El decàleg de la independència

“La batalla per la llibertat és fonamentalment una batalla interna, la de detectar i fer conscients les creences i els límits tant mentals com psicològics a què ens hem encadenat”

“ Es dintre seu que un home ha d’assolir la llibertat si la vol expressar en la seva vida”

 


Per a fer els continguts exposats al meu darrer escrit més fàcils de pair, i atenent els desitjos dels qui s’hi han interessat, intentaré desgranar en diversos punts el que jo considero les reflexions bàsiques que tota persona que sincerament vol la llibertat i la plenitud de la nació catalana, s’hauria de fer.

Aquest decàleg està pensat com una seqüència per a la reflexió, a fi que el significat darrera les paraules ens penetri, i sacsegi fins a trastocar-les totes les manipulacions i mentides amb què la colonització ens ha malejat.

a- La independència de la nació catalana s’inscriu en un període de canvi de consciència profund. La vella manera de veure el món basada en la separació i la competència, i que ha engendrat una manera de fer basada en l’abús de poder, l’opressió, la força, l’explotació, la quantitat, la mentida, la manipulació i el caos ha entrat en una crisi profunda. És evident que el seu camí ha arribat al final. Aquesta manera de veure el món, tot i que era un pas potser necessari en l’evolució de la humanitat, i ha reportat beneficis i avenços en diversos camps, s’està demostrant ineficaç per a satisfer les demandes més profundes i imperioses que estan inscrites en el cor de la Realitat, i que homes i nacions estan cridats a expressar.

b- La nova consciència que està emergint i, en la qual la independència de la nació catalana s’ha d’inscriure, si vol representar un pas endavant i estar en harmonia amb aquest procés d’eclosió de consciència en què està embarcada la humanitat, sap amb la convicció que dóna la Visió del cor, que tota la Realitat és fonamenta en un patró de perfecció, basat en la plenitud, o sigui, l’expressió de totes les seves possibilitats, i en l’ordre, l’harmonia implícita en tota expressió perfecta.

La llibertat no és res més ni res menys que l’expressió, sense interferències, d’aquest patró de perfecció que hem d’actualitzar en el nostre fer quotidià.

c- La situació actual de la nació catalana és la d’un emmascarament absolut del seu patró de perfecció únic i genuí. Actualment la nostra nació sobreviu esquifida, distorsionada i malejada per un procés de colonització no reconegut, que ha anat erosionant la percepció del nostre ésser nacional. Aquest procés de colonització, iniciat subtilment a partir del Compromís de Casp, ha emprat la brutalitat física i legal, la traïció i la mentida per a enfonsar la nació catalana en el menyspreu i el menysteniment, escapçant el caràcter i la vitalitat del nostre poble, i fent així possible la usurpació per part dels estats espanyol i francès d’allò que no els correspon.

d- Aquesta colonització s’ha acarnissat en els dos elements fonamentals que configuren la nació catalana: el territori, el nostre cos nacional, i la llengua, l’ànima de la nació.

Amb una estratègia a llarg termini i congruent amb la finalitat que es persegueix: la total assimilació de la nació catalana dins els estats espanyol i francès, s’han anat diluint els referents i el sentiment d’unitat nacional, sobretot:

1- esquarterant el territori en províncies, comunitats, i dividint-lo entre els dos estats.

2- esclafant la llengua, en un primer període amb la brutalitat física i la prohibició legal, i ja en l’etapa “democràtica” amb una triple estratègia:

  • de divisió i enfrontament lingüístic, elevant a la categoria de llengua les varietats dialectals, propiciant així la secessió i l’enfrontament, atiat des dels sectors espanyolistes, i recollit amb absoluta inconsciència per amplis segments dels qui treballen per la llengua. Fruit d’aquesta estratègia han sorgit els termes: llengua valenciana, escola valenciana…

  • de progressiu ofec de l’ús públic de la llengua que la revifalla postfranquista havia permès, amb:

  • l’abassegadora presència dins la nació catalana de mitjans de comunicació en llengua castellana, i francesa al Nord.

