Músics a Palestina

Cròniques d'una brigada musical

30 d'agost de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Quan la ocupació esdevé un estat de l’ànima

Massimo Carlotto es definia a si mateix com un clandestí a l’atzar
quan es va va passar la vida fugint de la justícia italiana per haver
format part de Luita continua. Carlotto, en el seu llibre autobiogràfic
ens obre el seu cor i explica les infinites peripècies per tal de poder
sobreviure en aquest món i flotar entre aigües anomenades Mínima
expressió de la llibertat. Ell ho diu, que per molt que no estigués
entre reixes, seguia oprimit i la clandestinitat esdevenia com el blues,
un estat de l’anima.

Rellegint el llibre he pensat sovint amb Palestina, però lluny
d’elucubracions intel·lectuals, anàlisis o estudis. Senzillament hi
penso, penso en tot allò que hem vist al llarg d’aquest viatge. El que
ens han explicat a cada visita, trobada o quan Joujou ens explicava que
era ser palestí a les nits, amb els estels de Nablus per paraigües. Bé,
potser hauria d’explicar que abans que arribessin els músics, jo ja
portava dos mesos per terres palestines. I com d’altres companys de la
Xarxa, ja coneixia aquest Poble.

Si heu seguit les aportacions dels músics en aquest bloc, haureu
pogut copsar fins a quin punt la ocupació sionista forma part de la vida
quotidiana de cada palestí i palestina.  Jo no us en donaré més
exemples, és evident el que està passant i arribats aquí, qui no es
posicioni envers la solidaritat amb els febles i els ocupats, no té raó
de definir-se com a ésser humà.  És exasperant com a dia d’avui, a casa
nostra, encara et trobes amb gent que dóna suport a l’estat d’Israel,  i
sense que la vermellor els esclati a la cara! I això resulta molt
curiós quan veus que a les manifestacions que es duen a terme als
territoris ocupats hi creix la presència israeliana.

Ja hem
tornat a casa fa uns dies, a la nostra realitat, amb molta feina per
endavant. I amb un projecte preciós que no seria possible sense la
implicació de cada un dels músics que han participat enguany. Si hagués
de definir com els he vist a Palestina, us diria que de la manera més
humil han fet més gran l’escletxa de llum i esperança. La clivella de
l’ànima ocupada que entre tots i totes hem de fer créixer, no oblidant i
cridant fins que se’ns esguerri la veu. 

Singu, Pau, Ro, Guillamino, Seguí, Pere, Jmarc, Nadal, Arnau i Bolu. 
Mahmud Darwish va escriure:”Y escribimos nuestros
nombres, piedra tras piedra…” vosaltres teniu les cançons!

Maria Freixas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!