Publicat el 3 de gener de 2012

Ca-ta-là (sobre una proposició de Compromís)

Proveu-ho. Us ho proposo ben amicalment i sincerament. Proveu-ho ni que sigui una vegada. Parteixo de la premissa de les coincidències, d’aquell espai ampli en què es pot trobar tothom qui s’estima el país. I la seva gent, que és el mateix.

Proveu-ho, per tant, a poc a poc, aviam què. Proveu de dir ‘català’, així, sil·labejant, amb totes les lletres de la paraula. Proveu-ho, si us plau, i veureu que no passa res, que no s’obre la terra sota els vostres peus i us engoleix dins un pou de flames, que el cel no cau sobre els vostres caps, que la gent no us assenyala pel carrer i crida anatema.

Encara que hagueu pronunciat el petit mot al bell mig de la ciutat de València.

Tot això ve a tomb perquè, al sud, ja fa massa temps que el terme ‘català’ ha desaparegut dels llavis de bona part dels qui volen defensar-lo. Conscientment, perquè “així ens entendran millor” (com si la gent fos tanoca), per “evitar problemes” (i acceptant, per tant, que el terme és conflictiu), o bé inconscientment, ja automàticament perquè, a còpia d’esforçar-se a esborrar-lo, se’n perd el costum d’ús. I així entrem en l’enterbolit món dels eufemismes i tot s’hi val per no pronunciar el nom més clar i tot és perdre el temps a còpia de circumloquis: “la nostra llengua” o “la llengua del Tirant” o allò del diasistema-parlat-per-una-gent-de-la-riba-occidental-de-la-Mediterrània-oh-quina-sort-que-tenim-de-viure-en-aquesta-terreta-assolellada.

No es pot dir català i qui ho fa duu cua de dimoni, no es pot dir País Valencià i qui ho fa duu cua de dimoni, no es pot dir el que ells diguin que no es pot dir i qui ho fa duu cua de dimoni. I no és prou valencià. O, directament, no és valencià. I avall que fa baixada.

En fi.

Tot plegat no significa, és clar, que ara haguem de considerar interdit de dir-ne ‘valencià’, també, del català que es parla al sud. És només que una cosa no ha de treure l’altra. Que els enemics recalcitrants del català, els qui malden obsessivament per reduir-lo a accent folklòric, per trinxar-lo, afeblir-lo i esborrar-lo definitivament del mapa, han creat els marcs referencials que més convenen a les seves intencions. I que acceptar-los és multiplicar-ne l’efecte.

Com ha fet, per exemple, la coalició Compromís, que acaba de presentar una barrija-barrejada proposició no de llei a les Corts valencianes sobre, atenció, “el reconeixement del valencià com a llengua oficial de la Unió Europea”. Així doncs, al costat del català, com si fossin diferents? Ara traslladarem a Europa i al món els prejudicis de pa sucat amb oli, les martingales secessionistes? Per quins set sous, això?

I és que en cap moment, ni en l’exposició de motius ni en la proposta mateixa, no hi surt la paraula anatemitzada, ‘català’, no fos cas. I és que País Valencià es converteix, en aquest text, en un allargassament indesxifrable, en diuen allò “que el preàmbul de l’Estatut d’autonomia identifica la nostra terra amb ‘la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià’” [i deixeu-m’hi posar un sic, per la redacció i per tot]. I és que, per postres, hi afirmen que el territori esmentat té “al voltant de 5 milions de ciutadans” i després hi afegeixen que “la nostra llengua” té “més de 10 milions d’usuaris”; sense aclarir res, és clar, ni dir on,  no fos cas.

Al remat, de tants “no fos cas”, es convertiran les qüestions de llengua en un incomprensible joc dels disbarats: l’escenari perfecte per als enemics de l’idioma.

D’aquí el prec que feia al començament. Digueu-n’hi català, també. I que surti el sol.

(publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 2-1-2012)



  1. El País Valencià i Catalunya sota els interesos espanyols de ‘divide i venceràs’ en versió enfrontal’s i guanyaràs.

    La qüestió no és aquesta, tot i que mai s’ha dit tant ca-ta-là com ara al País Valencià des de fa segles.

    I tot i que el País Valencià no ha estat mai sota domini directe de Catalunya, encara que ha format part tanmateix de la Corona de Aragó.

    Els embaucadors de Joan Fuster’s i companyia ´per la terra promesa, els han dut a situar l’eix central el primer plà l’enfrontament entre el País Valencià i Catalunya per dues bandes l’espanyolista i la catalanista espanyolista sota interesos espanyols generals del ‘divide i venceràs’ en versió ‘enfronta’ls i guanyaràs’. 

    Pot ser Joan Fuster en aquest punt anava ben enganyat des del punt de vista valencià i de interesos i centralitat polítca al País Valencià.

    Manipulacions de tot tipus a banda, la qüestió cabdal no és aquesta.


    Un altra qüestió de manca democràtica podria ser voler lligar la supervivència de un país a l’èxit o fracàs de una determinada ideologia, en contra de la pluralitat.

    Alguns de la federació de CiU deien que Catalunya serà cristiana o no serà.

    Joan Fuster en un aforisme semblant deia que el País Valencià serà de esquerres o no serà.

