Arxiu de la categoria: el calaix

El cap d’Holofernes (2010)

1
Publicat el 12 d'abril de 2012

El tenen a Madrid. No pas el cap d’Holofernes, és clar: parlo d’un quadre que ens ofereix la digna imatge d’una rotunda Judit que, bo i sostenint-la entre les mans, presenta la testa a no sabem qui. El va pintar Salomó de Bray, un holandès, l’any 1636. Després el va adquirir Felip IV de Castella (el d’Olivares, sí) i va passar a formar part de la pinacoteca reial espanyola, on compres, espolis i donacions diverses van anar acumulant objectes que poguessin representar el prestigi que tota estructura estatal anhela.
Durant molt de temps, però, la ferma Judit no hi duia cap cap, entre les mans, sinó un gerro. Un gerro blau. Un gerro blau amb nanses daurades i forma de bala de canó. D’aquesta manera, el quadre perdia sentit i força i esdevenia incomprensible: què fa aquesta dona mostrant-nos el gerro espantós? Qui és?
I la bella Judit va haver de contemplar el pas dels anys sostenint, impotent, la maleïda bola blava i condemnada per tant a l’anonimat. Fins que, el 1992, van radiografiar el quadre. I van constatar que el gerro era un trist repintat que amagava al seu dessota la decapitada testa original. En analitzar el pigment de les nanses del gerro censor, va quedar més o menys establerta la data de la substitució: aquell groc de plom i estany era d’ús habitual fins al segle XVIII. Després, ja no.

I per quins set sous la cort castellana va decidir grapejar aquest quadre del mestre holandès? No pas per cap escrúpol envers una truculència que la imatge no té i que tampoc no devia afectar gaire els contemporanis, sinó per un simple acte de nacionalisme. De nacionalisme d’estat. D’aquell que ells diuen que no gasten. Perquè a ningú no se li va escapar aleshores la identificació que l’autor feia entre la lluita holandesa per alliberar-se del domini espanyol i la història que l’Antic Testament recull sobre Judit i Holofernes (després de seduir el capitost de l’exèrcit enemic, i ja dins la seva tenda, la valenta heroïna jueva, zac!, li va tallar la testa i se la va endur com a trofeu). Per si de cas el fet no acabava de quedar clar, Judit, símbol de la fidelitat al propi poble, duu, al quadre de Salomó de Bray, els cabells guarnits amb una cinta blanca amb llaços blaus i vermells: amb els colors de l’antiga bandera, esdevé clara personificació de l’Holanda vencedora i alliberada del jou espanyol, encarnat en Holofernes. O, més exactament, en aquella seva testa morta. Per això van decidir esborrar-la del mapa. I substituir-la pel gerro xaró. Sense escrúpols. Tal com hauran fet centenars de vegades. Repintant, esborrant, reescrivint la història a conveniència.

Però la realitat és tossuda, i el cap d’Holofernes ha tornat a sortir a la llum. Judit ha vençut, sí, i Holofernes se’n dol. Que no sigui la darrera vegada.

(publicat a l’InDirecte!, el 22-3-2010)

Publicat dins de el calaix i etiquetada amb | Deixa un comentari

Falles sense tortura (un escrit del 2011)

7
M’agraden les falles. Quan vaig venir a viure a València pensava que això era cosa de la primera foguerada, de la impressió que fa descobrir tanta vitalitat com li vessa a la ciutat pels carrers, la desinhibició, l’alegria que ho amara tot, els colors i aquestes ganes de proclamar primavera amb l’encesa de la primera mascletà. Pensava, en fi, que l’entusiasme quedaria rebaixat pels anys, que quan ja n’hagués viscudes tres, sis, deu (ai mare, com passa el temps!), deixaria de quedar-me embadocada davant l’espectacle de la gent ocupant amb naturalitat els carrers, presumint de versos, trastocant els horaris, apressant el pas per no perdre’s ni un bri de la pólvora que de seguida omplirà la plaça de fum i de festa i de tot. El cas és, per sort, que m’alegro d’haver-me equivocat: ja me la sé, ara, la litúrgia que s’ensenyoreix d’aquesta ciutat bella i atribolada quan arriba el mes de març, és cert: me la sé i em continua meravellant cada vegada.Per això se’m fa encara més insuportable imaginar-me que allà mateix, a pocs metres de la vida encesa, dels colors i aquella ànsia per fer-se el monyo, posar-se una brusa i vinga a passejar, s’hi dugui encara a terme un espectacle tan tenebrós i brut i sanguinari.

No, les corregudes de bous res no tenen a veure amb l’alegria de les falles. En són l’antítesi, precisament. I una antítesi tan salvatge que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots per permetre encara que algun desaprensiu pretengui lligar la festa a la tortura, a les punxes, la sang brollant a raig, la llengua inflada, els ulls desorbitats de terror, de dolor, de sofriment.

Diran que si la tradició. Però la cultura humana no és una realitat estàtica, té capacitat d’evolució i gràcies a això hem avançat i ens seria avui inacceptable acudir tranquil·lament a veure esquarterar un condemnat a la plaça pública. O, si voleu un símil que afecti altres animals, ens indignaria que algú encara practiqués el sàdic costum de treure els ulls dels canaris per sentir-los, deien, cantar “millor”! O aquell altre de lligar a un pal un ós amb les ungles i les dents arrencades i seure a contemplar com l’envesteixen els gossos, com li queixalen els testicles, les orelles, les potes, com es prova de defensar a cops, com la sang ho cobreix tot i pugen les apostes. No allargaré la llista de salvatjades (en comptes d’un ós poseu-hi un bou i ja tindreu una altra -evidentment avui superada- tradició), que no acabaria. Penso ara quantes coses horribles no haurem fet, els humans, emparats en la nostra autoproclamada superioritat. I en la tradició.

Diran que els bous no pateixen. És una mentida absurda. La simple observació la posa en evidència, però és que la ciència ja fa temps que l’ha desmentit: centres i mecanismes de transmissió del dolor són comuns en tots els mamífers. Com que els humans som mamífers igual que els bous, qui ho vulgui que faci la prova: que es deixi clavar banderilles de colors, que el burxin amb un punxó i que li preguntin després si fa mal o no.

Diran que és un combat. Quina cara! Col·locar un animal atordit i de tarannà pacífic (sí, pacífic: en diuen brau per posar disfressa a l’herbívor) dins d’una trampa, enviar els picadors a destripar-lo, clavar-li arpons que li provoquin ferides enormes que el facin dessagnar, simular l’enfrontament quan ja no li quedin forces ni per alenar i un personatge vestit de lluentons pugui exhibir-se amb aquells ridículs gestos amanerats és moltes coses menys un combat. És un patètic simulacre. Una farsa cruel i decadent. I covarda. Molt, profundament covarda.

Diran paraules com ara art o noblesa o plasticitat. Conec una noia que s’ho va creure. Havia vingut d’Erasmus i, en arribar falles, va comprar una entrada per a la penosa representació. No en va dir res a ningú. Se sentia contenta: toreros, or i verd sobre l’arena, la dansa de l’home i la bèstia, etcètera. Tots els tòpics tronats que s’havia cregut a distància. Se n’hi va anar sola. Era un regal que es feia i no la vam poder avisar. En va sortir esperitada, d’aquella plaça. Només va ser capaç de telefonar i demanar ajuda, que per favor la vinguessin a buscar, que no sabia què fer, que allò era horrible, horrible, que era horrible. I no parava de plorar.

No hi ha cap art en la pràctica de fer patir sistemàticament i cruelment un animal. No. És pura misèria. Misèria moral i tenebres.

Per això surt la pregunta: què té a veure tota aquesta sanguinolència, tot aquest sofriment, aquest espectacle caspós i degradant, amb la festa lluminosa de les falles? No res.

No res.

No res!

 

(El llibre es diu Falles sense tortura i el va editar la Plataforma Iniciativa Animalista. És un compendi d’articles de gent diversa i aquesta va ser la meva aportació: “Prou!”)

Publicat dins de el calaix, país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari