Enfocar la qüestió
Enfocar la llibertat dela Països Catalans com una qüestió merament política eludeix la veritable dimensió del problema.
Vivim inmersos en una gran mentida.Ens volen fer creure que en nom de la democràcia tothom té dret a defensar el seu punt de vista encara que aquest impliqui la desaparició de tot un poble.Això és d’una perversitat inmensa.
Que toleraríem un partit o un grup que defensés i volgués implantar l’esclavatge personal?.L’evolució ens ha portat a entendre que cap home pot estar sotmés a un altre.I la llei així ho reflecteix.I en canvi,permetem i sancionem,que emparant-se manipuladorament en els drets personals i en la democràcia es treballi per l’anorreament de tot un poble i la seva cultura.
Aquesta perversió d’utilitzar els drets individuals com a llança per a destruir els drets col.lectius de tot un poble s’ha de denunciar pel seu nom: és una gran manipulació.integrada en una mentida més àmplia.
La societat i tota la realitat s’organitza per estrats o nivells de complexitat.A cada nivell,la llibertat i la igualtat de drets dels seus individus ha de ser sagrada,però quan passem a un nivell d’organització més complex,els individus han d’estar al servei d’aquest nou nivell d’organització.Així ,doncs, a nivell de l’individu tots som iguals davant la llei i tenim els mateixos drets,però l’agrupament natural en unitats culturals o pobles crea un nou nivell d’organització.A aquest nivell la igualtat davant la llei i la llibertat de cada poble hauria de ser tan sagrada com ho és la de les persones a nivell dels individus,perquè cada poble és un organisme viu.No és ,com ens volen fer creure, un amuntegament de persones ,sense ànima.
El gran crim dels estats és que han destruït i intenten fer desaparèixer molts pobles en nom de la supremàcia d’uns altres.S’està esclavitzant i matant com a l’època esclavista,però no individus , sinó pobles sencer són l’objecte d’aquest genocidi cultural i espiritual,permès políticament i amparat en la perversió de conceptes com ara el d’universalisme.
Els pobles han de poder organitzar-se en igualtat de drets i llibertats.Justificar,emparant-se en la raó d’estat,i al.legant la primacia dels drets individuals ,que un poble en sotmeti un altre i l’extermini culturalment i espiritualment és un crim.Es malèvol.
Els drets dels individus d’un mateix nivell de complexitat han de ser doncs,identic.Ni un home pot esclavitzar un altre home,quan ens movem a nivell individual,ni un poble pot sotmetre un altre poble,quan ens movem a nivell col.lectiu.Però encara més, si un home /s s’instal.len en un cos social amb caràcters culturals propis (o sigui,s’instal.len en un nivell d’organització més complex ),és l’individu que ha de respectar la integritat del cos social,i per tant s’ha d’integrar.Si això no succeeix,les tensions són a la llarga inevitables.
Dit d’una manera més planera:l’individu ha d’estar al servei del grup ,no a l’inrevès.
Això en el món de la biologia és claríssim.Les cel.lules,l’equivalent a les persones ,tenen una vida pròpia,però en un organisme,s’agrupen formant unitats més complexes((els òrgans),que desenvolupen funcions específiques ,que els individus aíllats no podrien portar a terme .Les cèl.lules de cada òrgan treballen per aconseguir la màxima eficiència col.lectiva.I cada òrgan té el seu lloc i la seva tasca específica,coordinant-se i recolzant-se els uns als altres en benefici de la unitat superior,animal o humana.
Mentre cada individu tingui clara la seva funció de servei dintre de cada òrgan,l’organisme funcionarà bé.Quan la cèl.lula o individu pretèn crèixer a expenses de les altres, i envair altres òrgans…s’esdevé la malatia,i si no es retorna a l’equilibri ,les cel.lules imperialistes i expansionistes acaben morint junt amb l’organisme.
Per tant, posar els drets individuals per sobre dels col.lectius,i pretendre que uns òrgans (o pobles,si ens referim al cos de la humanitat),s’expandeixin,oprimint-ne i matant-ne d’altres,porta irremeiablement a la malatia social.
Hem de dir clar que la llibertat i la plenitud d’un poble no poden estar sotmeses als vots ,o als moviments de persones,sinó que ha d’anar lligada a la comprensió de la veritat i la justícia,que és l’existència de tots els pobles en plenitut ,en llibertat i en igualtat de drets davant la llei.
El problema català ,com el de tants altres pobles oprimits,és un problema de mentida organitzada,de manipulació,d’intentar confondre a la gent perquè els costi pensar amb claredat .Se’ns amaguen fets històrics i se’n tragiversen d’altres.Es destrueixen símbols.es diuen mentides descomunals amb la més absoluta fatxanderia.Es conrea la por i s’inculca el sentiment d’inferioritat.
El primer que cal fer ,doncs, per guanyar la causa del poble català és enfocar la llum sobre la mentida,dient-la pel seu nom,perquè les persones es vagin desvetllant i s’adonin de la manipulació a què estan sotmeses.
Ens enfrontem a una gran mentida.I la mentida és l’eina predilecta del mal.
Un reconegudíssim psiquiatre,M.Scott Peck ha estudiat profundament el problema del mal lligat a la mentida.Em limitaré a transcriure les seves deduccions més significatives en l’estudi de casos clínics personals i col.lectius, a fi que ens adonem de la la problemàtica real on estem inmersos.
"El mal és l’exercici del poder polític-o sigui la imposició de la voluntat d’un/s individus sobre uns altres,a través d’una coerció clara o encoberta- afi d’impedir..el creixement espiritual( creatiu , cultural..)" (p.82)
"El mal .doncs,és aquesta força que pot residir a dintre i a fora dels éssers humans ,que cerca matar la vida i la vitalitat(de persones i pobles) "(p.47)
"el mal és la utilització del poder per destruir el creixement espiritual d’individus o pobles amb el propòsit de defensar la integritat del "jo" malalt,narcissita."(p.135)
"El problema psicològic essencial del mal humà és el narcissisme:l’autoabsorció.
La seva visió del món ha de ser la única.Tenen una arrogant autoimatge de perfecció"(p.89)
"Hi ha una gran determinació en la gent dolenta.Hi ha poder remarcable en la manera com intenten controlar els altres"(p.87)
Els trets que caracteritzen el mal segons la seva experiència clínica, són:
– la mentida,el dissimul."podem veure el somriure que amaga l’odi.la suavitat i les maneres untuoses que amaguen la ràbia,el guant de vellut que cobreix el puny"."Com que són experts en la mentida es fa difícil especificar amb precisió la malícia amb què s’expressa.La mentida és normalment impenetrable.El què podem veure són llambregades del joc de cuita-amagar en l’obscuritat de la seva ànima,en el qual l’ànima s’amaga,s’evadeix,s’evita a ella mateixa"."Per això el mal no pot suportar la veritat,dir les coses pel seu nom,l’autoobservació"(p.85)
"Els qui fan el mal són els mestres de la mentida i el dissimul"(p,85)
-una altra característica del mal és el seu desig de crear confusió(p.204)
-i l’extraordinària unitat d’acció de què són capaços per aconseguir anorrear,matar,eliminar(p.121)
-es també sorprenentment obedient a l’autoritat.
Es molt revelador també ,per entendre més nitidament la situació en que ens trobem inmersos,esmentar els trets que presenten les persones que patixen i són víctimes del mal.
"Presenten una gran desesperança,atordiment i confusió"(p.54)"Estan deprimits,amargats i són mesells"(p.106)
En les persones amb una percepció més clara,allò que genera viure en un ambient dominat per la mentida-mal és"ràbia,fàstic i fins i tot odi,i l’impuls de fugir corrents"(p.136)
Es esfereïdor adonar-se com tots aquests trets mostren una radiografia nítida de l’estat anímic de la nostra societat,tant pel què fa als qui són portadors del mal-mentida,com dels qui el sofreixen.
Ens diu M.Scott Peck que la solució de qualsevol problema comença amb un bon diagnòstic(p.136).
I el diagnòstic implica dir les coses pel seu nom.DESENMASCARAR.
Si el primer pas ineludible és desenmascarar,quins són els següents passos per desintegrar la mentida i esdevenir lliures?
Peck ,com tots els estudiosos de l’ànima humana, ens recorden que el primer és estar convençuts que el nucli essencials dels éssers és la bondat i la plenitud.El procés d’evolució no és res més que fer concient i visible en la nostra experiència aquest plenitud.El mal és només una boira ,de vegades molt densa,que amaga aquesta realitat última i autèntica.
La metodologia per encarar-nos al mal no pot ser voler destruir-lo,perquè llavors esdevindrem mal nosaltres mateixos i ens autodestruirem (p.306)
Què fer ,doncs,?
El mal només pot ser neutralitzat amb la comprensió i la compassió,o sigui l’amor.
Hem de cultivar la certesa que si el desenmascarem,i entenem que darrera la seva mentida,traició,odi,mort hi ha una por terrible que desaparegui la imatge que s’ha creatde si mateix(en el cas que ens ocupa ,aquesta imatge malatissa d’una Espanya uniforme i opressora).Si entenem i denunciem que ens encarem a un problema de narcissisme profund,la mentida caurà , i serem lliures.
Diu Peck." el camí del’amor és un equilibri d’oposats,una dolorosa tensió creativa d’incerteses,un difícil estira i arronsa entre decisions extreemes i decisions moderades.D’alguna manera hem de ser tolerants i intolerants.Estrictes en l’essèncial,flexibles en el secundari.I sempre plens de compassió"(p307).
El qui desenmascara ,o sigui ,diu les coses pel seu nom,i és capaç de comprensió i compassió dels mecanismes que genera el mal,s’ha d’encarar a la mentida i al mal amb aqueste dues
armes.Els qui odien la veritat,l’atacaran.Però en arribar les accions davant la veritat,la mentida es consumeix .Aquesta energia malèvola és neutralitzada. El procès pot der dolorós, però és l’únic eficaç".
Aquesta situació històrica del nostre poble, l’hem d’encarar com un gran repte.
Des de la certesa de tenir la partida guanyada perquè la VIDA en ella mateixa és llibertat, plenitud i servei, i tota l’evolució va en aquest sentit, hem de fer el pas més agoserat que és desenmascarar la gran conxorxa i enfrontar-nos a tota la ràbia i odi que es desencadeni amb una gran compassió, però amb la decisió ferma de dur la veritat com a ensenya i de no deixar-nos caçar en el labarint de l’engany.
En aquest gran repte, en aquest drama, en aquesta escenificació ningú en queda al marge. Tothom tria conscientment o inconscient a qui serveix. El passotisme, amb l’aparença de desmarcar-se del joc, no és res més que una eina més de la mentida.
No encarar la mentida és perpetuar-la.
Em darrera instància, ningú no se’n pot desentendre, perquè l’escenificaió material en aquest país ,del desenmascarament de la mentida, no és res més que l’escenificació del què s’esdevé a l’ànima de cada home entre el seu narcissisme egòlatra i el reconeixament de la seva autèntica realitat.
Fragments extrets del llibre "The people of the lie" .M Scott Peck
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Maria tens tota la raó. Caldrà internacionalitzar el problema i enfocar-ho a partir dels problemes que ens representa ser colònia del dia dia, hàgim o no nascut a Catalunya, siguem o no catalans de sentiment.
Gracies per compartir !
Uns països que en realitat -i més bé ens aniria- no tenen nom.
Mentre uns s’afanyen per buscar-li i posar-li nom als països perdent el temps. Altres és fan amb els països veritablement.
I no cal que reclamen noms, i eixamplen cada vegada més Madrid gaire bé fins les platges de Gandia i tanmateix la major part del països, dominant els països sense tocar els noms.
Això és saber fer, anar per feïna i tot el demés són badomies nominalistes.
Per alguna qüestió fa temps que disposen de tots el mitjans necessaris per continuar eixamplant-se i nosaltres fem-no la viu-viu com si no ho saberem.
La diagnosi del problema és correcta.
La primera fase de resolució, també: desenmascarar, denunciar la mentida (i afegiria, per a aclarir-ho més) identificar els suplantadors.
Ara bé, la segona fase, l’amor contra la mentida, és prou demostrat que, en el cas que ens ocupa (Espanya i França) només ens ha dut a un fracàs rere l’altre.
La Història de Catalunya és plena de prohoms amants d’Espanya que, més aviat que tard, han vist com el seu amor era esmicolat i barrejat amb llur pròpia carn i servit en safata als enemics de Catalunya.
Ja ho va dir el poeta (Salvat-Papasseit): "fem el bé, però apretarem a córrer": és adir, si ens enxampen ens faran la pell.
Caldrà pensar una solució molt específica per a la malaltia dels espanyols.
Ets una lluitadora i reuneixes tots els condicionaments, tots, més dels que cap grup catalanista pugui desitjar. Això ve donat! cau de molt amunt, cau dels estels de les tombes flamejants i baixa de cop com una flama apostòlica sobre el cap de poques dones i de pocs homes, en el nostre cas defensors de la catalanitat.
Catalunya et necessita; ets tota passió i ets tota lluita … de país i de do de país!
Nosaltres et podem fer un clam heroic i patriòtic, però sols tu et pots determniar com a lluitadora i consellera.
La bondat és necessària; tens bondat i tens ciència, però sense l’eina bàsica i actual que es comprometi amb la bondat i i la veritat no podrem avançar. A molts no els agrada, però en la cosa pública l’eina se’n diu "estat". Sense estat propi o plenament respectuós no pots ser amo de la teva pròpia sobirania com a Poble.
Aporta el millor de tu mateixa, els teus dons, per a bé de Catalunya. No renunciïs a res, i no cal que renunciïs a res per tal que tots ens sentim reforçats amb la teva aportació i el teu compromís.
Jo t´ho demano, com jo i millor que jo, fes-te consellera! Nosaltres i Catalunya et necessitem!
Salvador Molins (Berga) PPCC
" Les cel.lules,l’equivalent a les persones ,tenen una vida pròpia,però en un organisme,s’agrupen formant unitats més complexes (els òrgans), que desenvolupen funcions específiques ,que els individus aíllats no podrien portar a terme .Les cèl.lules de cada òrgan treballen per aconseguir la màxima eficiència col.lectiva.I cada òrgan té el seu lloc i la seva tasca específica,coordinant-se i recolzant-se els uns als altres en benefici de la unitat superior…"
És un escrit excel·lent, i a més, amb reflexions que ens fan pensar i adonar que , hi ha una llei natural, que justifica nacionalista, és d’allò més natural i desenrotlla el seu propi i naturalista nacionalisme, la veu i l’anima de la terra. El llenguatge biològic és una llenguatge que posa de manifest també el nacionalisme vernaclista.
M’he tornat a llegir aquest article "Enfocar la qüestió" , i de ben segur que ho faré més vegades, perquè el trobo tant bò, que amb una sola lectura no n’he tingut prou.
Ja des del principi llegeixo:
Enfocar la llibertat dels Països Catalans com una qüestió merament política eludeix la veritable dimensió del problema.
Vivim immersos en una gran mentida.
Em pregunto: I, si la "gran mentida" fós, ( com deien aquells avantpassats catalans i occitans, els càtars o cristians albigesos, titllats d’heretges, per poders de l’Estat Vaticà i l’Estats espanyol castellanista) que Jahvé no és Déu? El poder malèfic és tant subtil, que fins i tot a fet que , acomplexats, no ens atrevim ni a palantejar determinades qüestions que poden descobrir l’engany.
Ens han tergiversat el concepte de la Divinitat, i en temps de ateisme i laicitat, ningú s’atreveix a denunciar-ho. Si algú ho fa, el titllen de passat de moda, mentalitat d’altres temps.
I mentrestant, la "gran mentida" domina a l’Esperit que vol manifestar-se tal com és – a nivell personal i nacional – i no ho pot fer. La "gran mentdia" ha fet el propi "marc legal" i castiga a aquells que volen donar testimoni de la Veritat.
Entre els propis compatriotes catalans, la "gran mentida " a alguns egòlatres, els omple la boca amb la paraula "autoestima" i amaguen el que diu aquest excel·lent escrit:
Mentre cada individu tingui clara la seva funció de servei dintre de cada òrgan,l’organisme funcionarà bé.
Quan la cèl.lula o individu pretèn crèixer a expenses de les altres, i envair altres òrgans…s’esdevé la malatia"
Per evitar aquesta malaltia produida pels "malalts d’autoestima" entre els compatriotes, i pels "depredadors" en el cas dels invasors, doncs uns i altres s’aporpien de les coses alienes i no volen reconèixer la "alteritat" destruint el cos orgànic en el que tothom hi hauria de participar en el propi reconeixement, esn cal la pràctica de les virtuts i com diu aquest excel·lent escrit, també l’amor.
Com diu al final de l’escrit:
No encarar la mentida és perpetuar-la.
Em darrera instància, ningú no se’n pot desentendre, perquè l’escenificació material en aquest país ,del desemmascarament de la mentida, no és res més que l’escenificació del què s’esdevé a l’ànima de cada home entre el seu narcisisme egòlatra i el reconeixement de la seva autèntica realitat.
Nota: La mentida a vegades consisteix en explicar les coses malament, o a mitges, sense reconèixer allò que han fet altres.
Jordi
No trobo acceptable negar drets individuals sota cap més pretext que no sigui els drets dels altres. Els altres no solen ser electrons lliures sinó membres d’un poble o un altre, que també tenen els seus drets com a membres de la seva comunitat i, per descomptat com a individus.
La negació de drets individuals en nom de tal o qual ideal col.lectiu ha portat a pèssimes conseqüencies, arreu i en tots els temps. Quan es baixa la guàrdia en el respecte a l’individu i a la seva dignitat, malament!
Les persones no volem veure’ns reduïdes a cel.lules de res. Una cosa és una comparació o imatge (entre el cos biològic i el cos social) i l’altre és negar la dignitat i irrepetibilitat de cada persona.
Cada poble té els seus mites i les seves veritats. Si volem anar endavant hem de tenir en compte que les veritats sempre són relatives. Si hi poso l’accent és perquè cal ser prudent davant tot el que sigui adoctrinament.
Ara mateix el problema és que estem minoritzats al nostre propi territori. Tot comença amb l’expansionisme castellà, que des que existeix l’escola obligatòria ens ha fet un adoctrinament col.lectiu en els seus mites i mentides, tot devaluant o ignorant els nostres.. És el poder de l’estat en cada època amb els seus mitjans, cada cop més evolucionats. Els valencians, catalans i balears hem seguit parlant la nostra llengua perquè no en teniem d’altra. La nostra aptitud en castellà és històricament recent. Passa que en el moment (televisió, immigració espanyola) que la competència lingüística és suficient, hi ha qui es decanta per la llengua que creu de més estatus. I si això ha estat així és també perquè en primer terme les pròpies èlits locals han estat (en diferents graus, ací i allà) abduïdes per la tribu dominant i el seu discurs de superioritat (naixement de sentiments d’autoodi).
Ara però som on som i som qui som. La denúncia contínua i perseverant de la nostra situació és imprescindible. Però no em de caure en el sectarisme perdent de vista la punyetera realitat. Cal ser capaços precisament d’incorporar la nova immigració amb un discurs de respecte, el mateix respecte que exigim per a nosaltres i que se’ns segueix negant. Si aquesta gent s’integren en castellà és perquè és el que troben al carrer i a la feina. No ens convé en absolut rebotar-los amb maximalismes, com tampoc dimitir de ser nosaltres mateixos. Els últims en arribar s’adapten com poden, no ens tenen cap animadversió generalment.
Els qui hem de collar són els nostres propis compatriotes, començant pels qui cobren bons sous dels nostres impostos. Si Espanya és un estat fet contra nosaltres, hem de lluitar sense treva per posar en evidència la contradicció entre les bones paraules constitucionals i la tossuda tasca d’anorreament de la nostra comunitat que segueixen desenvolupant.
Sobre el paper tot s’aguanta: els drets humans, la democràcia, etc, així com la puresa i les èpiques nacionals. Arran de terra tot és més complicat.