Una paraula

Tot va ràpid i encara no n’has paït una que ja arriba la següent: primera correcció, deixeu-m’hi canviar això, ara maquetat, allò també, només, allò altre, oh, per tots els sants estratosfèrics, que ja se l’emporten, socors!
Cada vegada que t’ho llegeixes hi fas modificacions, rectifiques la rectificació, hi tornes, dubtes, com en un malson.
Tota la veritat va camí de la impremta. I, a la darrera pàgina, hi ha un mot que no existeix. Mon pare manté, contra tota evidència, que “això s’ha dit sempre i des de temps immemorials”. La veritat, però, és que no ho hem trobat a cap diccionari. Després de rumiar-hi, i de consultar-ho (gràcies, Francesc Mompó!), ja hi tenia fins i tot mot de substitució. Però al final, ves quines coses, m’ha fet pena. Com si m’interpel·lés. Ella, la paraula. I he pensat en el pare, també.
La paciència dels correctors és infinita i bé cal que els ho reconeguem. Jo voldria fer-ho, ara, modestament. Perquè avui, la Gemma, a qui no conec més que pels 10.000 correus que devem haver intercanviat aquests darrers dies, m’ha fet feliç.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de el nou, llibres | s'ha etiquetat en , per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent