el bloc de la Núria

Canal 9 ha estat un compendi de tots els defectes que pot acumular una televisió pública. Amb honroses excepcions (molt honroses: algun dia caldrà fer-los-en reconeixement), ha propiciat el parasitarisme, la inanitat, aquell trist avançar-se als designis de l’amo que converteix un periodista en jo què sé, una monyonya, un ringo-rango capaç de repetir comunicats com qui diu una notícia, de no comentar res del cas Gürtel, de no pronunciar suborn sinó cohecho, de sumar-se a les campanyes  partidistes (aquell “agua para todos” amb les imatges de terres clivellades que tancaven els informatius va ser d’antologia), de no preguntar mai quant va costar la visita del papa.

Durant aquests anys s’han esmerçat molts esforços i molts (moltíssims) diners (públics) per alimentar genuflectors i propagandistes, per convertir el petit engendre en un veritable monstre acastellanat, en un ridícul i estrafet mirall del que no hauria de ser una televisió. I ara, els mateixos que l’han modelada així com és la trinxen i la sentencien i riuen al twitter o en un soparot perquè res no els importa, perquè el mal ja està fet i saben que costa sortir a la palestra a defensar la cosa. Mentrestant, els altres, els que abans mostraven la barbaritat com qui predica en el desert, que denunciaven aquells informatius (?) de nevades, successos i comunicats governamentals, recorden com hauria pogut ser, com hauria hagut de ser, i ploren per la morta. Encara que no s’ho mereixi, ploren per ella.

(publicat a Mèdia.cat, el 18-07-2012)

Tota València, i mig món amb ella, vivien encara commocionats per haver constatat, gràcies als mòbils alçats fets cronistes en directe, com grups d’antiavalots blindats com si fossin gladiadors insultaven, perseguien i colpejaven xiquets i xiquetes d’institut. Els joves estudiants, a més, havien tingut la pensada de portar llibres a les concentracions de protesta contra la violència policíaca, per la llibertat d’expressió, la democràcia. Llibres. I alçaven Baudelaire i Borges i el Tirant en esplèndid acte de desafiament.

Insuportable, és clar. Del tot inadmissible. Calia contrarestar tanta poesia i tanta història, devia pensar alguna llumenera de la redacció. I se’ls va acudir això de la mossegada. A qui li importa la mainada detinguda, els cops de porra, aquell miserable que espenta dues criatures contra un cotxe, què fa que un armari cuirassat passi pel costat d’un xiquet i li trenqui les ulleres, qui ensenya a aixafar la cara d’un nen contra el terra, a clavar-li el genoll a l’esquena, torçar-li el braç, posar-li manilles, qui dóna les ordres. No: algú en aquella redacció va decidit que la imatge que ho resumia tot era un tros de cuixa de policia. I algú altre la va col·locar a lloc, també. Algú va redactar la nota penosa, hi va fer un titular, peu de foto, aquestes coses. Periodistes, se suposa.

La tinc retallada, aquella diguem-ne notícia. Per recordar-me, en fi, que la qüestió no és de què treballes sinó al servei de qui et poses.

(publicat a Mèdia.cat, el 7-3-2012)

Ja fa temps que hem sortit de l’ou, que sabem que no hi ha mitjans neutres (més que això, sabem: que quan hi ha conflicte -i sempre n’hi ha-, qui proclama neutralitat pren, de fet, partit pel més fort), que el famós mercat està intervingut a cop de favors institucionals que després es poden tornar en forma d’articlets sabonosos, que etcètera. No descobrirem pas la sopa d’all, a hores d’ara. És només que de tant en tant va bé recordar-nos que, en un present de comunicacions en xarxa, de piulades, repiulades i notícies virals, sembla que el sentit de l’ofici cada vegada sigui més la capacitat d’ordenar, d’organitzar el caos en un relat mínimament entenedor, d’oferir perspectiva a les notícies-flaix, de fer preguntes que estimulin la recerca, d’esgratinyar i relacionar i ajudar a destriar el gra de la palla. Per exemple. Per això sembla cada vegada més ridícula aquella concepció totalitària dels mitjans escenificada en l’anunci de la vaca, aquell presentar-se des d’un mirall sobredimensionat, aquella pretensió del si no t’ho explico és que no existeix i si t’ho explico és que és cert.

Sempre vaig tenir ganes d’enganxar-hi un afegit, al vell anunci maleducat: “No, les vaques no volen. Si m’ho dieu vosaltres, és que sou uns mentiders”.

(publicat al bloc d’ESCACC, l’11-01-2012)

Aquesta tardor ens ha fornit un exemple d’allò més bèstia sobre la pràctica del copiaienganxisme. Comença quan un centre comercial idea una més o menys enginyosa (això va a gustos) campanya de promoció i envia el seu comunicat. Continua quan l’escrit arriba a la redacció d’un diari dels que presumeixen d’antiguitat esmerilada i, com que la cosa va d’una nova espècie de peix que han trobat a la Marina Alta, el paperet acaba a la secció de medi ambient. Fins aquí, el relat més o menys rutinari de les coses. La vella pràctica de contrastar informació, comprovar les dades o, ves quina mandra, llegir abans d’escriure passa a la categoria de mania obsoleta. I algú troba d’allò més natural copiar el comunicat sense preguntes. Com s’ha fet tantes vegades.

Per tant, sabrem, perquè així s’ha publicat:

1)    que un “equip científic internacional liderat per la prestigiosa universitat de Laverton” ha descobert un peix nou i que li diuen “piscis festivus”;

2)    que la característica principal del nou peixet és el seu hàbitat: el centre comercial, un àmbit que cobreix “la principal necessitat del piscis festivus: divertir-se”, cosa que contempla la possibilitat d’“emprovar-se roba de tota mena, passejar en grup, menjar hamburgueses i fins i tot anar al cinema”;

3)    que hi ha un “cap de l’equip científic” que es diu Jack Palawer i que ha fet declaracions d’impacte sobre el peixet: “no se’n perd ni una”;

4)    que la bestiola “ha desenvolupat una glàndula única al món animal que permet que s’adapti a qualsevol promoció”: pot “aguantar la respiració” tanta estona com vulgui o “submergir-se en una piscina plena de bitllets”;

5)    i que, a més del centre comercial, ara resulta que també es troba al Facebook, el peixet: “les habilitats de la nova espècie sembla que no tinguin límits”.

I, efectivament, no en tenen: la notícia, copiada i enganxada del diari de València, ha arribat a un portal equatorià que es fa ressò de la bajanada amb britànica flegma: igual com informa d’un nou mol·lusc a l’Antàrtida o de dotze noves espècies de granota trobades a l’Índia, passa compte del “festivus” valencià.

En fi. El relat poca-solta no tindrà, probablement, gaire més recorregut. Però el fons, la pràctica nefasta que l’ha propiciat, aquest copiaienganxisme que tan fàcilment ens converteix en notícia la propaganda partidista, la versió oficial, la informació de terregada, continuarà fent-nos passar bou per bèstia grossa.

Bou o peixet.

(publicat al bloc d’Escacc, el 30-11-2011)

“Dues noves reines”, escrivia un diari de paper al titular de portada. Grans fotografies, pluja de tòpics carpetovetònics, pàgines i pàgines d’iteracions que voregen la paròdia.

Cada any és exactament igual. Varien els noms i potser el color dels cabells, però és
exactament igual exactament igual exactament igual exactament igual: assemblea a l’ajuntament, l’alcaldessa que trenca el sobre, els fallers que criden, telefonada, sorpresa, plors.

En fi. Ja ho tenen, això, els rituals que ens agrada de fer als humans: es repeteixen. Cap
novetat. Si hi ha res que sorprengui, en aquest afer, és, posats a emprar expressions tòpiques, la cobertura mediàtica, és haver de pessigar-te per recordar que som al segle XXI quan llegeixes, jo què sé, que “el nomenament de Sandra posa fi a tres anys consecutius l’elecció de senyoretes que prèviament havien estat a la cort infantil” o que “va atendre ben disposada una pila de televisions i ràdios, explicant una vegada i una altra com van ser aquells segons màgics” o que “Rocio va aconseguir sobreposar-se a l’emoció i les llàgrimes que no va poder contenir quan es va assabentar del seu pròxim regnat”. No sé si aquestes perles són producte de les pàgines que s’han d’omplir i la
poca teca que hi ha per farcir-les o ja vénen de fàbrica redactora (si la societat és la culpable, com en aquella cançó, no hem d’oblidar que bé li calen ditets teclejadors, diguem-ne, col·laboradors necessaris), però comença a fer angúnia que ens hi
acabem acostumant, que finalment, a còpia de rutines, ho trobem del tot normal.

Perquè resulta que la cosa es col·loca impúdicament a les portades. Per davant de tota la
resta. I més gran. Què són el procés de pau a Euskal Herria o veure el regidor d’Urbanisme de València assegut al banc dels acusats (“presumpta prevaricació”, en diuen) o etcètera, què són totes aquestes collonades davant la urgència d’informar
que la nova fallera major confessa que se sent “molt feliç”?

(article publicat a Mèdia.cat)

Prou que ho sé, que els sous són esquifits i els horaris, infernals, i que becaris gratis i etcètera, però és que hi ha una dignitat de professió, diguem-ne, un mínim decòrum per l’ofici que ens hauria de preocupar més que no ho fa.

I per això, suposo, pot passar que un personatge tenyit de ros s’acosti a una de les cantants més grans que ha donat aquest país, una de les veus més personals i clares de la Mediterrània, que espera amb paciència perquè ja són deu minuts que passen de l’hora i quantes rodes de premsa deu haver fet a la seva vida, tan enutjoses, sovint, i necessàries, també, s’hi acosta i, com si el món sencer hagués de funcionar des del seu cervell limítadíssim, li diu, atenció: “¿Tienen algún tipo de vídeo en internet que podamos descargar para completar las imágenes?”

I ella tanca i obre les parpelles unes quantes vegades i li respon en veu baixa alguna cosa educada, com ara un si parles amb la discogràfica t’orientaran, però a mi el cel em queda cobert de foscos presagis i fins els micròfons diria que s’han enrojolat.