Duc un parell de dies grmxtf. Fregida. Tipa i cuita de parlar amb maquinetes. O de fer com que hi parlo: si vol una monyonya, premi 3, si vol un ringorango, faci la vertical, escrigui aquestes lletres tortes, identifiqui els seus amics: qui és aquest paisatge? Com es diu aquest pastís, aquest tros de teulada que li marco amb un requadre?
El senyor fèisbuc vol comprovar que sóc una persona, que tinc identitat, i, per fer-ho, m’envia un programa automatitzat amb el qual és impossible dialogar: no, miri, és que no m’hi deixava tenir més feisamics, a l’altre perfil, i per això vaig obrir aquest també, sap?, és que les pàgines no m’acabaven de fer, ja ho miraré, però preferiria quedar per aquí, com en un joc divertit de reflexos. Jo provo d’explicar-ho tan clarament com puc i fins ara hi xalava, de veritat: un mur pot prendre camins molt diferents segons qui hi va ficant cullerada, i aquesta és la gràcia de l’invent, també, no? La interacció, la interconnexió, la xarxa multiforme que fem entre tots i etcètera.
Però ara resulta que la màquina diu que tot això és molt sospitós, i que li escrigui el meu mòbil. I jo ho faig, arrufo el nas i ho faig. Perquè m’hi enviarà no sé quin codi. Val. Però no compleix. No mai. Si no reps el codi, torna a enviar el telèfon. Au, té. Però tampoc. I si hi vols insistir -perquè et deixi entrar al teu perfil, diantre-, resulta que ho demanes massa vegades. No pas que per què em reclames un codi que no m’envies, màquina carallota, sinó que per què te’l torno a demanar? Si no fos pels feisamics, que ara sento com si tingués als llimbs, et garanteixo que t’engegaria a fer la mà i em quedaria amb el bloc, que és simple i pla, sí, però mai no em mira així com si li hagués furtat una gallina.