    Podria donar-se el cas paradoxal que Catalunya no sent gaire be del tot cristiana, puga ser. I que el País Valencià siga de esquerres i no siga.   

    Manipulacions de tot tipus a banda, la qüestió capdal sembla clara.

    Es podria pensar que el País Valencià mai ha format part de Catalunya ni ha estat mai català i per tant els valencians no som, ni hem estat mai catalans.

    On la paraula és l’home i la paraula sempre ha segut abans que la lletra escrita.

    I si alguna vegada el país valencià n’havera arribat ha estar, tampoc és condició suficient i des de aquest mateix punt de vista, tanmateix Catalunya hi ha estat més espanyola que no pas el País Valencià català.

    En aquest punt a Joan Fuster entre altres, els van enmerdar en aquesta qüestió com un eina promotedora i tots han caigut en aquest parany de voler situar l’eix central del conflicte entre Catalunya i el País Valencià.

    On la dreta apunta l’esquerra acaba disparant. On la dreta no pot arribar l’esquerra reacciona per arribar. 

    Un paripé espanyolista de la dreta catalana, on ni tant mateix CiU va trobar seny per a presentar-se al País Valencià. Què molts haveren volgut preferir abans que qualsevol ‘fusterià’ de torn i companyia. 

    Al País Valencià només hi ha una civilització, que és la valenciana com sempre, un altra qüestió és cap on derive des del punt de vista polític.

    Per què si la llengua és vol utilitzar per verterbrar cadascú dels nostres països, no s’haveren passat el darrers trenta anys en polèmiques estèrils per perdre la centralitat política en favor dels de sempre en un territori per les ambicions de un altre i per la prevalència de la foguera de les vanitats.

    La qüestió era simple, per defensar la llengua només cal defensar la llengua.

    És a dir, la qüestió no no és que si catalans o valencians, català o valencià, que si ‘patateros’ o a més a més més patateros els altres … 

    La qüestió central de aquets darrers trenta anys al País Valencià havera estat el requisit lingüístic, l’inmersió lingüística.

    O per defensar la llengua com cal, només la pròpia pot ser l’oficial com a qüestió de mínims, contra la esterilització ‘vil lingüísta’ a mig i llarg plaç.

    Territoris que en temps passats eren bilingües ara són monolingües en castellà. I si ara nosaltres som bilingües correrem la mateixa dissort.

    Més enllà de la relació amb l’Estat espanyol siga un estat federal, confederal, de independència o centralista.

    I el ‘vil lingüísme’ actual que s’ha instal.lat i en general, és la primera pedra per la transició de la llengua pròpia a una altra.

    Es podria dir allò mateix que ni català, ni valencià, ni enfrontaments territorials és la llengua estúpids. 

  2. Perquè barallar-nos, a Espanya es diu castellà i la resta del món espanyol, però tots saben que és la mateixa llengua.

    El dolent de Compromís és proposar que el Valencià és una altra llengua diferent, tot per un grapat de vots.

    Polítics.

  3. Al País Valencià s’ha parlat de ca-ta-là només aquestes darrers dècades de intents de imposició espanyola principatina.

    I per això a nivell polític el terme País Valencià i la llengua s’en ha sortit menys a nivell polític, per què s’associat a imposició principatina com tantes altres qüestions.

    On des de fa segles i segles que es perden en la memòria, on només s’ha parlat de ‘valencià’ per transmissió oral fins als nostres dies.

    I pot ser els que més parlen de català són els primer que haurien de callar i deixar parlar als altres.

  4. Hi ha qui amb això del català al País Valencià sembla que vòl suplantar avassallar la personalitat pròpia valenciana a través dels segles i les seves institucions i anular-la. 

    Tanmateix com van fer els absolutistes espanyols i valencians nomès ho faran per la força.

    La solució de un càncer, no és un altre càncer. 

  5. El Principat a banda de voler avassallar al País Valencià, no ha sabut interactuar de forma positiva amb la societat valenciana i els valencians, només ha estat preocupat de fer-ho com a vassall a través de l’Estat i el govern espanyol.
  6. Si pensem que el Principat només s’ha dedicat a interactuar en positivitat amb l’Estat espanyol i el seus interessos. 

    I en canvi no ha sabut interactuar en positivitat amb el País Valencià i els valencians i només ha buscat avassallar-lo encara més, a través de l’Estat i de gent de bona fe com els Joan Fuster i companyia en l’etapa pre-democràtica, en la que alguns encara hi són i hi dormen en aqueste idees.

    Podriem dir que amb la seva actitut avassalladora respecte al País Valencià i de vassall respecte a l’Estat, ha estat una constant que confirma que el Principat de l’Opus Dei espanyol i social jesuïta és tant mort com qualsevol altre i de encefalogramma plà.

  7. Tot no és tant fotut, almenys els valencians no van al Principat a dir-los com tenen que dir al que parlen, digues va-len-ci-à. 

    Però pot ser eixa la qüestió, que hauriem de anar i pot ser tothom estaria més satisfet. 

  8. Per sort el valencians que ho ha mamat saben el que són i no el que diuen els diaris madrilenys de El Mundo, ABC o la Razón, o el que voldrien els editorialistes editorials barcelonines de l’Avui, Ara o Vilaweb.

Respon a Ferran Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent