Ucraïna l’ofensiva dels colonitzadors

L’ofensiva..

L’ofensiva dels russos a Ucraïna posa en evidència la fragilitat dels processos d’independència que pretenen alliberar una nació de les urpes dels seus colonitzadors, però no lliguen la independència a la regeneració, o sigui, els manca un lideratge amb el ferm determini de retornar a la nació la plenitud que la colonització li ha arrabassat.

Quan un procés d’independència es limita a embolcallar-se d’un discurs econòmic i evita posar sobre la taula que l’estabilitat del nou estat va indissolublement lligada a la capacitat de revertir les empremtes tant polítiques com culturals que la colonització ha imposat, convida la manipulació i la mentida en que s’emparen els colonitzadors a tornar amb embranzida.

Totes les armes són bones per esgarrapar un tros del pastís que ja es feien seu: la força bruta i les disfresses pretesament democràtiques com ara la defensa dels prorussos, en el cas d’Ucraïna, o l’exigència de “referèndums” per fer legal la colonització demogràfica i cultural que anys de submissió han imposat forçadament, i facilitar la posterior annexió a l’estat colonitzador.

Entenc perfectament que els estats que fa segles que oprimeixen, manipulen, colonitzen… evitin mirar enrere i justifiquin i donin per bona cada situació imposada per la força, ja sigui la força militar, política o demogràfica, que és en darrera instància el trumfo més potent i definitiu dels colonitzadors. Però els qui han patit els mètodes de la colonització per anihilar-los haurien d’adonar-se que la seva única sortida real i segura és denunciar amb precisió i contundència el procés que han viscut i afirmar sense embuts que la finalitat darrera i fonamental del nou estat és retornar-se la plenitud, tant política com territorial i cultural.

Per què fa tanta por posar el dit a la nafra i parlar clar dient les coses pel seu nom?
Per què costa tant d’encara-se amb la simplicitat de la veritat als qui fan de la manipulació i la mentida les seves armes?

Una raó fonamental és que la colonització afebleix molt la nació que la pateix, tant econòmicament com cultural, i sobretot, en xuclar-li la identitat, li desfà el caràcter. La fa poruga, espantadissa, li lleva la convicció que té la capacitat i la vàlua per retornar-se la plenitud i el lloc que li correspon.

Aquesta feblesa nacional, fa tancar els ulls a les tàctiques dels colonitzadors, d’altra banda ben barroeres i repetitives pel qui és mínimament observador; escampa la confusió en què sempre, sense excepció, s’empara la mentida i porta irremissiblement a sortides de compromís per apaivagar el furor dels qui amb la seva fam de més poder, més territori i més diners no tenen escrúpols per crear conflictes dins les nacions que es volen escapolir de les seves grapes.

Aquesta confusió que és a la base dels conflictes com el que es viu a Ucraïna,és atiada:

 a- pel discurs internacional “políticament correcte” que emfatitza els drets individuals, i ignora els drets nacionals. Segurament perquè els qui dissenyen aquest discurs són estats, a la majoria dels quals les nacions reals els fan més nosa que servei, perquè s’han construït sobre la repressió i destrucció de nacions senceres. Només cal fer una ullada a la vella Europa: França, Espanya, la Gran Bretanya i, no cal dir, Rússia. Tots s’han construït ofegant nacions.

 b- per la deïficació que s’ha fet d’una economia que afavoreix només el gran capital, i propugna la massificació i la desintegració de les nacions per assegurar una mà d’obra poc arrelada i fàcilment manipulable.

El discurs polític internacional està encallat en els drets humans. I , de fet, els drets humans són el fonament de tota construcció social que cerqui la justícia, però no ho són tot.

La dimensió nacional és fonamental per a garantir la felicitat dels homes i la pau real del món.

Fins que el discurs internacional no reconegui amb la mateixa contundència i claredat amb que reconeix els drets humans de l’individu:

 a- els drets inalienables de les nacions reals a existir amb plenitud al territori que els hi és propi,

 b- que els drets individuals dels qui viuen dintre d’una nació, però s’identifiquen amb una altra, mai han de passar per davant de la integritat lingüística, cultural o territorial de la nació on viuen,

no s’articularà el discurs ni l’acció correcta per a neutralitzar les agressions d’una nació sobre una altra.

En aquest tipus de conflicte, és fill de l’error i la confusió reduir-ho tot al drets dels individus sense tenir en compte tot el procés. Així, quan hi ha qui diu que és la mateixa situació que els ucraïnesos vulguin la independència de Rússia, o que els pro-russos d’Ucraïna vulguin annexionar el territori on viuen a l’estat rus, es passen per alt dues qüestions fonamentals, que quan es consideren, posen les coses al seu lloc.

a- per quina raó hi ha un nombre tant important de russos i prorussos a Ucraína, una nació de la que no se’n senten part, i a la que no tenen cap voluntat d’integrar-se?

 b- per què creuen que tenen drets dins d’Ucraïna, i se senten prou forts per crear un conflicte?

Perquè se senten part, i estan emparats, pels qui molts anys n’han sigut els amos.

Només un procés d’independència amb profunda voluntat de regeneració, que posi en evidència els fruits enverinats de la colonització i desmunti un per un els falsos arguments i les mentides que nodreixen els conflictes, pot assegurar l’estabilitat de la nació tant a curt com a llarg termini, i posar els fonaments per a refer tot el que la colonització ha trinxat.

Si els catalans no ens desvetllem, i ens anem arrepenjant només en els tòpics econòmics prevalents, per a justificar i bastir el procés d’independència, ignorant la necessitat d’articular un discurs regenerador clar, tenim tots els números per fer una independència tant passada per aigua que no sigui capaç, i probablement ni es plantegi, portar a terme la seva finalitat darrera: retornar-nos la nació sencera, la llengua sense escapçaments ni d’ús ni de model, la catalanitat en definitiva.

Malgrat la demonització que se n’ha fet, i el confusionisme de conceptes i termes que s’ha bastit, per a evitar que ocupi el lloc que li correspon en el procés d’independència, la identitat, la manera de ser de la nació catalana, és allò més fonamental, i per això els colonitzadors fa sis cents anys que malden per destruir-la incessantment i amb tots els mitjans a l’abast.

Només si en un procés de regeneració es restitueix la catalanitat amb plenitud, es desactivaran les bombes de rellotgeria que la colonització ha sembrat, sobretot a nivell de les idees.

Si ens dobleguem i acceptem els efectes de la colonització, altres que els econòmics, que ara per ara, semblen els únics que som capaços de qüestionar i posar en evidència, haurem construït una independència falsa, una independència borda, que potser ens farà més rics, però no farà canviar el sentit d’aquest pendent avall nacional i lingüístic en què llisquem.

Sense un discurs regenerador no hi pot haver uns plantejaments correctes, alliberats de la mentida, la confusió i la feblesa que la colonització ha inoculat. I sense uns plantejaments correctes no hi pot haver cap acció correcta.

La situació que es viu a Ucraïna ens hauria d’obrir els ulls. Malgrat la diferència de contextos, els tics i les estratègies dels colonitzadors són arreu molt similars.

Només els atura la fortalesa de la seva víctima. I la fortalesa no la donen, com ens volen fer creure, l’economia i les armes. No, la fortalesa neix de la convicció que la integritat, la identitat nacional és profundament valuosa. És la convicció que la nació catalana, com totes les nacions del món ha de tenir el seu lloc i ocupar-lo amb dignitat per a poder expressar amb plenitud la seva idiosincràsia. Quan els catalans, i especialment els seus governants, actuïn des d’aquesta convicció, i no des del temor dels qui no volen fer nosa, farem forta la nació i en farem fora tots els paràsits, que no ho oblidem, només s’eternitzen sobre els cossos febles.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *