Hekate, la bruixa
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
“Oh, germà, tens
coratge?…….No coratge davant d’altri, sinó el coratge de
l’anacoreta i de l’àliga. Un coratge que ja fa temps que ni els Déus
no contemplen……Té cor qui coneix la por, però la venç. Qui veu
l’abisme, però l’esguarda amb urc. Qui contempla l’abís amb els
ulls de l’àliga i amb els esperons l’aferra. Aquest té coratge”
F. Nietzche
“ Allò que és nou a
la Història sempre arriba quan la gent menys hi creu. I esclata tan
sols quan el vell és percebut amb absoluta evidència com a caduc,
tràgic i moribund. I hom no hi veu cap sortida. Nosaltres vivim en
un moment com aquest. Aquest moment és la nostra condició”
P. Tillich
Havia tardat molts anys a
arribar-hi.
Era allà per a
conèixer-la, abillada per les circumstàncies. Cabells deixats anar,
embullats. Vestit negre. Peus descalços. Una dona expectant al caire
del penya-segat.
Va mirar avall. I s’adonà
de la gran clivella que les separava. Esperà amb la mirada fixa a
l’altra banda. Degotaren les hores i arribà el capvespre, quan tots
els sorolls s’extingeixen. Només se sentia l’alè anhelant de la
seva espera. I mentre al cel de ponent, a l’altre banda del
penya-segat, hi florien les violetes que anuncien la nit, un pont
gronxadís es desplegà al seu davant.
Avançà resoluda sobre
aquell abisme que l’aterria. La crida de l’altra banda era més
poderosa que la seva por. I en trepitjar l’herba fina, l’esvoranc es
tancà al seu darrera.
La va veure asseguda sota
el roure, fent-se les ungles. Urpes roges que l’encisaren. Totes
dues, conscients de la presència de l’altre, aixecaren el cap. I els
seus ulls es trobaren. Curiositat i desafiament en els de la dona.
Repte i burla en els de la bruixa.
Hi percebé retrets muts.
Tants anys d’abandó! Ara l’enyorava? L’esgarrinxada de la negació
s’havia convertit en estrip, s’anava badant i l’engolia, oi? La dona
aguantà els retrets. I encara dreta, sota un cel cada vegada més
fosc, el seu cos s’obrí en una abraçada que li naixia de les
entranyes. Un desig sincer i rotund que les fongué en un únic
bàtec.
I es descabdellà el joc
de les transformacions. La dama sofisticada i llunyana que l’havia
rebuda es posà un davantal de cuina llardós, apilà les ungles,
plats fondos, a les lleixes que les branques li oferien i es posà a
remenar peroles fumejants que dansaven al voltant seu. Les faccions
se li amorosiren mentre les mixes es refregaven a les seves cames
rodanxones.
La dona es trobà enmig
del devessall de sentors i somriures que entreteixia la bruixa i
sentí dins del pit una dolça punxada que li cosia la vella ferida
amb uns puntets menuts i polits. Una flaire calenta de matafaluga
consumia els farcells d’idees llogades que l’engavanyaven. I lleugera
com un bunyol de vent s’enfilà fumerol amunt darrera la bruixa.
Penjades a la branca més
alta veien caure els estels més enllà dels seus peus, mentre les
peroles ballaven sota un cel de molsa i cuques de llum.
L’òliba trencà el
cristall del silenci nocturn i elles tremolaren enmig de les fulles
bellugadisses.
Fou una nit fecunda de
perspectives noves, d’insospitades realitats, deleroses de ser
descobertes.
La celístia dibuixà els
perfils que la fosca havia fet fonedissos. El silenci s’omplí de
refilades i xerroteigs. El sol llepà la brancà curulla
d’experiències nocturnes i trasmudà la bruixa herbolària en una
fada xicona i alada. Una alenada daurada i juganera que eixoriví la
dona, navegant encara dels mars de la inconsciència. I l’arrossegà
fins al peu del roure, on un jardí laberíntic la convidava. La
dona dubtà tan sols un instant. Seguí l’impuls del seu cor i
empaità la goteta daurada que voleiava de dret cap a la boca del
dèdal.
L’embolcallà una
simfonia de colors vermells i torrats. Flaire de terra humida i
d’aire fi de tardor. Sol engorronit acompanyant el seu vagareig. La
fada joguinejava amb els fruits vermells, regalims de robins boscans
que reflectien la seva llum. Un vent insistent les xuclà gola
avall, allunyant-les del sol i dels colors. Arrossegades. Impotents.
