A mi també m’agraden les falles
Em pensava que era perquè sóc de Barcelona, tan compartimentada ella, i m’embadaleix aquest caos magnífic que pren la ciutat, aquest despertar-se amb trons de bac i dolçaines, les bandes de música que recorren els barris tothora (perquè porten un ninot no sé on, perquè acompanyen la fallera de visita, perquè sí), els carrers tallats, els autobusos que ja no saps on paren, els horaris de tot trastocats, la gentada que corre cap a la mascletà, les iaies que s’hi esperen hora i mitja abans, xerrant des de les seves cadiretes, les riuades que desembarquen dels trens, l’eclosió de noies vestides de civil i amb el monyo preparat per a cremar-ho tot després, quan surtin de la feina i es puguin transformar.
Em pensava que era per aquesta arrel carolíngia que encara dec tenir i que es corprèn amb al capgirament de les coses que és València durant quinze dies en una espiral desbocada que avui, vespra de Sant Josep, arriba pràcticament al clímax.
I sé perfectament com el franquisme va voler (i va gairebé aconseguir) convertir la nostra festa popular en un cau de caspa carcundiosa, i com el blaverisme instigat i finançat des de les clavegueres va utilitzar les falles de forces de xoc anticatalanistes (i, per tant, antivalencianistes); i veig els excessos, amb els envelats que ara s’han posat de moda i la brutícia i el pixum i els karaokes infernals i etcètera. Ho sé i ho veig i, amb tot, no ho puc evitar, és una cosa que hi és i ja està, m’agraden les falles.
Per això m’ha fet feliç llegir avui el bloc de l’Anna Oliver. Ja en som dues!