el bloc de la Núria

Fa poc, un escriptor dels que ho són de cap a peus (i no pel reconeixement que tenen, que també és el cas, sinó per la manera de viure que han triat, tan determinada sempre per la dèria nociva i sublim de la literatura), m’explicava que no volia fer relats breus: “Per escriure un conte”, raonava “has de crear tot un univers, que hi ha de ser i que no trobarà espai al paper. Un cop tens aquest univers, però, i ja posats, per què no en fas una novel·la?”

I tenia raó.

I no en tenia.

El relat, la nouvelle, quan són bons, depassen l’anècdota que potser els ha impulsat i condensen la idea que els mou, l’univers que, de fet, es nota que els conté. I deixen petjada. Fonda. Per un nom, Tereseta-que-baixava-les-escales; un fet, la revolta dels veïns en un terrat; per un personatge inoblidable com és el vell llibreter Mendel, aquestes petites històries s’instal·len amb naturalitat dins del nostre cervell. Discretament. Com qui diu que no vol destorbar. Que no hi ocuparà espai.

I s’hi queden per sempre.

Stefan Zweig en va dir Petita crònica, com si volgués alçar acta de fets sense transcendència aparent, però rellevants. Definitoris.

És un llibre menut, aquest, delicat, amb quatre històries que no sembla que tinguin relació, més enllà de la memòria, potser, i la voluntat, de qui les escriu (no debades, i com ens recorda Antoni Martí Monterde, es poden llegir, pensant en Zweig, “com una mena d’autobiografia profundament ficcionalitzada”). Hi ha el record d’aquella Europa d’entreguerres, a la Petita crònica, representada tant pel soldat perdut que només pensa a tornar a casa com pel col·leccionista cec, adorador del no-res en què té convertit el món que coneixia, o pel vell jueu que viu en un espai paral·lel només fet de llibres. Al marge de tot. De la guerra, també. Fins que ella, ineludible, devastadora i freda, l’encalça.

Però hi ha, sobretot, em sembla, la desolació davant del buit, de l’oblit.

“Per què vivim, si el vent esborra fins l’última petjada que van deixant els nostres peus?”, ens interpel·la un dels petits-grans relats.

Com a resposta, tan sols aquest impuls indescriptible, la necessitat de deixar constància que rau, potser, en el fons del gest que empeny a escriure: “hauria de saber que, si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres ésser humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”.

Petita crònica (edicions de la ela geminada) / Autor: Stefan Zweig / Traductor: Marc Jiménez Buzzi / Títol original: Kleine Chronik. Vier Erzählungen (1929)

(La Veu, 20-01-2016)

Crua, bruta, trista. La més sòrdida de les condicions. Misèria. Des de la primera pàgina fins al final. Sense deixar-nos respirar. Sense cap escletxa. Cap esperança. Cap possibilitat.

En aquest llibre hi ha pobresa. Fam, fins i tot. Poca llenya per a tant de fred. Però no és d’això, que tracta. També en parla, també hi són, la injustícia i la desídia i l’interès que fan que alguns no tinguin res perquè d’altres simplement els ho poden negar. Només que en aquesta novel·la que ens mostra el món des dels ulls no especialment desperts ni especialment nets ni especialment res d’una criatura de vuit o deu anys, n’hi ha una altra, de misèria, una espècie de brutícia moral, normal, que costa de descriure perquè viu impregnada en les hores que passen sense història i que esdevé virus letal per a aquest amor universal que ens agrada de tenir, se suposa, als humans.

Els desposseïts és un llibre dolorós, on les paraules es prohibeixen i fan mal. Des d’un petit poble a l’Hongria fronterera de mitjan segle XX, amb el batec encara present dels desarrelats, dels perseguits, Szilárd Borbély dibuixa del natural, en escenes curtes, gairebé vinyetes, una realitat difícil de mirar. L’expulsió dels jueus, l’estigmatització dels antics kulaks, les identitats superposades, negades, perdudes, la uniformització nacional hi són presents com la boira enganxosa que matisa el paisatge.

