M’he empassat el llibre d’una tirada.
M’he empassat el llibre d’una tirada .Llegiu-lo.
Es un document d’una gran força perquè les opinions i anàlisis de l’Aranaldo Otegui traspuen intel.ligència,integritat i una profunda confiança en la seva gent i en el seu projecte.
I això es tradueix en una actitud de servei ancorada en la fermesa i la convicció absolutes,i disposada a assumir riscos elevats.
No cal estar en la seva línia ideològica per reconèixer-li aquests trets.I això desvetlla en el lector un gran respecte,malgrat les possibles discrepàncies.
Voldria recollir dues idees i trasplantar-les al nostre context. Aquestes idees enllacen amb el què he expressat ja en aquest bloc i que es van perfilant per a mi com a bàsiques i imprescindibles.
A) A l’independentisme dels Països Catalans no només li cal un projecte nacional que abraci tots els territoris tenint en compte les seves peculiaritats pròpies ,sinó que el que és imprescindible és coordinar i iniciar un treball a nivell social seriós, implicant tots els esforços dispersos ,que ja existeixen,i sumant-hi tots els que estan emergint.
Aquest esforç s’ha de fer des de la base.
Una Assemblea Nacional amb representants de tot els territoris dels Països Catalans i dels diferents àmbits: gent que treballin en educació ,sindicats,associacions ,partits independentistes…
Que la gent de tots els territoris ( València, les Illes,la Franja ,La Catalunya Nord, el Principat i l’Alguer ) vegem que es parteix d’una plataforma on tot es pot dir,on tot serà debatut i on s’arribarà a sintetitzar la millor estratègia /es de treball per al conjunt de tot el territori nacional.Que ja mai més cap part del territori ni cap entitat es pugui sentir abandonada per la resta del país.
Com diu Otegui a la pàgina 194 del llibre .
"- Creieu que és possible avançar en la cosntrucció nacional sense el PNB?
-Ja ho fem.A la primeria d’octubre ja hi va haver una assemblea (…) en què gairebé quatre-cents agents populars,socials i sindicals vam elaborar un pla nacional.(…..).Sense l’ajut de les institucions encara és molt més difícil perquè els recursos financers que nosaltres podem manejar són molt limitats.Però es pot fer. (….) Si els que hi estem interessats volem fer-ho,engeguem-ho."
Una Assemblea Nacional convocada expressament per coordinar tot l’independentisme, i elaborar un pla d’actuació social concret,amb objectius,estratègies i organització de recursos,seria un pas gegantí en aquest nostre país.
Els processos històrics quallen quan hi ha el compromís de persones disposades a treballar incansablement,intel.ligentment i insubornablement perquè això s’esdevingui.
Tot aquest procès només és possible, i ara exposo la segona idea que per a mí és fonamental,
B) si som capaços de confiar en les nostres possibilitats, des de la convicció que tots els recursos que ens calen són dintre nostre.Ser capaços de veure més enllà de les febleses humanes ,i saber que un cop establert el compromís , podem generar totes les idees i els recursos externs que ens calguin.
Fixeu-vos que a darrera dels grans homes i les grans obres de la humanitat siguin del tipus que siguin,hi ha sempre una consciència activa que sap pouar del més profund i genuí d’ella mateixa, i que es manifesta amb expressions creatives,organitzatives,de pensament …que després es plasmen en recursos materials concrets.
Emplaço des de l’anonimat de la dona del carrer,que sap que hi ha una immensa energia que bull i està movent milers de persones d’arreu dels Països Catalans , a fer un pas valent i necessari ,perquè l’energia creativa prengui el relleu a la frustració i el desengany.
A tots els dirigents de les múltiples plataformes ,associacions culturals,ateneus,sindicats,partits independentistes……Coordineu-vos i convoqueu una Assemblea Nacional.
Posem-nos en marxa com un sol home!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I les forces politiques espanyolistes donaren a triar als seus ciutadans entre l’imperi català i submís messell a Catalunya o a l’Estat espanyol i sumbís a Espanya amb més comotitat continuïsta i una llengua en teoria amb més possibilitats.
Eixa manca de respecte al País Valencià i les seues denominacions pròpies de tractament de igual a igual amb el Principat pels organismes oficials i polítics per part de Catalunya, ha fet que el poble ens haja deixat amb una minsa minoria front l’espanyolisme d’un o altre caire, que en definitiva defensen el mateix, però per diferents vies, unes més agressives i les altres més subtils.
Per tot això, el desgast de recuperar-ho a través de noves cunyes i denominacions imperialistes com la de Països Catalans, és un temps preciós que actualment no és pot pedre.
Hi ha una bona diferència entre l’entitat política "Espanya" i l’invent "Països Catalans".
La primera és un conjunt articulat del que el País Valencià és un membre de ple dret, al que se li respecta la seua llengua i les seues denominacions. Es pot desenvolupar en plenitud en la seua cultura, barreja d’autòctona i comuna castellana. Açò s’observa en la rica vida cultural universitària bilingüe que hi ha ací.
Els Països Catalans comencen per negar la nomenclatura dels que no som catalans. Jo sóc valencià, parle una llengua que ja denominava "vulgar valenciana" Joanot Martorell en el segle XV i pertany a una tradició literària uns 400 anys més llarga que la de la "metròpoli" catalana.
Estaríem bojos els valencians si preferírem l’invent castrador (per a nosaltres) dels Països Catalans a un marc polític còmode i polivalent en el qual la realitat mixta de la nostra regió (hi ha molts valencians de segles que són castellanoparlants –València interior, p.ex.–) es desenvolupa amb normalitat i sense experiments polpotitstes (de Pol Pot) innecessaris.