Propera parada: Vall d’Hebron

DIMECRES 4: VALL D’HEBRON. El dia ha començat a les 8.30 sortint de l’International Guest House de Nablus, la nostra base d’operacions. Els taxistes ens han portat a Hebron a través d’una ruta d’obligada complicació per sortejar els talls i prohibicions de l’exèrcit israelià als vehicles palestins a circular per certes carreteres. El resultat, un trajecte de carretera estreta i molta pujada i baixada que voreja ciutats com Jerusalem (en territori israelià) i el seu mur de separació.

 

El dia d’avui ha estat dels més intensos  degut a la ciutat que hem visitat. Hebron es una de les 5 grans ciutats Palestines. La seva particularitat és que té forta presència d’ocupació israeliana al barri vell i a més a més, com totes les altres ciutats, està envoltada d’assentaments de colons jueus.

 

Només baixar del taxi, ens trobem amb en Jalal Halawa, (Halawa vol dir dolç). Un enginyer civil que treballa, amb ajuda de l’Agència Catalana de Cooperació, en la reconstrucció de cases palestines a les zones del casc antic encara controlades per la ANP però que estan molt properes o assetjades per l’exèrcit i els colons israelians.  Ha estat una trobada interessant que ens ha ocupat la major part del dia. En Hawala ens ha mostrat les cases que restauren perquè hi tornin a viure families palestines i així mantenir la presència en zones de forta pressió israeliana. La pressió israeliana de la que parlo vindria a ser lo que avui coneixem com a mobbing, però amb un plus d’impunitat i il·legalitat. 

 

M’explico: per exemple, un israelià intenta comprar una casa a un palestí per ampliar el territori dins la ciutat, Si no ho aconsegueix, pot arribar a falsificar documents d’escriptures de propietat per demostrar que previ a un propietari palestí hi havia un propietari de nom jueu. Tot això perquè davant d’un tribunal, la truita es giri del seu costat.

 

A més a més aquella familia que no vol marxar reb la pressió d’espontànies manifestacions de colons ja assentats a la ciutat que circulen per carrers palestins i tiren portes a terra de les cases i hi entren. Si no hi troben gent a dins les ocupen. Els soldats israelians els acompanyen i tot i no participar-hi activament, els protegeixen i amparen. Això ens ho ha explicat en Jamil Abu Hirai, que ens ha obert la porta de casa seva (viu en un petit tros de terra envoltat de colons) i ens ha ensenyat els videos que grava sempre que hi ha una d’aquestes marxes contra ells. L’escena més esfereidora és la de les nenes d’una escola palestina increpades i apedregades per nens i nenes colons, amb els soldats pel mig fent una mica l’orni i mares palestines fins i tot colpejades per nenes. Ho hem vist just després de passar pel lloc dels fets.

 

 

Bé, tornem a les cases en reconstrucció, em trobat en Abu Harafa, un home d’uns 60 anys llargs, manobra i propietari de les terres del turó palesti assetjat al mig de la ciutat. Ens trobem en un petit oliverar on hi ha una font soterrada. Hi trobem una famila de colons, nens i pare, s’hi estan banyant. El primer que ens diuen: get away!. Recordo que es territori palestí i de propietat del nostre guia. Els nens li demanen un cigarret a en Harafa, ell els el dona. Apareix un amic del Harafa a dalt d’un ase, els nens s’hi acosten, li demanen de pujar.hi, Ell hi accedeix, el pare coló s’ho mira, xerren, riuen , no entenem el que diuen, però sembla que l’afabilitat dels palestins és inquestionable i contrasta amb el primer Get Away! dels altres. Quan finalment ens allunyem del lloc, sento com el coló li pregunta al de l’ase que d’on som, perquè el de l’ase li respon: Spania.

 

EDITO a dia 6 d’agost: Ahir dia 5 els colons van cremar foc a l’oliverar on abans d’ahir amb en Harafa ens trobavem els colons banyant-se. Vegeu video aqui sota:

Els checkpoints estan per tot arreu, delimiten carrers palestins on s’ha obligat a marxar tothom i on només hi poden circular cotxes de colons. Totes les botigues tancades, ciutat fantasma.A les plantes baixes i resisteixen palestins i a vegades al pis de falt hi viuen  colons ocupants que llancen les seves escombraries al carrer palestí d’abaix.

 

A la mesquita d’Abraham hi entrem després de tres controls on soldats ens demanen si hi ha algun jueu entre nosaltres i al Josep Nadal de La Gossa li fan la conyeta: Oh, Nadal, like the tennis player. Jo no els miro als ulls.

 

Jalal Hawala ens ha explicat moltíssimes coses i ens despedim d’ell. Lloó el seu estoicisme i l’animo a continuar. És un tio majo.

 

Hebron és en microcosmos, el retrat del que està passant a Palestina des de fa 62 anys. Una premeditada i clínica invasió executada a sang freda, per part d’un pais militaritzat. Un estat de setge submergit en la quotidianitat i la vitalitat del poble palestí.

 

Per acabar, ens allunyem d’Hebron i arribem al camp de refugiats d’Aida, enganxat a la ciutat de Betlem. Una glopada d’aire a la carretera per súbitament donar-nos novament una clatellada amb la realitat més dura. Al vespre des d’un terrat, divisem tot el mur de separació de Betlem amb Jersualem. Un traçat aparentment capriciós però implacablement calculat per dividir encara més la poblacío palestina i crear nous traumes entre els veins de la zona. De passada l’estat d’Israel escombra cap a casa (les colònies de Jerusalem), un gran tros de terra amb oliveres just davant del camp d’Aida. Al nostre costat del mur, una escola de la UNRWA (Nacions Unides) amb les finestres tapiades per evitar els trets dels soldats als alumnes des de les torres del control del mur. Un petit auditori enganxat al mur i construit expressament per a rebre-hi Benet XVI en la seva recent visita al camp. Els Israelians van decidir que el Papa fes el seu acte en un altre lloc, potser per evitar que la foto del Papa al costat del mur fes la volta al món. Demà dia 5 tocarem en aquest petit teatre a l’aire lliure per a tots els habitants del Camp d’Aida a Betlem.

 

Laila Sahida

Pau Guillamet 

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *