Músics a Palestina

Fa molts mesos que vam començar a
treballar en aquesta segona brigada de músics dels Països
Catalans per Palestina. Encara estàvem amb la bonica ressaca de
la primera brigada amb Obrint Pas, Cesk Freixas, Pau Alabajos i Nabil
Manzour del passat estiu. Vam seure i ens vam dir: la brigada de
l’any passat va ser tot un èxit, però aquest any hem de mantenir
les coses que han anat bé, millorar alguns aspectes i apostar per
novetats potents. Fa molts mesos ens trobàvem tots per primera
vegada: At-Versaris, La Gossa Sorda i Guillamino. Molts dubtes
i incerteses; però tots tres apostaven fort per aquest projecte i
deixaven de banda la seva agenda de concerts enmig de l’estiu. Quina
gran disposició des del principi i quins grans resultats que estem
obtenint. Fa molts mesos que ho vivim amb entusiasme.

Ahir vam passar el dia a la ciutat de
Betlem, la ciutat dels taxis, la ciutat de majoria cristiana. Està
envoltada d’assentaments il·legals jueus, i a pesar de ser una
ciutat molt conquerida pel turisme religiós de tot el món, l’aigua
arriba només dos vegades al mes. Els dies que la roba estesa de
colors omple els edificis sembla una gran festa. Els recursos
naturals estan segrestats per l’Estat d’Israel.

Ahir ens vam aixecar al camp de
refugiats d’Aida, que està enganxat a la ciutat de Betlem, el
que té la clau de ferro gegant a l’entrada. Vam anar al centre de la
ciutat amb els companys de l’Aida Youth Activity Center, en
concret a la Nativitat, on va néixer Jesús, un dels principals
emplaçaments del cristianisme, L’any passat ja vam anar, però
aquesta vegada em va agradar de manera especial perquè l’explicació
que vam rebre es va centrar en com la ciutat, i la Nativitat en
concret, va viure la Segona Intifada, i com al 2003 centenars de
lluitadors palestins es van refugiar a dins del temple per
protegir-se, i com l’exèrcit israelià va assetjar-lo. Van
assassinar, empresonar i expulsar la majoria dels lluitadors sense
cap tipus d’escrúpol. Amb més coses al cap que són complicades
d’entendre, vam travessar l’Old City i vam anar, amb taxis, of
course, al camp de refugiats d’Al-Deisha, que compta amb
menys d’un quilometre quadrat i amb més de 15000 habitants, i com
que la majoria dels palestins viuen en males condicions esperant
poder tornar a les seves cases dels quals va ser expulsats. Ens van
donar una xerrada molt interessant al centre que tenen pels nens del
camp i vam reflexionar sobre la història de Palestina, el paper que
estan jugant les ONGs i com els adults van perdent l’esperança,
encara que desitgen que els seus fills no la perdin mai, i per això
treballen pels seus fills i tot el que els envolta.

Ahir tocava concert. A l’Aida
Camp. Al costat del mur i sota una torre de vigilància de l’exèrcit
israelià. El mateix escenari que van construir per la visita que va
fer el Papa a aquest camp (escenari que al final no va ser utilitzat
perquè van creure que la imatge d’un Papa al costat del mur
d’Apartheid no anava a ser ben vista a la resta del món). La
resposta de la gent, i sobretot dels xiquets va ser espectacular.
Només arribar vam fer una mica de soroll a la graderia mentre
muntàvem el so, llavors un munt de nens i nenes ens envoltaren i
començaren una complicitat molt bonica. Al final, el concert va ser
de pell de gallina, molta gent del camp es va anar apropant, i varis
grups d’internacionals van gaudir de l’emocionant moment. Podeu fer
un cop d’ull aquí:

Peró avui no volia parlar massa del
que vam fer ahir. Ni tant sols de la situació política que viu
Palestina. Volia parar i pensar en com està sortint tot. Estem
gairebé a l’equador del viatge i del procés productiu total de la
brigada. I vull parlar-vos d’entusiasme. Vull parlar-vos de
tant sorpresa com estic de com tots i cadascun dels músics han sabut
interioritzar que aquest viatge requeria molt d’esforç, implicació
i feina prèvia. Durant l’estada i a la tornada, i que és un viatge
polític-musical, on hem d’estar molt atents per retenir i després
explicar l’Apartheid que viu Palestina des de fa 62 anys, i així
incidir en els nostres entorns. La veritable formació doncs seria
aquí, in-situ.

La implicació dels músics s’ha
transformat en feina per l’autogestió de la brigada (concerts,
festes, torns de barra). S’ha transformat en esforços per
trobar-nos, fent llargs desplaçaments de nord a sud del país per
fer vàries reunions, fer la formació sobre aspectes polítics,
històrics, culturals i de seguretat. També organitzar el tema dels
directes i la gravació del CD que aquest any serà la producció
final de la brigada. La implicació dels músics en definitiva s’ha
traduït en autorganizació i coherència per al grup. Paral·lelament
l’equip de la Xarxa d’Enllaç per Palestina (XEP) anàvem perfilant
el planing del viatge, contactant amb les nostres contraparts
i lligant cada detall de les visites, les xerrades, les reunions, els
concerts, l’allotjament i els desplaçaments, per a què tot estigués
a punt a la nostra arribada.

Tot això s’ha traduït en el que
estem vivint aquests dies. Compromís i colze a colze
ben entès.
L’admiració i l’estima mútua, la cura que tenim els uns dels altres
i les ganes d’aprendre i de fer feina i més feina. L’interès per
les coses, i en definitiva tindre capacitat per entendre una mica
millor el món. I és que Palestina no és senzilla. Palestina ens
porta als ulls imatges espantoses i paisatges aterradors. Molta
informació al cap que sembla que assimilem però que rebroten en
qualsevol moment. Els músics estan fent una gran llavor
internacionalista, amb una disciplina exemplar. Estan creant uns
lligams entre ells a nivell humà, musical i polític excepcional. I
ni parlar de les mirades als ulls, les abraçades infinites, i el
“ei, tranqui, que estic aquí al teu costat”, complicitats, que
tant es necessiten en aquest petit lloc del món, on pots tornar-te
boig amb gran facilitat.

Des de la visió que us parlo, des de
la visió organitzativa del viatge, m’omple d’orgull veure com
tots han anat agafant responsabilitats a dins del grup, de manera
natural (com el Joan-Singu s’encarrega de que cada nit hi hagi un
vídeo per penjar a internet, o com el Joan Marc d’Oliva, s’encarrega
de recopilar totes les fotos fetes del dia i fer-ne una selecció pel
Fliker i pel bloc, com Guillamino assumeix entrevistes de ràdio, o
com tots volen parlar-vos a traves del bloc explicant un dels dies),
i com tots plegats estan prenent part activa de les decisions i de
les tasques organitzatives. També impacta veure com s’estan currant
el plànol de la convivència (demà mengem paella!!), que està sent
molt tendra, i com tot plegat està suposant esperança per tanta
gent d’aquí, portant cançons lliures a les seves mans, i a les
nostres nits. I somriures sincers. M’omple d’orgull veure com estan
salvant tantes dificultats i moments crítics que ens dona aquesta
dura ocupació que es viu a Palestina, de manera intel·ligent, amb
humor i amb una sensibilitat d’alt nivell. M’omple d’orgull estar
entre vosaltres, grans musics, i millors persones. Gràcies per
ser-hi activament cada dia aquí, al meu costat, vivint una dura
experiència i a la mateixa vegada, una de les experiències més
dolces de les nostres vides.

Visit Palestine!

Irene Esteban

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!