  • i, amb la imposició d’un bilingüisme en el millor dels casos,(recordem l’oficialitat única de les llengües imposades, el castellà i el francès, a la Franja i a la Catalunya del Nord, respectivament), que s’ha demostrat l’eina perfecte per a anar reduint l’espai que li pertoca naturalment al català (és en el marc legal del bilingüisme que s’han emparat les darreres actuacions judicials i polítiques contra el català, tot al llarg de la nació)

  • de degradació progressiva del model de llengua, propiciat per la presència massiva de les llengües castellana i francesa, al Nord, i per la negligència absoluta dels poders públics responsables, que no han fet res per a mantenir un model de llengua genuí. El català que es parla i s’escriu en molts sectors de la nostra nació és més un patuès, un clònic del castellà traduït al català, que la llengua rica i original de Verdaguer i d’Estellés

Un model de llengua tant deteriorat dificulta enormement l’espurna creativa,  i n’assegura la substitució de manera imperceptible.

e- Els darrers responsables de la nostra colonització són les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses que exerceixen dins la nació catalana.

Les classes que són al poder han acceptat secularment la submissió, l’escapçament i la progressiva dissolució de la nació catalana, a canvi de poder, diners, i per un factor que no poden reconèixer, però que és determinant en la seva manera de fer: la feblesa de caràcter que engendra la traïció a la pròpia nació, i que desenvolupa des de l’aversió fins a la negligència en tots els temes identitaris.

Una mostra encara calenta en són les declaracions del Sr. Pujol fa pocs dies a una cadena de TV estatal on deia que ara ja no li quedaven arguments contra la independència. Aquestes paraules haurien d’obrir els ulls dels catalans, perquè reconeixen que tots aquests anys la seva tasca i la del seu partit ha estat frenar la independència de Catalunya, intentar de manera suïcida encaixar la nostra nació dins d’un estat que té com a finalitat dessagnar-nos i assimilar-nos. I, el més gros de tot, és que fins i tot ara, que les intencions estatals són inequívoques en aquesta línia, continuen disposats a mantenir Catalunya sotmesa a Espanya si els donen quatre duros en aquest concert econòmic, que segons ells en ha de salvar de tot. Són l’exemple perfecte dels qui durant segles han venut la nostra nació per un plat de llenties.

Es molt important que els catalans entenguin qui ens ha portat i qui ens manté en aquesta situació d’ofec nacional. Una nació no pot estar tants segles sotmesa si les seves classes dirigents no hi consenten.

f- La colonització, amb la insidiosa erosió que fa de la vàlua del colonitzat, i dels seus símbols i signes d’identitat, ha contaminat la nostra manera de pensar, de sentir i d’actuar. Ens ha segat la normalitat d’homes lliures i ens ha fet esclaus. Ens ha fet homes incapaços d’expressar amb assertivitat i joia la nostra manera de ser col·lectiva com a catalans, ens ha fet homes esporuguits propensos a justificar-se a tort i a dret, per allò que els home lliures fan amb absoluta naturalitat : decidir, manar i mostrar la seva plenitud dins de la pròpia nació.

g- L’objectiu final de la independència ha de ser la creació de les condicions polítiques i legals que facin possible l’expressió de la nostra manera de ser, del nostre patró de perfecció col·lectiu. Aquest és l’objectiu primordial de tot ésser sigui individual o nacional.

Per tant l’expressió del propi ésser nacional en plenitud i en harmonia amb la resta de les nacions del món s’ha d’entendre com el marc imprescindible i necessari que permetrà el desplegament equilibrat de tots els altres objectius: econòmics, socials….

h- La independència ha d’implicar un procés de regeneració nacional que desemmascari la colonització que patim i n’asseguri la desaparició a tots els nivells: d’idees, de tics de caràcter, d’ús dels signes i símbols propis……..

Només una regeneració profunda i real evitarà la consecució d’una independència borda, on l’objectiu prioritari siguin els diners i on les distorsions d’idees i l’escapçament del caràcter continuïn campant a l’ample i reproduint els mateixos errors que patim ara.

i- Aquesta regeneració ha de ser especialment enèrgica. Ha de revertir els efectes que ha generat la colonització a tots nivells, i especialment allà on ha mostrat major virulència: el territori i la llengua.

Cal que els qui portin el timó tinguin la Visió clara d’allò que s’ha d’aconseguir, i no cessin, insubornables a les intimidacions i les pressions de què seran objecte, fins a restituir la independència de tot el nostre territori nacional, i la oficialitat única del català, els dos elements definidors de la nació catalana. Qualsevol concessió a la confusió, a les limitacions, i a la destrucció que ha portat a terme la colonització en aquests dos temes, implicarà una independència de poca volada i que haurà negligit la tasca fonamental que tenim al davant: retornar la plenitud a la nació catalana, especialment en aquells aspectes que li són consubstancials.

Hi ha una feina per fer, la independència, i s’ha de fer ben feta.

I això ens porta al darrer punt de la nostra reflexió, i al més fonamental

j- El resultat final del procés d’independència està íntimament lligat a la integritat i fidelitat al país dels homes i dones que en dirigeixin el timó.

Els actuals dirigents polítics fan del vici, virtut. No es qüestionen els grans mals que pateix la nostra nació: la submissió política i la colonització. Ni els seus nefastos efectes: la divisió nacional, la galopant decadència lingüística i cultural, la sagnia de talents humans i materials…….no, la seva màxima preocupació és anar fent la viu viu en el marc de la legalitat vigent, per il·legítima que sigui, per nociva que sigui. El seu caràcter queda reflectit, en plena embranzida contra la llengua, en una esperpèntica i vomitiva promesa de fidelitat a Espanya si ens respecta la identitat. Quina identitat? se’ls hauria de preguntar. La d’aquesta pelleringa de llengua que la seva connivència amb Espanya ens ha deixat? La d’unes províncies que s’ignoren entre elles?Els actuals dirigents, com a gestors que són d’una colònia, es mostren incapaços de pensar en plenitud quan es tracta de la nació catalana. S’acontenten amb les engrunes que l’estat els tolera, negant sistemàticament l’expressió plena de qualsevol aspecte de la vida nacional. Aquesta actitud genera en els catalans una frustració i un automenyspreu permanent. Una situació contra natura com aquesta és absolutament inestable i de manera inevitable tendeix a cercar l’equilibri per la via menys conflictiva, el de la dissolució definitiva dins d’Espanya i França.

Ens sobren polítics mesells.

I ens calen homes fidels al país i a la Veritat, ens calen líders amb visió d’estat, prou astuts per apamar acuradament tant els colonitzadors com els col·laboracionistes interns, prou coratjosos per encara-s’hi amb l’arma de la veracitat, prou generosos per comprendre la desfeta anímica dels catalans.

Ens calen líders amb l’autoritat innata que desintegri la mentida i els falsos tòpics que ens tenen encadenats, i desfent els grillons mentals i vitals que ens atrapen, retornin a aquest poble, la confiança, l’orgull i l’estima que durant segles li han arrabassat.

Ens calen líders empesos per l’esperit que guia la nostra nació en aquestes hores crucials.

Homes que s’hagin desfet del llast colonitzador, que és la gran xacra de l’actual classe política, i visquin ancorats en la Visió de la Catalunya lliure i plena que ha guiat tots els grans homes de la nostra història.

Només homes d’aquesta talla podran garantir una independència que impliqui una profunda regeneració. Una regeneració que escombri els límits i les inèrcies que ens corsequen i posi uns fonaments sòlids i legítims per al futur de la nostra nació.

Maria Torrents. Consellera de CA.


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *