LLibertat plena

“Són pocs els que hi veuen amb els seus ulls i hi senten amb els seus cors” A. Einstein

“La llibertat s’experimenta en expressar el propi ésser sense traves, ni límits, ni pors, ni prejudicis” M. Torrents


Deprés d’un silenci de mesos torno a agafar la ploma. Una pruïja, que he volgut ignorar setmanes senceres, s’ha acabat imposant.

Amb el cor a la mà he intentat transmetre al meu bloc una Visió interior que s’ha anat desplegant davant meu responent a una voluntat decidida d’entendre les causes i els errors que ens han abocat a l’estimball per on rodola sense aturador la pàtria catalana. I, per sobre de tot, com a resposta a un pregon anhel de llibertat.

Tot allò que he escrit és el reflex d’una cerca interior que vaig decidir no continuar compartint, en adonar-me, arrel de les darreres eleccions, que el nostre poble no vol mirar-se de fit a fit. Vol continuar enganyant-se i, arrapat als mateixos tòpics i amb el mateix caràcter escapçat, arrossegar la nació catalana cap a una independència borda que només deixarà satisfets els homes de cor eixarreït, els qui no copsen ni l’ànima ni l’esperit d’una Pàtria, que hem lligat i ofegat durant segles. I que ara, acabaran destruint del tot.

Les entrades del meu bloc repeteixen una vegada i una altra que no podem crear una nova realitat sense canviar la nostra consciència, i amb això vull dir, la nostra manera de percebre, de veure, de pensar, d’actuar. En definitiva, la nostra manera de ser. Mentre aquest poble no sigui conscient que és impossible crear una realitat lliure i plena si continuem enxampats en la por i la claudicació i donem les regnes del país als qui encarnen la feblesa i l’arrupiment institucionalitzat, tot el què es faci està condemnat al fracàs més absolut. Els homes, com els que hi ha al davant de les nostres institucions, que pensen i actuen des de la desintegració, fragmentats, escapçats, capats, són inevitablement febles, homes de cor indecís, sense Visió, incapaços d’experimentar el seu centre i de crear des de la vitalitat. Les seves creacions són realitats esvaïdes que s’esfondren a la primera empenta.

Aquest poble s’entesta a posar el vi nou de la independència als bots vells de partits i d’homes que ja han mostrat clarament els seus límits. I se li està fent agre abans de tenir-lo a taula.

Els lúcids fa dies que se n’adonen.

Aquests mesos de silenci han fet més clara, més definida, més concreta la proposta que s’ha anat perfilant al llarg del bloc.

Si abans encara creia que el nostre món nacional es podia salvar, ara ja sé que no.

Només hi ha un camí, l’ensulsiada absoluta. Tot el vell, les velles formes, les velles actituds, l’home vell, escapçat i poruc han de desaparèixer.

No sé quan temps pot tardar, però el fil a l’agulla està ben enfilat, i la immaduresa política que evidencia el poble català ho està precipitant.

Aquest darrer escrit no és, doncs, l’intent de comunicar una Visió i un camí en genèric. És un crida concreta i específica als desenganyats. Només els desenganyats han fet el camí per a poder saltar d’aquest carro, que grinyola per totes les juntes.

Si ens entretenim un moment en el sentit de la paraula desenganyar, ens adonem que vol dir desfer l’engany, tal com deslligar vol dir desfer el lligam.

Per tant són els qui s’han adonat que el nostre món nacional està basat en l’engany de la desintegració psíquica i nacional en que estem instal·lats, els únics que ja no esperen res d’un sistema i d’uns actors polítics fills d’aquesta desintegració, i doncs, estan a punt per fer el salt.

Només els qui tenen el coratge de sentir la fiblada llarga i fonda del desengany que els amara, un desengany que fa evident la nostra desintegració individual i nacional, han arribat prou lluny per a fer aquest canvi de consciència indefugible si volem sortir de l’empantanegada on som : reintegrar la nostra unitat psíquica primordial, una unitat on el físic, el mental i l’espiritual són indestriables.

I encetar el jorn d’un nou origen, guiats no per dictats externs, sinó per l’impuls orgànic intern i savi que és el nucli cohesionador del nostre ésser. Són aquests que se senten empesos ha deixar enrere l’home vell, escapçat, poruc, sotmès al món, els cridats a ser la llavor d’una pàtria radicalment lliure i plena.

Són els qui ja no miren enfora, cap a sistemes polítics, econòmics, sanitaris i educatius mediocres i alienadors, que fan aigua per tot arreu, i es giren endintre cap al centre del seu ésser, on tot és, els qui tenen el poder per crear aquest món nou, sense permisos, sense pors, sense límits.

Per a la nova consciència és clar com l’aigua que la llibertat autèntica va intrínsecament unida a la integritat, a la unitat de l’ésser, tant individual com nacional, i que quan aquesta unitat primordial és negada i esbocinada, la llibertat esdevé un miratge, que sempre se’ns esmuny.

És, doncs, als desenganyats d’aquest món vell, d’aquesta pàtria desllorigada i esqueixada, a qui es fa la crida. Als qui senten la força immensa que rau dins seu, i que els fa uns inadaptats en aquesta Catalunya nacionalment miserable que hem construït, i que ens resistim a deixar enrere, perquè, en definitiva, som els catalans els darrers responsables que Espanya i França parasitin sobre el nostre cos nacional i el destrueixin. Ningú més. És patètic a aquestes alçades de la nostra història continuar encallats en les actituds victimistes que només veuen les culpes d’uns estats que no fa res més que propiciar i aprofitar-se de les febleses de la nació catalana. Si mai aquest poble es posa dret sense vacil·lacions, tots els paràsits s’esvairan. I la condició primera per a posar-se dret és estimar-se, reconèixer la pròpia vàlua. Saber que tens un lloc per ocupar i que ocupar-lo amb plenitud és la font de la felicitat.

Els qui ja han arribat al final del desert, s’adonen que la independència d’un bocí de Catalunya, si n’hi ha, serà un nyap, un pedaç sucós per a les butxaques dels poderosos, i la possibilitat d’incrementar la repartidora, mentre tot allò fonamental s’amaga i s’evita sistemàticament: no hi ha cap voluntat ni Visió de regeneració nacional ni lingüística, la idea de reunificació nacional és tabú… Quan hom s’adona que la força regeneradora primordial és l’estima, la valoració d’allò que som tant individualment com nacionalment, s’entén que aquesta independència que estan amanint els que fins ara havien anat bé amb Espanya, sigui òrfena de vitalitat. Tot es vol fer perquè els mateixos que fins ara havien anat molt bé amb Espanya, traint la nació catalana, ara vagin bé amb un trosset de nació legalment independent, però nacionalment, culturalment i lingüísticament ofegada sota el llast de la colonització.

És als desenganyats, als qui veuen que fins que no es reintegri l’home fragmentat i alienat del seu centre, no es pot canviar el nostre món, als qui s’adrecen aquestes ratlles.

Un canvi substancial que cal fer en aquest procés d’esdevenir sencers, és acollir tot allò que vivim com una maledicció i a què ens resistim, com el repte que ens empeny a superar els límits en què estem encallats. Saber veure la benedicció dintre d’allò que més ens revolta. Saber veure la vida al si de la destrucció. Saber veure la possibilitat d’un nou origen enmig del caos més absolut. Saber acceptar el repte de llevar-se la pell vella, les rutinàries maneres de mirar-se a un mateix i al món, i començar de cap i de nou, sense llast, sense recances.

Aquest és l’objectiu d’aquesta crida. Encetar un segon origen que s’ha de construir indefugiblement sobre dos eixos:

a- Ser capaços de mirar i pair les nostres emocions, nades de les experiències vitals individuals i col·lectives alienadores. I a través d’aquest pair i integrar, fer-nos sencers. No deixar cap ombra que ens ofegui.

b- Estimar-nos. Reconèixer la vàlua de tot ésser, individual i nacional. Expressar en plenitud la genuïnitat de Qui som, retornant a la força alliberadora del contacte ple de tendresa i de profund respecte i meravella per la insondable pregonesa de l’ésser.

Són els qui es comprometin a viure des d’aquesta integritat que engendra la sinceritat i l’amor a un mateix i als altres els qui podran “veure-hi amb els seus ulls i sentir-hi amb el seu cor”, ser genuïns i autèntics. Una llavor de regeneració alliberadora.

elsegonorigen@gmail.com

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *