La nostra consciència determina el nostre món.(1)
Per això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de
consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents, a la
mateixa manera de fer que es volia superar.
Es cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera
especial la nostra nació, és el del col.lapse de la consciència
humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat, l’abundància, el
benestar…. a l’exterior, a través del poder, la manipulació i l’abús tant de la
Naturalesa, de l’home, com de les nacions, està tancant la seva etapa. Aquesta
consciència que ja ha col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual
havia emergit: refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes
per a la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’està obrint davant
nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la dualitat i la
concepció de la realitat que engendra, basada en la separació, l’enfrontament i
el domini, conté ímplícits els seus propis límits i la seva destrucció.
Només quan deixem d’identificar-nos amb els paràmetres que encotillen la
nostra consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions
noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.
La cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és la
identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la mateixa manera que
en tots els esglaons evolutius, cada regne ha refinat uns instruments de
percepció que l’home ha recapitulat i ha posat al servei de la ment racional,
ara ens obrim a una era en què s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i
dones, nous instruments de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i
obren la mirada cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor
de la Realitat.
Aquesta nova consciència integra tots els instruments refinats en etapes
evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la Realitat diferenciada,
ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una Realitat que es desplega sota un
designi que, un cop copsat, només podem admirar i servir.
Una Consciència que, com diu Aurobindo, “ empra l’individu com a centre i
instrument i la col.lectivitat com a condició i com a camp” (The Life Divine
p.19)
L’home en què aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crític,
experimenta una reavaluació en els símbols de la seva consciència, no en un,
sinó en tots els camps simbòlics, que resulten en una revolució del seu ser
interior, i, a través de l’interior, de la seva vida exterior. I aquest
home esdevé instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) més amplis
dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals troba la seva
compleció: la família, les nacions, la humanitat, i més enllà, com apuntava
Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que l’home només pot copsar amb la
visió i l’escolta interior, els intruments de coneixement que estan madurant en
l’eclosió d’aquesta nova consciència.
La nació catalana ha estat pionera en anteriors canvis de consciència
històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt abans que a la resta d’Europa
i forní un segle d’or enlluernador. L’eclosió humanista i renaixentista, tot i
que silenciada, esclatà primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un
Cristòfor Colom, que la història oficial encara ha de restituir a la nació
catalana, i de tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la
confusió en què la mentida els ha condemnat.
Només una nació madura podia suportar i havia de patir aquests segles de
negació, de colonització, de nit fosca de la nostra ànima nacional, sense perir.
Tant sofriment no ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment
necessari, l’alquímia dolorosa que l’ànima de la nació havia de patir per a
poder emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comunió íntima amb
l’Esperit de la Pàtria.
Hi ha una massa del nostre poble que viu distreta, immersa en els tràfecs
quotidians, doblegats els genolls davants els poders que sotmeten la nostra
nació, i no és capaç de percebre els dolors de part que sacsegen la Pàtria, i
dels quals el preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels
quals n’emergirà molt més que la independència política, l’’eclosió d’aquesta
nova consciència.
Però hi ha una resta que està atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova
consciència ordenadora, íntegra i integradora, sacralitzadora, que fondrà com
el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpació, la colonització, la
traïció que ara camp amb cinisme prepotent a l’ampla de la nació. Una nova
consciència que superarà la primitiva i caduca “unitat uniformitzadora” a la
qual les forces involutives ens volen condemnar, i farà quallar la unitat
integradora on l’autoexpressió original i diferenciada de tots els éssers, cada
un al lloc que li pertoca, engendrarà organismes vius i dinàmics en continu
refinament i harmonització, i on l’exercici lliure de la pròpia funció,
l’expressió de la pròpia plenitud serà el veritable servei al conjunt.
I és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la lluita
per l’alliberament de la Pàtria catalana esdevé una tasca sagrada que
malhauradament al món independentista li costa verbalitzar, però que cada cop
més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una empenta, una visió interior
que es va fent diàfana, en la qual la llibertat i la plenitud personal només
assoleixen el seu ple sentit dins la llibertat i la plenitud de la Pàtria i dins
la llibertat i la plenitud de la humanitat sencera.
Maria Torrents. Consellera de CA.
(1)Per consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del
subconscient i es manifesta en un primer estadi a través de sensacions, de
percepcions físiques i materials, s’expandeix després cap al mental tot incloent
el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat, les creences profundes
que dicten les nostres actituds, la capacitat d’aprendre de les experiències que
sacsegen i qüestionen les nostres certeses, els graus d’identificació que hom té
amb les pròpies percepcions; i s’obre en una fase posterior més enllà de la ment
cap a un principi més profund, cap a un ordre més perfecte que el físic i el
mental.
Cada nivell de consciència forneix uns instruments de percepció que
determinen una visió del món. Durant amplis períodes d’evolució, en els quals
s’hi inclou encara gran part de la humanitat, la identificació inqüestionada amb
l’experiència que proporcionen els instruments de percepció, propicien la
confusió de considerar el món que es percep com la realitat, quan de fet és
només una manera de copsar i interpretar la realitat.
Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un parc on hi ha plantes, insectes,
animalons diversos, gent passejant amb gossos i un home assegut en meditació
profunda. Cada un d’aquests éssers ha desenvolupat uns instruments de percepció
lligats intrínsicament a la funció que desenvolupen i que li fan percebre uns
paràmetres concrets de la realitat. El món que percep la planta es basa en les
sensacions: claror, humitat, tendresa…, els insectes perceben amb uns sentits
especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la natura i la vida de
grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada la “visió” de proximitat, per
afavorir la vida dins del rusc. Els gossos, tenen els sentits “instintius” gust,
olfacte, més desenvolupats que, per exemple, el visual. El seu món és, doncs,
bàsicament un món d’olors. L’home ha integrat tota l’escala de percepcions del
món mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l’ús de la ment, que
li permet interpretar els paràmetres rebuts a través d’aquests sentits. En cada
un d’aquests éssers el món es fa més ampli i complex, però es mou encara a
l’epidermis de la realitat. S’ha passat de la sensació a la percepció instintiva
, fins a la interpretació mental. Però és això la realitat? Si ho preguntem al
meditador, ens dirà que els sentits i la ment ens donen només la fenomenologia
de la Realitat, però que hi ha un nucli essencial, intrínsec en tot fenòmen i
comú a tots ells, que es capta intuïtivament i experimentalment i que s’esmuny
dels esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten
l’experiència no són en l’àmbit dels sentits físics ni del mental. Són sentits
interiors subtils. Uns sentits que amplien dramàticament la percepció de la
Realitat, que la mostren integrada, sencera i integradora. I que en permeten
copsar la intencionalitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!