Borbély, poeta, assagista i traductor, va escriure aquesta novel·la i cap altra. Havia promès al seu pare que no faria literatura sobre la història de la família. Quan el pare va morir, ell s’hi va posar.  Per treure’s el rosec que sentia per dins. L’any 2014, després de tenir la novel·la publicada, i reconeguda, es va suïcidar.

I és dur de pensar-ho. I encara ho és més quan, després de llegir Els desposseïts, penses, sense cap altra dada ni argument ni raó, que tot encaixa. Perquè hi ha la desesperança, potser i per sobre de tot, en aquest llibre: un tristíssim donar-se per vençuts.

Els desposseïts (Periscopi) / Autor: Szilárd Borbély / Traductors: Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó / Títol original: Nincstelenek (2013)

(Publicat a La Veu, el 5-1-2016)

Sense que li calgui fonament, s’instal·la a traïció al nostre cervell, hi fa niu, hi cria i s’hi expandeix. Per alguna construcció pròpia o encomanat des de la cosa comunitària, perquè ja ens va bé o perquè sí (diuen que és un tret adaptatiu, un estalvi de temps perquè ens proporciona, precisament, judici ràpid), el prejudici se t’enganxa com una paparra i, sense que te n’adonis, et condiciona la vida. Te la distorsiona. I creus aleshores que les rosses guapes són curtes de gambals, que els homes són més racionals i les dones més sentimentals, que València vesteix tota de blau. Coses així.

A sobre, no és gens fàcil de saltar. De vegades, fins i tot encarats a la fal·làcia som capaços de negar la constatació si resulta que ens contradiu el maleït prejudici. Que res no ens ha demostrat. Però que mana. Ja ho va dir algú: no deixis que la realitat et desmenteixi un bon prejudici.

Era des d’aquesta avaluació preconcebuda, sense cap fonament i amb una confusa autoconstrucció del personatge, que em mirava, fins ara, les obres de Georges Simenon. Ras i curt: era, per a mi, un home antic que fumava amb pipa i que havia escrit 1500 novel·les de detectius. Un Agatha Christie amb barret, diguem-ne. Fins i tot polsós. Amb interès com a fenomen sociològic, potser. Però para de comptar.

Llegeixo això que he escrit i me n’espardalitzo. Perquè tot plegat ho pensava sense saber-ne res de res, de Simenon. Sense haver-lo, evidentment, llegit. Precisament perquè no l’havia llegit.

El cas és que un dia, per una d’aquelles casualitats que propicien els fats, una casualitat poca-solta, per cert (sortia de casa sense llibre, vaig fer un cop d’ull ràpid a la biblioteca i en vaig triar un… que no pesés!) em va caure a les mans L’home que mirava passar els trens.

Encara no he recuperat l’alè.

Una senyora novel·la. Un retrat cru i modern de la condició humana. De la seva grisor: I de la seva brutalitat, també.

La sacsejada que necessitava per fer-me present el prejudici. Per mostrar-lo en tota la seva inanitat. I per demostrar que sí, que es pot superar.

 – L’home que mirava passar els trens (Edicions 62 – Avui) / Autor: Georges Simenon / Traductor: Ramon Folch i Camarasa / Títol original: L’homme qui regardait passer les trains (1938) –

(La Veu, 8-4-2015)

Sóc mitòmana. No pas en general, és clar: per a fets o personatges concrets, però sóc mitòmana i ho reconec. He entrat aguantant l’alè a les estances Borja, he anat a aquell cafè de París per veure-hi reflectida l’ombra de la Beauvoir, coses així.

I un dia, un estiu, quan per fi en vaig tenir possibilitat, vaig pujar a Romanyà de la Selva a trobar-hi Mercè Rodoreda. Les seves passes, vull dir: la casa que s’hi havia fet, el jardí, els boscos del voltant, el dolmen. És allò de caminar a poc a poc i recordar-li les evocacions, retre-li homenatge, jo què sé. Rodoreda.

No sé com deu anar el tema d’hereus i demés ni si en aquest cas la qüestió amaga, com passa sovint, històries truculentes, però el fet és que acostar-te a la casa que ella tant s’estimava fa que et cagui l’ànima als peus: és tancada i barrada i deixada estar, amb el tros de bassa sec i trencat i els arbres que et miren i les fulles que tremolen per fer-te dir que com ens hem de veure.

Amb tot, la deixadesa no aconsegueix desfer la màgia: allà hi vivia, hi escrivia, la Rodoreda! Allà s’hi imaginava potser els vegetals salvatges, els països impossibles de l’esplèndid Viatges i flors (el llibre que, deia, salvaria d’un incendi, si, dels seus, només en pogués triar un).

Quan vaig trobar aquell veí, per tant, encara em durava l’embadaliment. Amb el detector de forasters connectat, suposo, el personatge d’edat incerta, ben pentinat, planxat i antic, es va encarregar ipsoflàuticament d’informar que l’havia coneguda, que son pare o son oncle o no recordo qui li regava les plantes quan ella era a fora i coses per l’estil. Res de nou a l’oest. Només que, de seguida, l’homenet es va desbocar. I va arrufar el nas. I va deixar anar, sense immutar-se, que sí, que diuen (diuen!) que era bona escriptora, però que no expliquen

1) que era antipàtica

i, sobretot, 2) que era una mala mare.

Pausa dramàtica.

Una mala mare.

Vet aquí tot el que aquell personatge refistolat volia dir al món sobre una de les veus literàries més potents de l’Europa del segle XX.

Si Rodoreda hagués estat un home, ni hi hauria pensat, en els seus fills.

Però encara estem així.

–Viatges i flors (Labutxaca, 2007)
Autora: Mercè Rodoreda-

 (publicat a La Veu, 26-03-2015)

Jo mateixa ho dec haver escrit alguna vegada, com per separar els afers seriosos de la resta, la que ens inventem, feta vers o tros de novel·la. I dec haver dit o pensat que només és literatura, això, poca cosa, per tant, al costat de qualsevol realitat constatable, del fet dolorós, de la joia de viure, del cataclisme humà. Només és literatura. Com si haguéssim de demanar perdó per fabular, per bastir personatges, històries, frases, moments, mons. Com si n’acceptéssim el rol secundari.

Potser ho he dit o escrit o el que sigui: ho retiro.

Enguany es commemora el centenari del genocidi armeni. Un milió i mig de persones mortes, assassinades a cops, a trets, de fam i desesperació. L’estat turc va aprofitar la guerra mundial per embrutar-se les mans per sempre i va voler exterminar els pobladors armenis. Després encara va decretar el silenci sobre la ignomínia. Com si els milers de morts que van deixar arran dels camins durant la deportació, com si els infernals camps erms on s’acumulaven els cadàvers no haguessin existit mai.

Ja n’havia llegit alguna cosa, sobre la tragèdia armènia del 1915. Articles, referències, resums. Ara, però, que visc submergida en aquesta novel·la immensa i coral, sento que ja no me’n podré oblidar. Pel que hi explica (la resistència de 5.000 persones, camperols i artesans, vells i criatures i tothom que decideixen que, posats a morir, ells escolliran com: es neguen a ser deportats i es fan forts dalt de la muntanya, la seva muntanya, el Musa Dagh) i per com ho basteix (amb una narració delicada i terrible, detallada, viva), Franz Werfel, que n’és l’autor, aconsegueix travessar amb naturalitat les distàncies (del temps i de l’espai i de mentalitats i de tot) per fer-nos viure i comprendre el batec de la humanitat que es dessagnava a Síria ara fa cent anys.

I és literatura, sí.

–Els quaranta dies del Musa Dagh (Edicions de 1984, 2015)
Autor: Franz Werfel
Traductor: Ramon Monton
Títol original: Die vierzig Tage des Musa Dagh (1933)-

(Publicat a La Veu el 10-3-2015)