Un rictus de crispació les enrigidí i les precipità sense aturador
cap a l’ull del torniol.
De patacada entraren en
un món gèlid. Gris i blanc. Neu i vent. Desolació. La fadona
cercava recer sobre el seu pit. Ara, ella, la dona, era la guia i la
viatgera. I la protectora. Un impuls més poderós que la seva
voluntat l’empenyia endavant. Tornar la fadona sana i estàlvia a la
falda del roure. Un peu davant de l’altre, foradant el grop que les
volia tombar. Un peu davant de l’altre, espolsant la neu que exigia
colgar-les. I els dits balbs, maldestres, fent redós a l’ aleteig
tremolós de la xicona. Un peu davant de l’ altre. Un peu davant de
l’ altre. Un peu.
Va doblegar els genolls i
es deixà cauré arraulida sobre l’encisadora polpa del fruit
hivernal. El torb i la nit l’englotiren. Bleixava amb una sola
obsessió, aixoplugar la goteta daurada al bressol del seu pit. I
quan ja es cloïa la teranyina de la destrucció, al cor del seu
adoloriment hi nasqué la llum. Li escalfà el cor, revifà la
fadona i encengué un estel al mig del seu front. Estel d’Orient,
que la portà amb el cor ple de llum cap a una nova primavera..
Caminava entre el blau
lluent i el verd esclatant esquitxat dels colors de les flors
primerenques. S’havia esquinçat el vel del conformisme caduc i ara
la vida la convidava a submergir-s’hi de ple. La llum engendrava
vida i la vida volia plenitud. Cada gota de rosada, cada flor, cada
membre del seu cos li ho recordava enmig del silenci sagrat. I
llavors la va veure, poderosa i immòbil, a les pregones fondalades
de la seva quietud, al cor de les seves entranyes. La serp. La força
vital i eterna. Menystinguda, negada. Des de l’oblit l’havia reduïda
a mossegar la vida a queixalades amargues, difícils. I ara exigia
el seu reconeixement. La vella habitud, feta de trossets esqueixats i
de batzegades contrafetes i adolorides s’hi resistia. La dona les
mirà, les habituds espantadisses i la serp molsuda, incisiva, i
més enllà del pensament, acaronà la serp amb una acceptació
genuïna. I amb un sanglot que foradà el temps, deixà que
s’enlairés i prengués tot el seu ésser. La serp solcà la
claror. El ventre de la dona bategà amb una integritat desconeguda.
Vòrtex de vida, sense escletxes. Drac de llum.
Li havia rebrotat el
coratge i caminava confiada sota el sol xardorós de l’estiu
laberíntic. El món s’hi emmirallà i una mar bressoladora s’obrí
davant seu. Hi entrà xipollejant amb goig, i fou alga i sirena, sal
i corall. I quan ja havia exhaurit totes les possibilitats de la
matriu marina, li fou donada l’espasa, guardada per a ella a les
entranyes oceàniques. El sol, les aus, les ones, l’oreig, tots,
l’amararen de murmuri: “has nascut per ser, que res et retingui”.
I el camí la portà al
llindar de l’ avenc. L’ àngel d’espasa flamejant en guardava
l’entrada. Arrupit dins les seves cèl·lules, un desesper antic la
immobilitzà. Sabia que llenques de vida rebutjades, l’esperaven al
fons del catau. Del cor de la desesperació n’emergí la bruixa
d’ungles roges: “Respira la teva por. Acull la teva temença.
Viu-les”. Tot el seu cos s’hi donà, i la desesperança l’engolí.
I del fons del vertigen sorgí un foc roent que li inflamà la
mirada. Brandà l’espasa i confrontà l’àngel. Espasa contra espasa.
Ràbia contra ràbia. I l’àngel es fongué.
Unes parets carnoses,
vives, protegien un grumoll amorf, que s’anà definint sota la seva
mirada. Una bèstia encadenada, immòbil, aixecà amb prou feines el
cap. I el seu esguard la commogué. Hi veié tota la ràbia i tot el
dolor enterrats als replecs més profunds de la pròpia
inconsciència. Els ulls de la bèstia, la misèria de la bèstia li
feren reviure la pròpia domesticació. La negació de les emocions i
els anhels més genuïns. Revivint el trencament interior que la
bèstia li retornava amb una cruesa absoluta, el cos de la dona es
convulsionà. La bèstia i la dona. Trencades. La bèstia i la dona.
