llengua “un iogurt a punt de caducar”, és a dir, un idioma “que cada cop s’acosta més, tant en la pronúncia com en el vocabulari o l’entonació, a l’estàndard castellà”. L’exemple que segueix l’afirmació posa els pèls de punta: “Mama, avui m’he caigut al terra i els meus amics s’han rigut, però jo els he dit que es callin que si no els donaria”. És la mort per dilució.

D’aquí l’avís amb què obre el llibre: “la llengua es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui, de parlats), sinó de llengua”. Si no s’hi posa remei, si no s’actua, si no es deixa d’alimentar la fal·làcia (allò de dir que no importa el com sinó quants), “la dissolució definitiva en la llengua castellana és qüestió de poques generacions”.

Aquest article, avui, no vol ser res més que un avís sobre l’avís: perquè cal llegir El bilingüisme mata. I cal, sobretot, actuar en conseqüència: assumir el que ens expliquen els experts, que el bilingüisme no és sinó un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. I comprendre que l’esfilagarsament de la llengua, aquesta substitució gradual de mots i de fraseologia, de construccions sintàctiques, de sons, d’imaginari, aquesta falsa contraposició entre una llengua “encarcarada” i una altra de “viva” (casualitat: “encarcarada” sempre vol dir “genuïna”, i “viva” és sempre “catanyola”: en comptes de “clau”, “polvo”; en comptes de “refredat de collons”, “trancasso” i narinant) ens condueix a la dilució, a la desaparició.

Cal assumir-ho, comprendre-ho, i actuar en conseqüència. Si és que resulta que l’existència d’aquesta llengua nostra ens importa.

Hi ha llibres que arriben perquè calia que arribessin. És possible que aquest en sigui un.

(Lluita, núm. 298)



Respon a PAU VIDAL Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en , per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent