Com si un tauró
És una de les imatges més fortes que he llegit mai sobre l’acte de parir: “Com si un tauró m’arrenqués una mà / i tot seguit l’escopís a la platja”.
La primera vegada que vaig topar amb aquests versos de Marçal em van impressionar. I ara ho tornen a fer.
La trobo tirant a bèstia, la relació de la poeta amb la maternitat. Ambivalent: és ella qui ho ha decidit i n’assumeix voluntat i conseqüència, però després sembla que li creixi un monstre a les entranyes, que se li arrapi una heura verda i esponerosa i florida… que l’ofega.
Després, el nadó, la filla, és una mà escopida a la platja, un tros sangós d’ella mateixa que mou els dits “per manaments estranys” als de la voluntat de la mare, del cos original.
“tal com el cap del gall decapitat / obre i tanca la boca i el cos corre, / esparverat, llunyà, sense retorn”
És poesia de la que deixa petjada, aquesta, però a la meva amiga prenys li regalaré un altre llibre de versos.
Suposo que això de sentir què és la maternitat és gratuït i lliure, i si no has llegit mil llibres del que és, que no vol dir que t’ho facin sentir diferent, però potser una mica, pel cap t’hi pot passar de tot.
…car parir, si doncs no hi ha entrebancs, és pura joia.
Res de monstres i falòrnies.
No cal autoodiar-se per a ésser poeta.