Encadenades. La bèstia i la dona. Amagades en la foscor.
I la dona experimentà un
desfici agut d’alliberament. Portar a la llum allò que romania
amagat. Unir allò que havia estat trencat. Espolsar la mentida. Amb
un crit eixordador i potent segà les cadenes. I tots els turments,
les manies, les angoixes van bullir dintre seu. La dona i la bèstia
dansant bojament. La dona i la bèstia paint el dolor. Cridant i
picant. Plorant i paint. Paint.
I quan tots els
sentiments tingueren rostre i nom i lloc, s’anà concretant dins el
cor de la dona una carona riallera. Ulls esvivallats. Trenes
impecables. Cos rodanxó engavanyat amb un jersei que picava,
faldilles prisades i botes de cuir. La va reconèixer. Era ella,
xiqueta. Amb tendresa trèmula l’anà desvestint, li desféu les
trenes. Cap nosa. I la convidà a la dansa. La dona, la bèstia, la
nina. Plorant, rugint, rient.
I glatiren amb delit
d’amor.
Era una altra dona la que
eixí de l’encontre. Els fils perduts de la seva vida, la bruixa, la
serp, la bèstia, la nina, s’havien retrobat. I teixien la seva
veritat. El brodat únic de la seva existència. Bella, profunda,
plena. Seva era, ara, la força per esberlar cadenes, esquinçar la
falsia i deixar-se engolir per la mort.
Caminà sobre la terra
calenta, arborada en gresol ardent. I el foc fou amic. I només
consumí les escòries atrapades als plecs més recòndits dels seus
pensaments, dels seus sentiments, de la seva voluntat. I la conduí
íntegra i nova a l’ àmplia graonada que la menava fora del
laberint
Tres homes. Tres mirades
que des del cor de la realitat esqueixaven la història, l’esperaven
al bell mig de la gruta que les arrels del roure ocultaven. S’hi
endinsà sencera. I l’entrada es segellà al seu darrera. Diamantins
cristalls de roca reflectien l’harmonia de l’ordre perfecte.
Acollidor. Transmutador.
A l’interior del capoll
alquímic, a les entranyes del misteri, el seu cos s’hi movia segur,
sense esforç. S’ajagué serena al cor de l’estança. I unes mans
sense temps la cobriren amb el vel de l’arcà.
La mort li vingué de
cara. L’abraçà. I la dona s’hi deixà anar. La seva ment s’encongí
dins una maregassa sens límits. Percepció pura. Gustejà el fracàs.
Es gronxà en l’abandó. Tastà l’horror del no-res. Angoixa nua.
N’assaborí els fruits ferida d’Amor. Lliurament absolut que sargí
els estrips del seu món, i la menà a glops de vida i de mort cap
al Silenci enllà dels contraris, enllà del bé i del mal. Silenci
que esmicola ídols. Silenci que engruna quimeres. Silenci que xucla
miratges. Més enllà de les paraules, Silenci. Silenci prenyat de
Presència.
Embriagada, s’hi ancorà.
I llençà el llast del tenir. Llençà el llast del fer. I reposà
en la Presència.
Amb dolcesa extàtica, el
seu cos gustà la pulsió indeleble que engendra la vida al cor de
la mort, al seu ventre, a la terra, i als astres i fins als confins
de l’espai. Explosió de plaer. Batec únic. Perfecte.
En llevar-li el vel, la
cambra s’inundà de llum i sentors. La donà es dreçà dempeus i es
revelà sobirana..Sang reial. Presència.
I la mudaren amb els seus
nous atributs. La corona de sis puntes li fou cenyida a la testa.
L’ornaren amb la capa daurada i l’encimbellaren dalt del cavall amb
crinera de foc.
La gruta s’obrí per a
ella. Sortí al món. I desvetllà l’aurora. Tot es vinclava al seu
pas. Les flors i els arbres. Les salvatgines i els vents.
Sortia a trobar els qui
saben lliurar-se a la joia i al plor, a la pau i a la guerra, a la
vida, a la mort. A l’amor. Sortia a trobar els qui els vessa del cor,
el coratge. Sortia a trobar els valents i els indòmits. Homes
lliures. La saba imperible de la nova pàtria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!