o dir les coses pel seu nom
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
La nostra vida nacional,
immersa en la manipulació i la mentida, es caracteritza per la
pèrdua del sentit de les paraules. El sentit genuí queda confós i
sovint substituït per un altre que n’és sovint l’antagònic. L’ús
d’eufemismes per evitar paraules massa clares és a l’ordre del dia.
I tot perquè un llenguatge clar, que diu les coses pel seu nom
dibuixa la realitat tal com és, sense màscares. I això és el que
els senyors de la mentida volen evitar al preu que sigui. Sembrar la
confusió, l’ambivalència, la tebior exigeix pervertir el
llenguatge.
Estem tan immersos en
aquest procés de degradació que sovint ni en som conscients. Per
això molta gent no s’explica perquè passa el què passa. I tot
continua igual.
Un exemple encara calent
n’és el frau que ha fet el Sr. Millet i que saltà a la llum pública
a mitjans setembre. El gruix de la premsa estripant-se les
vestidures. On hem anat a parar! Un dels símbols més representatius
del país empastifat!…Som un país de pandereta!. Paraules i més
paraules que emmascaren i eviten la paraula clau que assenyala la
realitat i que ho explica tot.
No, no som un país de
pandereta, com molts s’entesten a proclamar. Som una colònia.
I en tota colònia, hi
ha una elit que ha donat per bona l’usurpació dels colonitzadors, i
venent la seva ànima col·lectiva ha acceptat per a la seva nació i
per a ells mateixos el servilisme del vassall.
Això
té un preu tàcitament acceptat pels colonitzadors i pels traïdors:
la corrupció.
Aquest
és el fil conductor de la història de totes les colònies, sense
excepció. Una classe dirigent, política, econòmica i cultural que
permet l’usurpació dels drets legítims del seu poble, però, a
canvi, en cobra un preu elevat, en diners i en poder. Aquesta és la
trista història de la nació catalana des de fa centúries, i que el
franquisme exacerbà, tot convertint la corrupció en un fet tan
acceptat que esdevingué normal.
Amb
aquesta democràcia tan galdosa que ens han engiponat, i malgrat la
llufa que ens han penjat de país “ lliure i democràtic”,
aquesta fet és més punyent que mai, perquè es continua sense
reconèixer ni solucionar el problema de fons fonamental: l’usurpació
dels drets de la pàtria catalana.
Aquesta
usurpació consentida i, sovint, empesa per amplis sectors de la
burgesia, sobretot de les principals ciutats de la nació, s’ha
cobrat el preu d’una corrupció galopant a les Illes, a València i
també al Principat. Com més interioritzada i desvergonyida la
traïció, més estesa i evident la corrupció.
Però
el que també saben molt bé tos els involucrats en aquest joc
patològic de dominats i dominadors, és que els traïdors estan en
darrera instància al servei dels colonitzadors i que seran
utilitzats com a bocs expiatoris quan als colonitzadors els
convingui.
I
això ha passat ara.
Els
usurpadors han posat al centre de la llum pública un dels que, ben
embolicat amb la senyera, s’havia venut l’ànima del seu poble per un
plat de llenties, sucós això sí!. Just quan el galliner autonòmic
se’ls començava a esvalotar, just quan es repetia massa sovint que
l’estat ens roba cada dia 60 milions d’euros, han fet saltar a la
palestra que el representant d’una institució senyera de Catalunya
s’ha embutxacat un bon pessic.
En
lloc de reaccionar com volen els qui han manipulat durant segles la
nostra gent i la nostra pàtria, i alçar el crit al cel, podríem
fer un simple exercici de sentit comú i preguntar-nos a qui serveix
de veritat el Sr. Millet?
No
oblidem que el Sr. Millet ha permès l’entrada al Palau als hereus
directes del feixisme, a “Ciudadanos”, entre d’altres gestos
“sospitosos”. I tot en nom de la tolerància i normalitat
democràtica, que de fet signifiquen i impliquen acceptar el jou com
si encara et fessin un favor.
No
ens enganyem, massa homes com el Sr. Millet i moltes de les
institucions que havien representat el cor de la nació catalana,
avui són només una befa amarga pels qui encara resten fidels a
l’esperit de Catalunya, perquè no n’hi havia prou de vendre l’ànima
del seu poble, cobrar-ne el preu corruptament, que a sobre, accepten
ser utilitzats contra Catalunya quan convé a aquells a qui reten
obediència, i amb els qui escenifiquen aquest joc fastigós: els
nostres colonitzadors.
Qui
té dos dits de front i es manté íntegre a si mateix i al país no
cau en la pseudo-innocència que obnubila el pensament de tants
catalans, que es neguen a veure, potser perquè fa massa mal al cor,
que no som un poble normal, on els casos de corrupció són fruit de
les ambicions personals patològiques. No, a la nostra nació, la
corrupció, que és el preu amb què es paga la traïció a la pàtria
, és una institució. Negada. Però real.
Es
per això que cal que el nostre poble es desvetlli i es desempallegui
d’aquesta pseudo-innocència que vol creure que vivim en una bassa
d’oli, que els enemics de Catalunya s’han esfumat, i que entre tots
ho farem tot, quan de fet, els enemics no només estan ben vius i
espavilats, sinó que no paren de treballar com un càncer, rovellant
i degradant tot allò més preuat i vital per a la nació, mentre els
venuts es reparteixen les molles del pastís i del poder que els amos
els deixen administrar.
A mida que va caient
la bena dels ulls de cada vegada més compatriotes, es fa evident la
profunda rellevància que té un dels punts fonamentals propugnats
per CA: el de la
regeneració política.
Anar cap a la nostra
independència, com pretenen algunes veus independentistes
mediàtiques, per cedir-la als homes i als partits que no han
qüestionat l’stato quo imperant, sinó que s’hi han adaptat,
significaria eternitzar al capdavant de la nostra nació el caràcter
claudicacionista que ha tolerat i ha perpetrat, de vegades, la
traïció, i significaria l’avortament de la regeneració nacional
que ha d’assegurar l’esperit i el tremp de la nova Catalunya lliure.
Maria
Torrents
Consellera
de Catalunya Acció
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!