1412-2012

Aquest any 2012 fa exactament sis segles de la signatura del Compromís de Casp.

Aquest any 2012 fa exactament sis segles de la signatura del Compromís de Casp. Sis segles que la nació catalana va engendrar la creació de la seva ombra nacional. Una ombra que l’ha anat engolint fins arribar a l’etapa final que ara vivim, on l’anorreament del nostre poble és un fet innegable.

Al Compromís de Casp l’afany de poder, de riquesa i d’expansió, l’orgull, la prepotència, el cinisme i la capacitat de manipulació d’una part important de la noblesa de la corona catalano-aragonesa, de la burgesia mercantil i de l’església es van girar contra la pròpia nació, tot posant els seus interessos partidistes i personals per sobre de l’interès nacional. Van perpetrar una traïció, que en posar totes aquestes energies al servei d’una monarquia que mai va mirar pels interessos del país, sinó per la d’aquests magnats que l’havien entronitzat, i en darrera instància pels interessos de la nació castellana, generà una clivella profundament patògena per a la integritat de la nostra nació. Desproveïa el país d’unes energies psíquiques, les més primàries, que havien jugat un paper decisiu en la configuració de la grandesa de la corona catalano-aragonesa.

Des d’aquell moment la capacitat de poder s’anà esllanguint i amb això la nostre grandesa nacional.

Aquest procés no va ser ni senzill ni ràpid ni incruent. Hi hagué moltes veus lúcides, homes valents que el denunciaren i hi plantaren cara, però foren eliminats. I totes aquestes energies anaren a parar a mans d’una altra nació, que s’ha erigit en l’instrument de la nostra ombra. Una ombra que no para d’encalçar-nos, perquè en darrera instància, o vulguem o no, és part consubstancial de la nostra pàtria.

En sis segles s’ha tancat el cercle colonitzador que s’inicià el 1412, un llarg període en què aquesta ombra s’ha acarnissat sobre la nostra identitat i la nostra ànima, per recordar-nos de manera brutal i dolorosa, que no podem sobreviure si no la tornem a integrar. No és casual que aquest procés hagi durat sis segles. El sis és el nombre del Maligne, el senyor de la mentida i la confusió, el rebel, el no reconegut. Aquest ha estat el seu temps. Un temps i una força que els catalans li han cedit, perquè no podem oblidar que al maligne li donen forma totes les energies psíquiques, tots els trets de caràcter que ens neguem. En ser incapaços de mirar-lo de fit a fit i d’integrar-lo al nostre món interior amb autoritat, esdevé l’ombra poderosa que es fa mestressa de la nostra vida, i la desfà. Només quan reconeixem en nosaltres totes les possibilitat, totes les energies, tots els trets de caràcter des del nucli d’autoritat interior, esdevenim sencers i forts. I l’ombra s’esvaeix, perquè ja no té cap funció.

Hem arribat, doncs, al final del cicle. Només tenim davant nostre dues sortides. Seguir-nos negant a restituir-nos aquestes energies, seguir-nos negant a esdevenir sencers, restar en la nostra feblesa i convidar així definitivament a que la ràbia que conté aquesta ombra engoleixi aquells que no la volen reconèixer., i amb ells, la nació sencera. O bé, reconèixer que som nosaltres els que hem creat el Maligne, aquesta ombra poderosa que s’ha ensenyorit de casa nostra amb tota la ràbia del qui és ignorat, i que és la nostra inconsciència la que l’engreixa cada dia que passa.

No ens ha de fer por ser conscients que dintre nostre hi rauen possibilitats d’un poder infinit. Rebutjar-les ens hi encadena, com s’ha demostrat en la nostra vida nacional. Allò que s’espera de nosaltres és que assumim la responsabilitat del nostre poder i siguem molt conscients de com el canalitzem, al servei de què i de qui.

La feblesa que ha engendrat la pèrdua i la persistent negació d’una part fonamental de les nostres energies psíquiques ens ha portat on som. I no podem esperar que cap iniciativa política ens en tregui mentre no es corregeixi l’error fonamental que l’ha permès.

Cal, amb una urgència peremptòria que els catalans s’adonin de la necessitat de portar a terme aquesta integració de la nostra ombra, i sobretot de la necessitat de posar al davant del procés d’independència homes i dones que demostrin amb actes aquesta integritat psíquica i de caràcter. Homes que exerceixin l’autoritat de la qual el país n’està orfe. Homes i dones que tinguin visió d’estat català, i pensin i actuïn com els estadistes que aquest país necessita per ressorgir de les seves cendres, tot posant èmfasis en els actes i en les paraules que han de ser conductores de la unitat i l’autoritat que ens són indispensables. Així doncs, cal parlar de nació catalana enlloc de Països catalans, cal parlar de català quan ens referim a qualsevol varietat dialectal de la nostra llengua…

Els eunucs de la política autonomista, són el fruit insípid d’una terra capada. Són l’antítesi del que la nació catalana necessita per assolir una independència digna, que regeneri tot el nostre cos nacional. Amb la seva feblesa inciten els atacs contra la nostra nació. Es per això que la prepotència i la provocació, el menyspreu i la humiliació a la nostra llengua i a la nostra identitat són el nostre pa de cada dia.

