M’agraden les falles. Quan vaig venir a viure a València pensava que això era cosa de la primera foguerada, de la impressió que fa descobrir tanta vitalitat com li vessa a la ciutat pels carrers, la desinhibició, l’alegria que ho amara tot, els colors i aquestes ganes de proclamar primavera amb l’encesa de la primera mascletà. Pensava, en fi, que l’entusiasme quedaria rebaixat pels anys, que quan ja n’hagués viscudes tres, sis, deu (ai mare, com passa el temps!), deixaria de quedar-me embadocada davant l’espectacle de la gent ocupant amb naturalitat els carrers, presumint de versos, trastocant els horaris, apressant el pas per no perdre’s ni un bri de la pólvora que de seguida omplirà la plaça de fum i de festa i de tot. El cas és, per sort, que m’alegro d’haver-me equivocat: ja me la sé, ara, la litúrgia que s’ensenyoreix d’aquesta ciutat bella i atribolada quan arriba el mes de març, és cert: me la sé i em continua meravellant cada vegada.Per això se’m fa encara més insuportable imaginar-me que allà mateix, a pocs metres de la vida encesa, dels colors i aquella ànsia per fer-se el monyo, posar-se una brusa i vinga a passejar, s’hi dugui encara a terme un espectacle tan tenebrós i brut i sanguinari.
No, les corregudes de bous res no tenen a veure amb l’alegria de les falles. En són l’antítesi, precisament. I una antítesi tan salvatge que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots per permetre encara que algun desaprensiu pretengui lligar la festa a la tortura, a les punxes, la sang brollant a raig, la llengua inflada, els ulls desorbitats de terror, de dolor, de sofriment.
Diran que si la tradició. Però la cultura humana no és una realitat estàtica, té capacitat d’evolució i gràcies a això hem avançat i ens seria avui inacceptable acudir tranquil·lament a veure esquarterar un condemnat a la plaça pública. O, si voleu un símil que afecti altres animals, ens indignaria que algú encara practiqués el sàdic costum de treure els ulls dels canaris per sentir-los, deien, cantar “millor”! O aquell altre de lligar a un pal un ós amb les ungles i les dents arrencades i seure a contemplar com l’envesteixen els gossos, com li queixalen els testicles, les orelles, les potes, com es prova de defensar a cops, com la sang ho cobreix tot i pugen les apostes. No allargaré la llista de salvatjades (en comptes d’un ós poseu-hi un bou i ja tindreu una altra -evidentment avui superada- tradició), que no acabaria. Penso ara quantes coses horribles no haurem fet, els humans, emparats en la nostra autoproclamada superioritat. I en la tradició.
Diran que els bous no pateixen. És una mentida absurda. La simple observació la posa en evidència, però és que la ciència ja fa temps que l’ha desmentit: centres i mecanismes de transmissió del dolor són comuns en tots els mamífers. Com que els humans som mamífers igual que els bous, qui ho vulgui que faci la prova: que es deixi clavar banderilles de colors, que el burxin amb un punxó i que li preguntin després si fa mal o no.
Diran que és un combat. Quina cara! Col·locar un animal atordit i de tarannà pacífic (sí, pacífic: en diuen brau per posar disfressa a l’herbívor) dins d’una trampa, enviar els picadors a destripar-lo, clavar-li arpons que li provoquin ferides enormes que el facin dessagnar, simular l’enfrontament quan ja no li quedin forces ni per alenar i un personatge vestit de lluentons pugui exhibir-se amb aquells ridículs gestos amanerats és moltes coses menys un combat. És un patètic simulacre. Una farsa cruel i decadent. I covarda. Molt, profundament covarda.
Diran paraules com ara art o noblesa o plasticitat. Conec una noia que s’ho va creure. Havia vingut d’Erasmus i, en arribar falles, va comprar una entrada per a la penosa representació. No en va dir res a ningú. Se sentia contenta: toreros, or i verd sobre l’arena, la dansa de l’home i la bèstia, etcètera. Tots els tòpics tronats que s’havia cregut a distància. Se n’hi va anar sola. Era un regal que es feia i no la vam poder avisar. En va sortir esperitada, d’aquella plaça. Només va ser capaç de telefonar i demanar ajuda, que per favor la vinguessin a buscar, que no sabia què fer, que allò era horrible, horrible, que era horrible. I no parava de plorar.
No hi ha cap art en la pràctica de fer patir sistemàticament i cruelment un animal. No. És pura misèria. Misèria moral i tenebres.
Per això surt la pregunta: què té a veure tota aquesta sanguinolència, tot aquest sofriment, aquest espectacle caspós i degradant, amb la festa lluminosa de les falles? No res.
No res.
No res!
(El llibre es diu Falles sense tortura i el va editar la Plataforma Iniciativa Animalista. És un compendi d’articles de gent diversa i aquesta va ser la meva aportació: “Prou!”)
