Músics a Palestina

Impotència. És el que sentim quan de
bon matí toca llevar-se a les caloroses habitacions que ens han
deixat les companyes del camp de refugiats d’Al Amari, a Ramallah, i
acomiadar l’Ashraf i el Joujou
Bolues, que donat que tenen el passaport verd (el que pertoca
als ciutadans palestins de Cisjordània), no estan autoritzats a
creuar el checkpoint de Kalandia, principal entrada a Jerusalem, a
menys que sol·licitin un permís especial que mai saps si
arribarà.

Passat el tràngol del comiat, carreguem
instruments i motxilles al mini-bus i enfilem camí cap a Jerusalem.
Poc dura el trajecte. En breu albirem les grises i altes parets del
mur racista que Israel ha col·locat saltant-se la (dubtosa)
legalitat internacional. Ens posem a la cua i aparquem al gran
pàrquing habilitat. Davant, ens trobem la gran construcció de
ferralla i càmeres que regula el pas de ciutadans d’una banda a
l’altra. Un cop passem la primera porta rotatòria, el temps s’atura.
Estem dins la gàbia, entre palestins i carregats amb motxilles i
instruments. Escoltem com els soldats donen ordres a través de la
megafonia amb un to altament burleta. Ens adonem de com és la
mobilitat en aquest país, llargues cues serveixen de poc quan
aleatòriament els soldats decideixen tancar una porta i obrir-ne una
altra. Contemplem com aleatòriament ens demanen a uns i altres el
passaport, el segell o ens fan passar les motxilles pel detector de
metalls mentre dins de la garita, 2 soldats s’ho miren amb despreci.
Molta ràbia hem acumulat durant aquests dies coneixent Cisjordània,
coneixent les històries personals i col·lectives de totes i cada
una de les persones amb què ens hem anat creuant. I més ràbia
seguim acumulant comprovant de primera mà com de dur és el dia a
dia palestí i sobretot, amb quina prepotència actuen els sicaris de
l’estat d’Israel per humiliar per tots els mitjans possibles el poble
palestí. Després de 4 portes rotatòries i mitja hora d’espera,
sortim del checkpoint i agafem un bus públic que ens durà a la
darrera etapa d’aquesta apassionant aventura que ja acaba.

Jerusalem ens rep amb el primer dia de
Ramadà, ens endinsem pels estrets carrers de l’Old City a rebentar
de petites botigues de tota mena i passem per l’African Community amb
el temps just per a deixar les maletes i córrer cap a Jerusalem
Oest, la part jueva de la ciutat. Canvi paisatgístic total, sortim
d’una ciutat plenament àrab i ens endinsem de ple en una ciutat amb
aspecte totalment occidental. Allà, al local de l’Alternative
Information Center, ens rep en Sergio Yahni, reconegut membre de
l’esquerra anti-sionista israeliana, marxista i jueu.

L’AIC és una organització que
treballa per a construïr ponts entre activistes israelians i
palestins per fer front a la política colonial israeliana, tant a
nivell intern com a Gaza i Cisjordània. Els seus postulats, tal i
com ens explicava en Sergio Yahni, defensen que la situació que es
viu tant a Cisjordània com al que s’anomena Israel, la situació és
anormal. I ho és entenent que la situació que viu la població és
una mena d’esquizofrènia social en la que s’accepta l’estat d’Israel
com a una cosa normal i la situació que es viu a Cisjordània com a
quelcom anormal. I aquesta anormalitat total que ells defensen, es
resumeix en el projecte colonial que aplica arreu Israel. Després
d’aquesta introducció, repassa diversos aspectes interns de l’estat
israelià, mirant d’informar-nos sobre la situació que viu la
població. Ens parla d’allò que empeny els colons a colonitzar els
territoris palestins a Cisjordània. Ens sorprèn que no tot són
persones amb profundes conviccions polítiques, sinó que Israel els
dóna facilitats fiscals i per a trobar casa, fet que facilita la
migració a les colònies de les classes mitjana i baixa. Ens aporta dades numèriques simples i
contundents que donen fe de la duresa de la situació. Aquí van: El
20% dels ciutadans d’Israel són palestins. I aquest 20% de
palestins, és propietari del 3% de les terres. A més, segueix
il·lustrant-nos assegurant que el 50% dels pobres d’Israel són
palestins. Sobren paraules.

Finalment, aposta pel Boicot
Internacional com a mesura de pressió imprescindible i cabdal per
tal de revertir la situació a la zona. Posa com a exemple la
construcció projectada per Israel del tramvia a Jerusalem, que havia
d’unir diverses colònies amb el centre de la ciutat. 11 línies
havien de construir-se entre Alstom i Veolia, dos de les empreses més
importants del sector a nivell mundial. Després d’una intensa
campanya per a denunciar el rerefons de la situació, les dues
companyies van aturar els projectes i tan sols queda una obra en
marxa que ja estava engegada per part de Veolia. Amb exemples com aquest, queda
demostrat que la pressió internacional és efectiva per aturar
l’apartheid a què sotmet l’estat d’Israel al poble palestí. Així
doncs, totes a controlar que el 729 no aparegui als 3 primers números
dels codis de barres que entren a casa nostra!

Per acabar, un apunt dedicat per
aquelles persones que encara miren de vendre’ns l’estat d’Israel com a exemple de
democràcia. Aquí, 30.000 JIS, uns 6.000 euros, és la multa que et
cau sense necessitat d’aportar cap tipus de prova si fas una crida al
boicot a Israel. Tornen a sobrar paraules.

Ens acomiadem de la lucidesa d’en
Sergio Yahni i tornem a l’Old City. Després d’un merescut descans,
sortim a descobrir les particularitats i secrets que amaguen els
carrerons i els vells edificis de la ciutat. Bellesa i tensió a
parts iguals omplen l’ambient de la ciutat, i és que durant la
primera nit de ramadà, la ciutat està presa per la policia i els
militars que, armats sense cap mena d’escrúpol, miren d’intimidar
una població palestina que se’n va a la pregària i que no sembla
gent condicionada per aquesta presència. Cap a quarts de vuit,
s’alça el veto de menjar i beure que presideix els dies del Ramadà
i els carrers s’omplen de gent que menja els plats tradicionals en
companyia d’amics i coneguts o que simplement, corre cap a casa per
no fer tard al sopar familiar que els espera. Uns quants ens atrevim
a sortir sols a passejar fins a la porta de Damasc i pel camí,
presenciem una discussió entre uns soldats i un venedor ambulant que
acaba amb una desena de militars reduint bruscament el palestí de
torn. Ràpidament, es despleguen la resta d’unitats que hi havia per
allà per fer fora els curiosos i mantenir la “normalitat”.

Sopem pels volts de la porta de Damasc
i acabem la nit dormint a la casa d’un palestí que ens ha acollit, al rovell de l’ou de la ciutat vella. A
última hora hi ha hagut problemes amb les claus del centre on havíem
de dormir i improvitzadament ens ha obert les portes de casa seva,
que per cert, resten completament obertes durant tota la nit. Com a
qualsevol ciutat del demòcrata, segur i pròsper Occident.

Pablo Bonat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!