L’article que avui volia fer parlava de metges. Des que vaig llegir aquella notícia que deia que un grup de cirurgians de la Vall d’Hebron s’havia ofert a treballar sense cobrar, que no m’ho trec del cap. La informació era asèptica, fins i tot tirant a freda, però em va fer un nus ala gola. Argumentaven, els metges, que ja hi havia massa gent en llista, que la malaltia no espera, que ells operaven i ja està, que si calia no cobraven però que aquelles persones s’havien d’operar.
Sense voler que se’m desfés el nus, travat alhora d’indignació i d’emoció, vaig pensar que som país de grans metges: vaig pensar en el doctor Trueta, per exemple, en Corachan, en Peset. Símbols de les bones coses que aconsegueix la suma de ciència, consciència i
treball.
I volia escriure sobre això, i sobre la indignitat de retallar-nos la salut, i sobre el discurset nociu de l’anar-nos-hi acostumant. I volia treure’m el barret davant d’aquells metges, també. O sobretot. Per un gest que dignifica. I perquè ajuda a fer-nos visible una situació que comença a ser dramàtica. He escrit dramàtica i ho torno a fer: dramàtica, sí.
I que surtin els mestretites de torn arrufant el nas d’aquella manera i dient que no s’ha d’exagerar: el fet és que la llista d’espera augmenta i, amb ella el sofriment. El sofriment real, de persones reals, amb noms i cognoms i família i amics i projectes i una vida que penja d’un fil. Explicaven a Bellvitge, ara farà quinze dies: de vuitanta-sis pacients preparats per operar en una setmana (atenció: parlem de càncers: de fetge, de pàncrees, d’estómac…), n’havien pogut atendre… deu. Deu!
I copio les paraules d’un cirurgià: “l’angoixa és enorme. Estem perdent anys de vida i possibilitats. Hem passat de no poder anar a dinar per complir amb les colicestomies previstes a ni tan sols parlar-ne, perquè no hi ha opció d’operar-les. Si les operes en menys de tres mesos evites infeccions, pancreatitis i sofriment”.
I mentre aquesta mena de coses, concretíssimes, passen als nostres hospitals,
allà fora, a l’estratosfera, tornen a preparar un joc de mans: que no se’n diu independència sinó sobirania fiscal que seria com un concert econòmic però siguem pràctics i passem-ho a pacte fiscal perquè si ens paguen els fons de competitivitat tot això que tindrem.
Com si ens quedés tant de temps encara. Com si hi hagués les arques plenes per anar jugant a l’intercanvi de cromos. Com si no hagués passat res. Com si no haguéssim après res. Com si es pogués continuar enredant aquest país indefinidament.
(publicat a Crònica.cat: http://tinyurl.com/5tctu95)