No entenen que per encarar i integrar l’ombra poderosíssima que hem generat no s’hi val el diàleg, ni fer pedagogia, només compta l’autoritat autèntica, la que neix d’un ésser integrat. L’únic diàleg que els colonitzadors de la nostra nació entenen és trobar davant seu la pròpia imatge. Això és l’únic que els aturarà i els dissoldrà. Creieu que els aliats a la segona guerra mundial els hi va passar pel cap fer pedagogia a Hitler? Sabien massa bé que una ombra poderosa com la que s’havia ensenyorit del poble alemany només es podia neutralitzar amb autoritat i poder. Els veieu capaços, a aquests eunucs de la política autonòmica d’obrir expedients disciplinaris i expulsar del cos de mossos d’esquadra els qui qüestionen i manipulen la legalitat lingüística, per citar només un cas?

Aquest eunucs no poden entendre que la feblesa convida la prepotència, mentre l’autoritat coratjosa, l’atura i la dissol.

Amb la seva feblesa encoratgen la humiliació i la destrucció del les restes de la nostra pàtria.

Segurament, però, havia de ser així. “Perquè si el blat de gra no mor, no pot donar fruit abundós”

La nació catalana va fer una florida primerenca i excepcional. Donà el seu fruit, i entrà en un procés de decadència perquè va negligir el seu ésser psíquic nacional en benefici del poder i dels diners. Aquest procés de podridura nacional ens ha obligat a sofrir allò que ens negàvem, a esdevenir més conscients per a poder superar el remolí que ens engoleix. I ens posa altra volta al capdavant, com a nació, del procés evolutiu de la humanitat, en aquests dolors de part d’una nova consciència, una consciència integrada, que reconegui la seva plenitud, i que superi aquest món polaritzat, endèmic i gastat.

La nostra batalla per la independència s’inscriu en una batalla còsmica, la de descobrir la veritable naturalesa del mal, que nosaltres hem creat i hem fet poderós, en escindir-nos i negar-nos aquelles energies que formen, ho vulguem o no, part del nostre ésser, però que en la nostra miopia dualista ens neguem a actualitzar, i projectem cap enfora creant els nostres enemics.

Tot aquest procés de podridura i sofriment nacional, té, en aquest context, quatre finalitats evidents:

1-passar el sedàs per provar els qui són dignes del nou món que s’albira, els qui s’han mantingut fidels a a la plenitud del seu ésser individual i nacional, i no han doblegat el genoll davant el Baal de la colonització, l’escissió i la destrucció del nostre ésser.

2-fer conscient per un nombre cada vegada més gran de persones, que l’exterior és el reflex del nostre món interior. I, per tant, fer evident que el renaixement de la nació catalana exigeix un nombre crític de catalans, disposats a mirar-se a ells mateixos amb sinceritat absoluta, i amb ells, la pàtria; assumir la tasca feixuga i dolorosa de reintegrar la nostra ombra i, tancant així la vella clivella que ens ha portat on som, recuperar l’autoritat i el poder intrínsecs de tot ésser sencer. Aquesta és la tasca inexcusable que ens interpel·la, i que espera la nostra resposta.

3-aprendre les grans lliçons que la història ens forneix:

La lliçó de la humilitat, que no hem de confondre amb la feblesa. Només els forts poden ser prou humils per mirar-se i adonar-se que és un mateix el qui crea el seu enemic i la font de la seva destrucció. Aquest lliçó ens ensenya que hem estat desfets per allò que ens hem negat.

La lliçó de la unitat. En la doble vessant d’entendre que:

a- la divisió de les lluites partidistes per sobre del bé nacional, i de l’individualisme patològic,”el rei al cos” que massa catalans semblen tenir, i que els impedeix d’escoltar l’altre i de mirar-se amb sinceritat a ells mateixos, han estat el germen de tots els nostres mals.

b- que la integració de totes les energies psíquiques que malden per reunificar-se en cada un de nosaltres i en la nació catalana és l’únic camí per a regenerar-la i fer-la ressorgir de les cendres.

4-fer possible que totes les immenses energies que s’havien desplegat en l’esclat de la nació catalana, que va florir i fruitar amb intensitat i bellesa durant unes quants segles, s’anessin replegant i l’abandonessin, per a congriar-se i possibilitar el salt cap al nou nivell de consciència i el món nou que construiran els qui estiguin disposats a fer aquest treball d’integració, l’única garantia de regeneració tant individual com nacional.

Ja ho va anunciar Jung fa més de mig segle “Només a través de l’individual que conscientment integra la seva ombra pot esdevenir-se la regeneració”.

La història ens interpel·la ara i aquí.. La resposta correcta és escrita a les nostres entranyes i als nostres cors. No la defugim!!

Maria Torrents. Consellera de CA.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *