Cap on anem?

Pocs dies després…

Pocs dies després d’aquest darrer onze de Setembre, xerrant amb un senyor sobre els esdeveniments de la diada, li expressava que malgrat la decisiva importància d’aquestes mobilitzacions massives de la nostra gent per la independència continuo constatant la feblesa d’unes accions que volen forçar la situació i els polítics asseguts al parlament del Principat, però que negligeixen dos dels punts fonamentals que s’haurien de tenir en compte:

1- a qui donem les regnes del procés d’Independència.

2- l’articulació d’un discurs clarament regenerador tant en l’àmbit nacional com lingüístic pel què fa al contingut de la Independència i del procés que ens hi ha de portar.

Em deia aquest senyor que cal ser seductor per a convèncer la gent i que potser això obliga a l’ambigüitat i a no anar al moll de la qüestió. Crec amb absoluta convicció que només l’error i la mentida s’han d’embolcallar de seducció per a evitar que la gent obri els ulls, i quedin satisfets fent soroll i escarafalls que no alcin el tel de la mentida i, per tant, deixin de banda, com aquell qui res, tots aquells punts fonamentals que s’haurien de qüestionar i posar obertament sobre la taula.

A la veritat, en canvi, li fa nosa la seducció. Només li calen cors sincers que la cerquin amb delit, i la vulguin comprendre, més enllà de tota la faramalla que sovint l’emmascara.

Per a mi com per a molts catalans, és d’això, en darrer terme, del què es tracta. De restituir la veritat, tot posant en evidència d’una vegada i per sempre la teranyina de manipulació i de mentida que té atrapada la nostra nació.

No podem posar uns fonaments sòlids per a la independència de la nació catalana mentre continuem fent la puta i la ramoneta, intentant esquivar les envestides del discurs i de la praxis del dominador i dels seus lacais, i no articulem el discurs que ens ha de fornir tots els arguments que ens calen per posar en evidència la mentida dels pseudointel·lectuals espanyolistes, i les inèrcies i els estralls mentals que aquest discurs, que fa segles que dura amb diferents matisos, ha fet en el pensament d’àmplies capes de catalans. L’argument de “la seducció” que esmentava el meu contertulià és una mostra d’aquestes inèrcies mentals que ens tenen engrillonats.

A aquestes alçades del procés, la negligència d’aquests dos punts implicarà unes conseqüències desastroses.

Us imagineu quina diferència de panorama hi hauria si, tota l’energia d’un poble que ja s’ha posat dret per a alliberar-se, en lloc de donar-se a uns polítics que bàsicament es dediquen a aturar cops i a anar a empentes i tombarellons cap a una independència que els ve ample, la poséssim al servei d’uns homes i un discurs que evidenciés la colonització que patim i hem patit al llarg de sis segles, i que ha deixat empremtes profundes en la nostra psicologia col·lectiva, que cal reconèixer i redreçar? Perquè el primer que hem d’acceptar i verbalitzar és que la colonització de la nació catalana va començar amb el Compromís de Casp, no el 1714 com molts s’entesten a mantenir. Casp va representar la victòria dels traïdors a la nació catalana i va iniciar l’assimilació de les classes nobles als interessos castellans i la colonització de la llengua a nivell cultural i de les elits.

Anar cap a la independència sense posar el tema cabdal de la colonització com un dels elements articuladors del discurs, tot fent veure que aquí no ha passat gran cosa, i que amb la independència política d’un trosset de la nació ja ho tindrem tot arreglat és un error fonamental, perquè permetrà l’enquistament de la colonització en tots els àmbits de la nostra vida nacional, i la permanència de tots aquells que l’han sostinguda i l’han permesa als llocs de decisió nacionals.

Crec amb una absoluta convicció que els interessos econòmics no haurien de ser la raó fonamental de la independència nacional. Les forces que ens empenyen cap a l’alliberament són profundes i poderoses i no permetran que la nostra miopia o la nostra por esguerrin la plenitud que la nació catalana està cridada a expressar.

La nació catalana va cap a la independència per a restituir-se la unitat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per a restituir-se la plenitud lingüística, per a tornar a ser un bressol per als qui es consagren a la Veritat, com ho fou en temps dels reis catalans i per a garantir la justícia social i territorial, que no té res que veure amb el paternalisme estatal amb que avui es confon.

Per a garantir que aquest objectiu primordial i innegociable de la independència es faci viable ens cal que tota aquesta gent que sent l’ empenta interior que els fa sortir al carrer per reclamar la seva llibertat, assumeixi i exigeixi dels qui portin el procés d’independència endavant un discurs articulat al voltant d’aquests punts fonamentals i indefugibles:

  • independència.

  • Inici del procés de reunificació nacional.

  • Procés de regeneració nacional que destapi i posi en evidència les conseqüències del procés colonitzador a tots nivells, i reverteixi aquests efectes.

  • Català, única llengua oficial.

  • Creació d’un sistema social i econòmic just i sostenible.

Tenim un repte important al davant i el seu èxit depèn de la capacitat que tinguem per no deixar-nos enlluernar pel discurs “fàcil”, pel que se’ns serveix amb safata, i que no vol remenar fondo. L’esperit d’aquesta nació espera dels que ara vivim aquests moments la lucidesa i el coratge per desemmascarar la gran mentida de la colonització que ens ha robat l’ànima i el ser.

Si en som capaços, haurem fet la nostra tasca. Sinó haurem d’esperar una nova generació de catalans que fidels a la veritat, tinguin el coratge d’esquinçar la mentida, desfer-la i regenerar decididament la nació catalana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *