En homenatge als qui, tot al llarg de la història, han comprès que treballar per l’alliberament és privilegi dels homes valents.
En el 68è aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys en mans dels colonitzadors de la nostra nació.
Tot procés d’alliberament és un
test d’autenticitat.
Qui es compromet amb
l’alliberament, individual i col·lectiu, ha d’exigir-se una sinceritat interior absoluta a fi de
desemmascarar l’autoengany que ens porta
a fer els ulls grossos i a justificar, sovint,
tant les claudicacions
autoimposades com les manipulacions i
mentides que se’ns proposen des de les instancies de poder.
Perquè l’ autoengany és, en última instància, la cadena que ens
manté esclaus.
A nivell nacional, perpetrem
l’autoengany quan no volem veure amb tota
cruesa els motius dels qui estan als llocs de poder per actuar
en contra dels interessos justos de la nació. Sovint es prefereix trobar
excuses i justificacions per amagar la terrible veritat: que els
governants catalans actuen amb una
covardia injustificable per als qui haurien de ser els líders de la nació, que
els governants catalans massifiquen el nostre poble per retardar tant com puguin l’alliberament.
Es propi dels qui s’autoenganyen voler creure que els polítics fan el què
poden i que són pragmàtics en adaptar-se
a la situació. Aquesta justificació només amaga una irresponsabilitat i una
covardia absolutes. Perquè, parafrasejant Xirinacs “ No sé on és la
responsabilitat d’un càrrec que mai no arrisca res”.
Només quan siguem conscients de
tot allò que ens resistim a acceptar, impulsats per falses imatges
de com haurien de ser les coses i les persones. Només quan ens hàgim familiaritzat amb aquelles zones
que més amaguem de nosaltres mateixos i
de la nostra col·lectivitat nacional, i les reconeguem, per més dolor,
desengany o ràbia que ens provoquin,
començarem a ser immunes a les manipulacions sorgides de les instancies de
poder que ens volen eternament incomplerts, infantilitzats i idiotitzats, i
tindrerm el coratge de qüestionar
creences que se’ns han donades com a certes des de les estructures
d’autoritat acadèmiques i polítiques.
Tot procés d’alliberament genuí,
no simplement formal, exigeix, doncs, l’emergència d’una nova consciència: la
de l’home que en no protegir-se amb l’autoengany, en no negar res de si mateix
i del seu poble, s’experimenta com un ésser sencer, sense espais ocults de
la psique que puguin ser manipulats. En
aquesta sinceritat i coneixement de les pròpies ombres rau el nostre poder.
Un estudi fet fa poc per l’IEC
constata que els catalans estan estupefactes davant la situació nacional que
vivim. Aquesta estupefacció neix de
l’autoengany, sovint inconscient, que
durant molts anys ens ha impedit veure els mecanismes amb què se’ns té
sotmesos. La situació límit que ara vivim posa, però, en evidència, cada dia,
per més persones, la mentida enorme que plana sobre aquest poble, construïda
amb plena consciència pels nostres opressors i consentida pels qui diuen
defensar els interessos del nostre poble. Una
mentida que se’ns ha anat inoculant
per tapar opressions, traïcions i claudicacions imperdonables.
Ja som molts els que veiem
clarament que no ens podem autoenganyar més, que aquesta actitud ens aboca
directament al suïcidi col·lectiu, i que per a iniciar l’autèntic procés
d’alliberament cal reconèixer i assumir el desengany i la ràbia que la veritat
comporta.
L’alliberament col-lectiu no serà
viable si no esmicolem aquesta mentida que ens xucla l’enteniment i la força, i
no descobrim en cada un de nosaltres aquells racons no reconeguts que ens fan
susceptibles de justificar-la i de ser-ne víctimes.
L’home íntegre sap reconèixer la
mentida quan la troba en el seu camí, només aquell que encara s’autoenganya,
que no és capaç de mirar-se la seva ombra, personal i col·lectiva, sense
angúnia, pot ser engrapat per la mentida. I, per tant, sotmès.
Superar l’autoengany és el
desllorigador de tot procés d’alliberament. I es resol en tres passos:
A- Prendre consciència de les
cadenes mentals, emocionals, físiques i socials que ens empresonen.
B- Observar desapassionadament i
amb absoluta precisió les causes i els mecanismes d’allò que ens esclavitza.
C- Redescobrir qui som, assumir
el nostre poder, i exercir-lo, esdevenint tant destructors de l’opressió com
creadors de la realitat que volem.
A-
Si no som conscients de les
cadenes mentals, físiques, socials….que ens tenen sotmesos, és impossible
iniciar el procés d’alliberament.
Sovint el dolor que produeix la
situació d’opressió és l’origen de la presa de consciència.
Cal, però, saber encarar aquest
malestar, aquest dolor sovint somort que rosega aquell qui viu aquestes
situacions, i reconèixer amb precisió i sense subterfugis les seves
causes profundes.
I, sempre, la causa última de
tot desequilibri experimentat a nivell anímic, i expressat en símptomes
físics i psíquics, s’origina
en la negació o en la
mutilació de la pròpia manera de ser, ja sigui individual o col·lectiva
.
En el cas de la nació catalana la
negació i mutilació del nostre ésser col·lectiu és causada per la colonització
que patim. Ningú gosa posar el dit a la nafra del nostre sofriment col·lectiu,
i la paraula colonització és paraula tabú. El cert és que els nostres mals i el
terme que els desemmascara incomoden a
molta gent, especialment aquells que malden per assimilar-nos.
A això cal afegir-hi que els
dirigents que ha de suportar aquest poble s’han donat amb una
irresponsabilitat total a la lògica i a la dinàmica dels colonitzadors. Han
esdevingut tan aliens al funcionament de la Realitat, tan desconnectats de les necessitats
vitals del nostre poble, tan insensibles a les
justes exigències de la nació
catalana, que no tenen vergonya de predicar que com que vivim en un marc
“democràtic”( s’obliden d’afegir que el marc és espanyol o francès), ja som
lliures. No tenen vergonya de dir que la identitat, l’expressió del nostre
ésser col.lectiu, no té importància. Són uns dirigents cecs que no volen veure
que quan a un poble se li nega el dret
de viure la seva plenitud al territori que li és propi, quan un poble no és amo
de si mateix, no hi ha llibertat, només hi ha “il·lusió” de llibertat. Perquè
la llibertat és impossible allà on no hi ha la vivència en plenitud del propi
ésser col·lectiu, on no hi ha la plena eclosió de l’ànima col·lectiva.
Quan hom es fa conscient de la
magnitud de la ceguesa i col·laboracionisme d’aquests dirigents, entén el
desgavell, l’anèmia i l’ensulsiada de la nostra nació.
El primer pas ineludible, doncs, del procés d’alliberament nacional
és fer-se plenament conscients de la nostra colonització, dels qui la
perpetren, i dels qui la toleren.
B-
Quan un home no pot tolerar
l’opressió ni emmotllar-s’hi, quan un imperatiu dins seu el mena a trencar les
cadenes que l’estrafan i el limiten, s’ha de ser molt curós a no errar el
mètode per a assolir l’alliberament.
Sovint la passió per la llibertat
obnubila el pensament i hom pot condemnar-se a lluitar contra els obstacles,
persones o situacions, que percep com a impediments per assolir- la. I,
lluitar-hi els fa més forts, perquè els alimenta.
Es cabdal
adonar-se que la resolució autèntica de les situacions d’opressió és fent
emergir una nova consciència. Una consciència
que no jugui més el joc dels opressors i que tingui la convicció que la
instauració de la nova realitat és a les pròpies mans.
Un instrument bàsic per a la consecució d’aquesta nova
consciència és tant l’autoobservació com
l’observació de les situacions. La
psicologia ha demostrat experimentalment que la simple observació atenta de
reaccions, fets i situacions posa en marxa un mecanisme que dissol
els lligams, dependències,
hàbits…. que ens encadenen a un pensament i
a unes pautes de conducta determinades.
Aquest procés té les seves arrels
en l’estructura profunda de l’univers físic, on, d’acord amb el principi
d’incertesa d’Heisenberg, l’acte d’observar una cosa canvia la naturalesa
d’allò observat. L’observació conscient, modifica la realitat. L’experiència clínica
demostra que en centrar el focus d’atenció en una reacció, situació…el
principi que postula que la llum( l’atenció) dispersa la foscor, fa la resta.
La consciència atenta és un solvent universal, el més poderós que tenim al
nostre servei.
En el cas de la nostra nació,
l’observació dels fets polítics, socials… i el comportament de les persones
posa en evidència l’ànima d’esclau de molts dels nostres compatriotes i la
colonització que l’engendra.
Fer-se conscient d’això
representa l’inici del procés d’alliberament.
Per això és cabdal que dirigim la nostra atenció atenta sobre tots
aquells tòpics que se’ns donen fets.
Un d’aquests tòpics bàsics que
cal il.luminar, perquè acabi esfondrant-se, és la idea d’Espanya. Ens vénen
Espanya com una nació, quan de fet, Espanya és l’eufemisme que amaga la “gran Castella”, la “Castella imperial”,
que amb una prepotent voluntat assimiladora ha tingut com a objectiu
polític fagocitar totes les nacions
peninsulars. Per facilitar el procés, el primer que els calia era crear un nom
que ja designava una unitat política en temps d’un altre imperi, el romà,
i identificar-lo únicament amb la
llengua, la cultura i els interessos castellans. En abraçar el concepte
d’Espanya tot el territori peninsular (Portugal va salvar-se’n pels pèls), es
projectaven els trets castellans sobre tota la península i amb això reduïen les
autèntiques nacions, altres que la castellana, a problemes dels quals calia
desfer-se. A aquest afer han dedicat la seva història, una història consagrada
al genocidi tan físic com cultural de tots aquells pobles peninsulars diferents
de Castella. Espanya és l’exemple
paradigmàtic de la història al servei d’una mentida.
Una altra d’aquestes mentides que
s’han begut l’enteniment de mols catalans és la que diu que “és català tothom
qui viu i treballa a Catalunya”. Seguint aquesta lògica maquiavèl·lica són
catalans tots aquells jutges, polítics, guàrdies civils, periodistes …..que
se senten nacionalment “espanyols” i que desenvolupen una praxis de colonització sistemàtica sobre el nostre poble. Aquest enunciat, sorgit de les actituds de feblesa i por de la transició, ha provocat també que molta gent no faci l’esforç d’integració lingüística,
pas imprescindible per a la integració
en el cos nacional català, i els converteix de fet en els instruments perfectes
dels colonitzadors, alguns per ignorància i comoditat i d’altres amb plena
consciència de la tasca de
desintegració de la nació catalana que
la seva actitud comporta.
El sentit comú ens fa evident
que, ja que en aquest moments a la nostra nació, la pertinença i integració no
es pot donar d’una manera natural a causa de la colonització que ens sotmet i
ens tritura, la catalanitat no es guanya pel fet de viure i treballar a
Catalunya, sinó a partir de la lliure voluntat de les persones, decisió
que implica l’exercici de catalanitat en
tots el àmbits, començant pel lingüístic.
Voldria acabar aquestes
reflexions amb el punt de vista d’en Xirinacs sobre aquest tema..
Xirinacs a “el terror, la pau i
el sagrat” diu: “ L’argument del PSOE i del PP que ells són euskalduns és
falsa. Els invasors, sobretot si fa temps que mantenen la invasió, semblen del
país, però no en són. S’estan al país per dominar-lo. Confonen estar-se i
ser-ne. Només que fos pel principi de subsidiarietat, caldria que els habitants
d’un país, primàriament, defensessin les coses del país i, secundàriament
altres interessos més amples. (…) Volen trinxar els pobles i les nacions, i
reduir-los a polpa informe, a massa.
Tota Amèrica és un horrible exemple d’un territori on els autòctons han
estat bandejats, i on els espais “alliberats” han estat ocupats per una massa
heteròclita d’immigrants. Les societats resultants són societats perfectament manejables,
carn de canó de la informació global, del pensament únic (…). Segresten la
sobirania radical a la comunitat troncal (la nació), amb l’únic argument de
llur prepotència. Qualsevol brot d’autèntica intel·ligència particular resta
ofegat en la idiotesa col·lectiva que pren el nom de “discurs políticament
correcte”. Desarticulades (…) les
nacions, tots esdevenim un ramat de xais.
L’autoengany fa la vida més
fàcil. Es difícil viure sense la protecció i la comoditat que ens ofereix.
Mantenir-nos-hi, però, ens barra el camí cap a l’alliberament, perquè ofega la
pròpia consciència. I només la consciència atenta posa en evidència les
contradiccions enormes i l’esclavatge que vivim com a nació. Per això, des del
poder, amb l’aquiescència dels porucs i dels mediocres, es treballa per adormir
les consciències, fomentant l’autoengany.
Es primordial, doncs, que
aprenguem a conrear l’hàbit de l’atenció conscient, tant sobre un mateix com
sobre els fets externs, perquè aquesta llum de l’atenció és la que posa en
evidència el caos i la desraó a què ens condemnem a viure. Aquesta llum de
l’atenció és la que posa en evidència la mentida que corromp l’ordre profund de
la realitat, i la que farà possible la seva reinstauració.
C-
No hi ha poder més gran que la
“voluntat de ser” de l’individu o de la nació que ha començat a obrir la seva
consciència a nivells més profunds d’integració, i que percep amb una convicció
absoluta que no hi ha res més sagrat que l’expressió en plenitud del propi ésser.
Només en viure des del centre de
la consciència integrada, que ha fet seves totes les ombres i contradiccions,
que ha observat amb deteniment l’autoengany i que poua de la primigènia
“voluntat de ser”, és possible dur a
terme l’acció transformadora de la realitat, i consumar l’alliberament. I això
gràcies a la Voluntat
insubornable, que s’erigeix com a nucli bàsic d’aquesta nova consciència.
L’acció alliberadora neix, doncs,
de la plena consciència de ser.
” No hi ha cap diable per
encalçar-te ni cap Déu per salvar-te. Només hi ha la tria de continuar vivint immersos en la
consciència humana ordinària, o de fer
emergir la consciència integrada”.
Aquesta frase de J. Goldsmith és
una síntesi precisa del procés d’alliberament, perquè emfatitza que
l’alliberament no és res més que
l’eclosió d’una nova consciència que ja
no es contempla com a víctima o
beneficiària dels poders i dels afers
del món, sinó que se sap un centre de poder, d’acció transformadora, i per tant
de creació.
Cal, doncs, que no perdem de
vista, que és aquesta “voluntat de ser”, amb l’optimisme, la moral alta i la
nova consciència que li són inherents,
el veritable motor, la força profunda del nostre alliberament. Ni la falsa força dels colonitzadors, ni la
ceguesa dels qui diuen amb la boca petita que volen la independència algun dia
llunyà, tot convidant-nos a renegar de
la nostra identitat, ni el fals pragmatisme dels qui no volen anar més enllà
dels límits imposats pels colonitzadors, poden impedir la victòria de”la
voluntat de ser” de la nació catalana.
Els qui estimem la nostra pàtria i no acceptem cap altre
possibilitat que la llibertat, en serem els seus artífexs.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!