El segador

És una obra mural, èpica, que devia ser impressionant de veure. Joan Miró en estat pur. Cinc metres de pintura creada in situ, al famós pavelló de la República que va idear Josep Lluís Sert per a l’Exposició Universal parisenca del 1937. Tota la ràbia, tota la força que l’artista sabia condensar en símbol, en poesia pintada, essència de raons i sentiments són (eren) dins del mural.

El crit del segador alçat al cel i arrelat a la terra, la barretina (síntesi de barretina, a la manera de Miró), l’estel, la falç i el puny, les dents en protesta, l’ull irat, inquietant, alerta, interpel·lador: aquesta obra continua posant els pèls de punta, passats tants anys i encara que, en realitat, ja no existeixi. Perquè El segador no és enlloc. Quan es va desmantellar el pavelló, es va desfer també i per sempre aquell gran mural. A l’espectacular retrospectiva que hi ha a la Fundació Miró (més que espectacular: imprescindible) se’n mostren els retrats, en blanc i negre: són tot el que ens en queda.

Si no fóssim catalans, si aquell quadre esplèndid no ens hagués representat tan bellament i dramàticament, ara potser seria una icona de lluita i resistència, un clam contra la guerra, la constatació que en aquest petit tros de món que ens ha tocat per a viure, resulta que hi perdura un poble. Però tenim aquesta tendència fatal a romandre, ai, ignorants de nosaltres mateixos: coneixem el Guernica amb els ulls clucs i ens permetem el luxe de no saber que allà al costat, en aquell mateix pavelló, hi havia El segador.

(article publicat a www.eltemps.cat, el 9-11-2011)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *