2 de juliol de 2009
Sense categoria
0 comentaris

Unió.Quina unió?

” Els veritables obscurantistes són aquells que de les llums de colors en composen la llum blanca fonamental” Goethe

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

 

 

Es evident que per superar aquest
cul de sac fatal en què estem atrapats, cal que tots aquells que ja han saltat
del carro de la “morta” i  s’han encarat
decididament cap a la consecució de la independència, bandegin  personalismes i  partidismes  i construeixin 
la “unitat” que el nostre poble reclama.

 

Però, quins  dels potencials implicats s’han plantejat, amb
rigor, com es construeix una “unió” fecunda i quins són els factors i les
actituds  que en garanteixen l’èxit?

 

Estem immersos en una inèrcia de
pensament  que estrafà la concepció
d’”unió”, tot fent-la sinònim d’assimilació, d’aglutinament amorf. El mot
“unitat” ha esdevingut, de facto, un sinònim “d’unitarisme”. Aquest emmascarament
és fruit directe de la nostra experiència històrica i psicològica que ha emprat
equívocament la paraula”unitat” allà on s’estava experimentant “l’unitarisme”,
o sigui, la destrucció de les individualitats, personals o col·lectives, en
benefici d’un únic poder, sovint imposat.

La història en va plena d’imperis
que, en nom de “la unitat”, han desencadenat autèntics processos fagocitaris on
una nació n’ha destruït i n’ha sotmès d’altres per a engreixar-se i fer-se
monstruosa. El grup nacional  no dominant
s’ha vist sotmès  a la dissolució, mentre
“les dretes” i “les esquerres” que aparentment polaritzen la història, es
dibuixen com a “anècdotes” puntuals en un model més ampli.

En aquest context continua plenament
vigent la vella idea que per unir-se  en
un grup, partit … cal amuntegar-se i dissoldre’s dintre d’unes sigles, fent  inevitable la massificació i la depauperació
progressiva de la societat que hi està sotmesa.

La por i, el seus inevitables corol·laris,
la violència i la manipulació física i psíquica, esdevenen els trets
característics d’aquesta manera primitiva i poc madura de concebre  “la unió”.

 

La mentalitat “unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció
en no entendre ni  la funció de
catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú, ni el paper enriquidor que  ha de jugar  cada una de les parts, ni com el  rol del lideratge  s’imposa de manera natural en qualsevol procés
d’unió saludable.

I tampoc no entén que qualsevol “unió” sorgida sota els vells  paràmetres ha de fracassar perquè és  incapaç de 
fomentar  una actitud de confiança
mútua i de valoració respectuosa de l’altre. El possible “aliat” és percebut
com una crossa que et permet fer-te més gran quantitativament, però, alhora, és
una nosa, un perill potencial que cal 
neutralitzar, tot diluint-lo, 
dintre d’aquest magma que en diuen “unió
”.

 

Aquest model  ha dominat la història fins als nostres dies,
i malgrat que ara es mostri més prepotent que mai, està tocat de mort. Es un
exemple fefaent que “abans de la tempesta s’alça impetuosament per  última volta allò que després ha de quedar
llargament humiliat en el fang”.

 

Signes inequívocs provinents tant
de la nova percepció de la realitat que va dibuixant la ciència, com de la
mateixa dinàmica psicològica i històrica 
assenyalen l’emergència d’un nou
paradigma  on la unió es concep a partir
de la integració d’elements diferents que treballen coordinadament, en xarxa,
en benefici de tot el conjunt, en un context de confiança i acceptació
profunda, agraïda.

En aquesta nova concepció
emergent,  la configuració de la unitat
reconeix  el valor de la individualitat
humana i nacional com un factor fonamental. Com més ric és cada individu, més
ric és el conjunt.

La lliure responsabilitat
d’integració substitueix la submissió, que s’ha comprovat empobridora i
distorsionadora del benefici comú.

Es un paradigma on cada individu i cada nació han d’ocupar el seu lloc
i assolir la seva plenitud  per assegurar
l’excel.lència del conjunt
.

Es perfila una realitat orgànica,
on les qualitats de cada individu, posades de manera natural al servei del
conjunt,  acaben revertint,
incrementades, en benefici propi.

Es el paradigma de l’organisme
sa.

Aquesta concepció
post-històrica  de la unió, retroalimenta  un ambient de  confiança  que incentiva les qualitats existents i permet
l’eclosió de qualitats adormides i insospitades que només poden desenvolupar-se
en un context d’aquestes característiques.

Es a través d’aquesta unitat
integrada que l’home, les nacions i la humanitat desplegaran la seva nova etapa
evolutiva,  mostrant capacitats mentals,
psíquiques i sensitives, ara, encara embrionàries.

 

En el vell paradigma històric, convulsament agònic, el tot mai no
arriba  a ser la  suma de les parts, perquè hi ha una dinàmica
contínua d’assimilació i destrucció. En el nou paradigma que estem fent
emergir, el tot és sempre més que la suma de les parts perquè la
cooperació  i la interacció  crea una nova realitat rica i dinàmica.

 

La construcció de la unitat que
demana el futur immediat implica la superació del  concepte 
uniformitzador  i assimilador tant
estès  encara  avui a casa nostra, i la seva substitució per
la del concepte d’unitat integradora.

Es cert que el poble català reclama i necessita la unió, però cal que
entenguem que la frontissa històrica en què la independència de Catalunya està
cridada a consumar-se, exigeix no caure en l’error de repetir anacronismes
històrics.

Només la integració de les diverses sensibilitats independentistes, la
seva coordinació al servei de la nació i l’emergència natural  de lideratge que propiciarà, farà possible una
força potent i imparable que alliberarà el nostre poble de les grapes de la
històrica unitat castradora dels imperis espanyol i francès, i la catapultarà
cap a una experiència integradora i regeneradora, cap a un model post-històric.

 

Tindrem tots els actors implicats
la lucidesa d’assumir la responsabilitat que se’ns demana?

Serem capaços de fer aquest salt
qualitatiu en la manera de concebre i construir la unitat que els temps
exigeixen?

Qui quedi ancorat en els vells
models regits per la por i la desconfiança s’autoexclourà del procés en negar
la llavor de futur que vol germinar al si d’aquest nostre poble.

 

La unió fecunda que portarà la nació catalana cap al seu futur la
consumaran aquells que ja han saltat del carro de la “morta”, s’han girat
definitivament d’esquena al vell ordre, i ressonant amb la visió vital i acolorida
que s’obre davant la nostra nació, treballen decidits, des el cor, amb el cap i
amb totes les fibres del seu ésser per fer-la possible.

 

 

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!