Arxiu de la categoria: lectures

Vigileu-los!

0

“Vigileu els joves poetes, perquè acabaran superant-nos i condemnant-nos a l’oblit”

És la citació provocadora, i atribuïda al famós Autor Desconegut, amb què la gent de Gargots obre la seva primera incursió en paper:

Són joves. Són escriptors. Són del País Valencià. En aquest ordre o en una altra combinació. I fan una revista. Digital. Perquè els calés no sobren, precisament, si ets jove. Ni si ets escriptor. Ni si ho combines. En fi.

Ahir, que era dijous, a Ca Revolta, a València, van presentar l’antologia de textos gargotaires que han passat al format, diguem-ne, analògic. I va ser una festa preciosa. Perquè hi van fer comparèixer Estellés, Rodoreda, Ovidi i Llull (brutal, la veu del savi Ramon en diàleg incomprensible i molt místic amb el present). Per la música i les veus i l’acte acurat i amè (per fi!). Per l’alegria pura de sentir i voler i alçar literatura. I de fer-ho amb ganes. Sense demanar permisos. Amb el pic d’arrogància que cal si ets jove i escriptor i del País Valencià.

Vigileu-nos, clamen en forma de citació i d’avís i de somriure. I a fe que ho farem. No pas per por: amb esperança.

Gargots!

0
Publicat el 8 d'abril de 2015

Són, en definició pròpia, “una revista literària que té com a objectius promocionar i fer visibles els nous joves escriptors del País Valencià”.

En reconeixereu els redactors perquè passen llargues estones a les llibreries de la ciutat de València (sembla que estudien Filologia i coses), fullegen, comenten en veu baixa, troben còmics de Kafka, poemaris.

He dit que els reconeixereu? No, no ho fareu, és clar. No duen cap cartellet ni pentinat de tribu urbana ni res. Només és que són joves. I escriuen. I, a sobre, resulta que ho fan bé.

I que, amb iniciatives com aquesta, ens reconstrueixen, a la resta, la confiança en l’avenir.

No sé quanta estona ens hi vàrem passar, en aquella cafeteria, xerrant a tantes veus. Però ara, mira, m’agrada pensar que, d’alguna manera, també n’he format part, d’aquesta aventura. Col·lateralment.

Au, aquí teniu l’enllaç amb el tercer Gargot. De negre, perquè l’han dedicat a l’Ovidi Montllor.

Publicat dins de General, lectures i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Terrible humanitat

0

No és gens fàcil recomanar aquest llibre. Pot passar, fins i tot, que fer-ho comporti, acte seguit, fonamentats remordiments. Perquè saps que encomanes patiment, si fas córrer aquesta novel·la. I perquè això no se li fa a un amic, a un conegut, a ningú. No és gens fàcil i, tanmateix, és, alhora, inevitable. Perquè Ànima té, de cap a cap, les característiques de la gran narrativa. I no voldries, tampoc, que l’amic, el conegut, ningú se la perdés.

Wajdi Mouawad, dramaturg, actor i cineasta, nascut al Líban, exiliat amb la família al Quebec, beu, afirma, de la tragèdia grega, admira Sòfocles i ens parla de la mort. Més que això: de l’horror de la mort, de tota la mort que els humans som capaços de provocar, la més insensata, la més salvatge, la més morta. La mort, a més, sense condemna, sense res, la que queda resumida a la citació inicial, treta d’Electra en clara declaració d’intencions i de desempar humà: “On són doncs els llamps de Zeus, on és el sol refulgent, si, davant d’aquests crims, es queden en la fosca sense fer res?”

Des del començament, se’ns presenta, el crim, sense concessions: hi ha una dona assassinada i violada. Esperava un fill i tots dos queden estesos en aquest toll de sang primera. Tots tres: l’home torna a casa i se la troba així. El capítol inicial, curt, rítmic, implacable a cada paràgraf, et treu l’alè i ja no te’l voldrà tornar a donar.

Perquè a partir d’aquest moment, i passat el desconcert inicial, el xoc, el buit, Wahhch Debch, l’home, enceta la persecució. Sol, devastat, emprèn el viatge, travessa la frontera, cerca l’assassí. Ensumant-ne la pista, pràcticament. Com una bèstia. Per trobar-lo. Per veure. Per comprendre. I, mentre avança, recorre també el camí dels seus records, enterrats literalment des de la infantesa. La veritable persecució, potser, és aquesta altra, la que finalment l’encara, ens encara, a l’atrocitat, a la violència més crua.

No pas a la bogeria: a la violència. I al mal que provoca. Al dolor. Perquè no hi ha monstres inhumans que ens justifiquin la brutalitat que tot ho esquitxa, no hi ha psicòpates de crispetes, aquí: és pura normalitat desencadenada, allò que genera l’horror. Cosa que ho fa tot encara més terrible, i que el protagonista, de tan humà, hi quedi consumit.

Potser és d’això, que parla la novel·la: no pas del mal en sentit absolut, abstracte, sinó del mal que fa, del dolor.

I, tot això, ho aconsegueix Mowawad amb una distància narrativa que, encara que sembli contradictori, hi afegeix pregonesa. Diu que no sabia qui havia d’explicar la història, i que tenia el text que no avançava, i que es va mirar el seu gat i que ja va estar. La mula, la mosca, l’esquirol, l’aranya, la panerola, la boa, el conill: tota mena de bestiola que topa amb l’home estrany n’explica la història, a retalls, segons l’entengui. En una sola frase, en un relat estremidor: en la veu d’una abella (“Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor”), d’una carpa (“El meu territori és vast infinit i naufraga en els confins”) o d’un corb: “Aquest home, si hagués pogut triar, hauria preferit lliurar el seu seny a la follia en comptes d’haver de ser mesurat en el seu dolor”.

No hi ha més regularitat que la que li dicta la història o el punt de vista o la seva combinació: els capítols tenen la mesura que els vol donar i no prenen la forma de mosaic sinó l’estrip, l’aparença desficiosa d’un collage: tant s’allarguen una desena de pàgines en veu de gos-llop com es condensen en perspectiva de serp: “L’altre, darrere seu, el persegueix sense respir, sense respir”.

Per acabar d’arrodonir la sensació, també les llengües se superposen, i alguns diàlegs mantenen l’anglès (sovint macarrònic) que, al text original, es contraposava al francès general. Agraïm que la traductora, Anna Casassas, hagi sumat al seu art impecable la gosadia de tractar els lectors en català com a persones capaces de maniobrar amb aquesta posada en escena i ens hagi estalviat un enfarfegós espectacle d’asteriscos.

Perquè aquesta novel·la és contingut i també forma, ritme, poesia. Fins i tot si en algun moment et sembla que s’hi comet algun excés, si en algun moment se’t fa insuportable, el fet (no sé si dir-ne incontestable) és que aconsegueix trasbalsar-te de cap a peus. I plores. Amb dolor, també, o amb ràbia. Fins i tot cridaries. Perquè acabes de llegir Ànima i encara sents la teva tremolar.

En una entrevista, Mouawad explicava que el seu pare només li havia vist una obra, i una sola vegada, i que en aquella ocasió li va oferir un consell: “escriu comèdies, la gent no vol sentir parlar de la mort”. Per sort, però, ell no li va fer cas.

(Caràcters, núm. 68, estiu 2014)

Publicat dins de lectures i etiquetada amb | Deixa un comentari

‘Viatge d’hivern’

0
Ho va dir en Francesc Calafat el dia que presentàvem el Jo confesso a València: per entendre aquesta obra, per trobar-hi arrels i referents, per completar-la, cal haver llegit Viatge d’hivern.I li vaig fer cas. I vaig constatar que tenia raó.Val a dir que m’havia sorprès l’apunt, que, fins i tot, me’l vaig prendre d’entrada amb certa reticència (sí, Paco: confesso jo també), potser més com un lligam de crític que no pas com una qüestió detectable: un llibre de contes i aquesta gran novel·la, ves quina relació agafada pels pèls, no?Doncs no.

Ultra els noms (la Trullos o l’Ardèvol, posem per cas) i l’artesania antiga capaç de crear objectes únics (sigui una gemma preciosa, sigui un violí) i la incapacitat humana per tirar endavant una relació imprescindible, ultra també l’horror per la maldat que se’ns pot manifestar tan crua i tan bèstia al bell mig del cor del continent, hi ha el clima, l’aire, la música.

I una biblioteca.

I, sobretot, aquesta endimoniada manera d’escriure que té i que va polint en Cabré. I la capacitat de crear tot un univers sencer des de la història breu, d’oferir-nos personatges complexos, contradictoris i inoblidables dins d’un conte.

Només d’acabar la primera història, “Opus pòstum”, li vaig haver d’escriure. Com en un impuls impossible de controlar li vaig enviar un missatge breu. Per agrair-li-ho. I d’emoció. Per fer-me descobrir que hi ha qui plora en si bemoll major, per les històries que condensa i per sentir que es pot escriure un conte rodó. O per constatar que, almenys, algú ho ha fet.

Publicat dins de lectures i etiquetada amb , | Deixa un comentari

‘Jo confesso’

2

Quan vaig començar a llegir Jo confesso, tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré.

Quan duia, jo què sé, trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré.

Després, en fi, ja em vaig oblidar de tot això, de l’enveja (creativa o insana, ara no ho podria dir) que fa llegir un llibre com aquest quan tens dins les venes i als tendons i a la pell i a tot arreu la dèria d’escriure; després tot això em va semblar quincalla perquè ja només tenia espai per al llibre, per a l’obra immensa que és aquest llibre voluminós, intens, magnífic, terrible. He plorat com feia temps que no plorava, llegint Jo confesso. A sanglots.

Hi ha poques novel·les que m’hagin trasbalsat així. Poques. I ara que l’he acabada, i que no em trec de sobre aquest desassossec que m’ha deixat per dins, només tinc ganes de compartir-ho, d’alçar la copa i brindar. No pas per la humanitat -ho sento. Per la literatura.

 

 

 

Publicat dins de lectures i etiquetada amb , | Deixa un comentari