27 de novembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Idependència i descolonització

El procés que està
vivint la nació catalana cap a la Independència, hauria d’implicar
inequívocament l’alliberament radical, o sigui, el retrobament i la
restitució de la identitat catalana. Només quan la manera de ser
catalana sigui l’eix al voltant del qual s’estructuri la vida del
país, haurem retornat a la normalitat que se’ns ha negat durant més
de cinc-cents anys, i encetarem el camí cap a la plenitud nacional.

 

Aquest postulat del més
elemental sentit comú, i que qualsevol nació que no hagi sofert
cap procés de colonització assumeix amb absoluta naturalitat, aquí
s’ha convertit en tabú.

 

I aquest és el principal
tret que posa en evidència la colonització que tants dels nostres
compatriotes refusen reconèixer. Perquè la colonització no és
un fet històric determinat en el temps i l’espai, ni circumscrit al
tercer món. La colonització és l’esclavatge de les nacions, i
implica un procés de manipulació mental i psicològic molt profund
que té com a objectiu fonamental alienar la nació que la sofreix i
els seus connacionals de la pròpia manera de ser.

Es aquesta pèrdua de
contacte amb el nucli del propi ésser el que precipita totes les
claudicacions imaginables i obre el camí cap a la decadència.

Amb la finalitat de
generar aquesta alienació i perpetuar-la, els colonitzadors han
d’aconseguir que el colonitzat arribi a tenir una baixa consideració
de la seva vàlua nacional, o dit d’altra manera, han de destruir
l’autoestima i l’orgull nacional dels colonitzats.

El camí inequívoc
per fer que un poble s’avergonyeixi, s’avorreixi de si mateix i
renunciï a la seva identitat, és anar-li escapçant la seva
plenitud, reduir-lo al gueto dins mateix de casa seva, menystenir,
fent-los innecessaris, tots els seus signes identitaris, i confondre
tant com es pugui el sentit de pertinença. Quan s’aconsegueix que
una nació no es reconegui a si mateixa amb claredat, i no es valori
ni s’estimi, la seva vitalitat queda segada i esdevé inexorablement
invàlida i decadent, tot abocant-se a l’autodestrucció. Aquest és
el desllorigador de tot esclavatge col·lectiu.

Un poble, doncs, que a
casa seva, es resigna a escapçar la seva personalitat esdevé un
poble feble i fàcilment sotmès a qualsevol abús, des del
robatori impune -eufemísticament dit espoliació- fins a
l’esquarterament del seu territori o l’apropiació il·legítima per
part del colonitzador dels fruits del seu geni nacional.

 

Les
estratègies colonitzadores són diverses i adaptades a les
circumstàncies, però sempre inclouen una alta dosi de violència
física i psicològica.

 

En
el cas concret de la nostra nació, la destrucció material i humana
a través de les diverses guerres amb la gran
Castella-eufemísticament dita Espanya- i amb França han estat a
l’ordre del dia des del Compromís de Casp. Aquestes guerres, han
significat un autèntic genocidi i han extirpat de la nació catalana
els millors, els més conscients, nacionalment parlant, dels seus
fills, i han permès, a partir d’un inconscient col.lectiu aterrit,
de continuar cada vegada amb més impunitat i brutalitat el procés
colonitzador iniciat a partir del Compromís de Casp.

Un
procés que va iniciar-se a la cúpula de la nació
. El poder
reial a partir de l’entronització dels Trastàmara ja no es va
sentir lligat, ni va defensar els interessos de la nació catalana, i
va començar un procés d’assimilació castellanitzadora entre les
classes nobles i cultes tant pels lligams econòmics que es van anar
bastint com per la castellanització lingüística i cultural que
s’imposà a la vida de la cort. Aquesta assimilació de les classes
nobles va preparar el terreny, en decapitar la nació catalana d’un
lideratge absolutament compromès amb la nació, per la desfeta del 1707-14, que
imposà la colonització sobre tota la nació catalana a través dels
Decrets de Nova Planta. Aquesta opressió física i legal ha
continuat fins al dia d’avui, perquè mai s’ha qüestionat des de
l’estat francès ni espanyol la nostra dependència forçada ni la
imposició legal i lingüística que patim.

La
veritable clau de volta de la colonització però, és la gran
mentida, la violència psicològica, que han bastit els
colonitzadors, amb la finalitat d’engendrar la confusió i
l’automenyspreu entre els catalans i atiar l’odi dels espanyols
envers la nació catalana. Aquesta mentida abraça tot l’espectre
imaginable, des de la història que ha estat convenientment
adulterada i ignorada, fins a la continua propaganda destil·lada
des del poder i escampada pels mitjans de comunicació, amb
l’objectiu d’anar desgastant i trastocant “el sentit comú”, i de
soscavar la dignitat nacional i la mateixa idea de pertinença.

En
aquesta línia deixeu-me parlar de dos exemples punyents que afecten
el moll de l’os de la nostra vida col-lectiva.

El
primer és la definició de catalanitat.

No
és gens casual que aquesta insidiosa voluntat banalitzadora que
des del poder s’abraona sobre tot el que és català, manipuli sense
vergonya un tema tant sagrat com és el de pertinença a una nació.

Tal
com la llengua reflecteix, “ser català” no és una
qüestió d’estar ni de fer, com ens volen fer creure els diferents
administradors de la colònia, en les respectives propagandes amb que
han insultat el nostre poble.

Durant
l’oasi pujolià i per amagar la putrefacció colonitzadora que les
aigües entollades amagaven, es van treure una primera definició de
catalanitat per a desactivar la lluita nacional que s’havia fet a
la clandestinitat de la dictadura. Una definició que era un atemptat
directe contra la racionalitat i la dignitat que els catalans
servaven. Per enredar ben enredada la troca, el poder ens venia un
slogan que no hauria gosat treure enlloc més. Com en època de
rebaixes, per ser català ja no calia ser part d’una nació,
estimar-la, assumir-ne els trets definidors, llengua, costums,…i
voler-ne la seva plenitud. No, des d’aquell moment, s’iniciava la
premeditada confusió que ja va denunciar Xirinacs entre el ser i
l’estar. Per ser català, n’hi havia prou de viure i treballar a
Catalunya (i quan deien Catalunya només es referien, és clar, a la
Catalunya principatina. Les directrius dels colonitzadors eren
inexorables!). I així s’anorreava el sentit comú. Segons aquesta
galdosa definició que ha fet més mal que una pedregada, era català
el militar que havia entrat amb les tropes franquistes i que
residia a Catalunya amb la decidida voluntat de destruir-la i
reduir-la a una província, el botifler que renegava de la seva
catalanitat i feia la gara-gara a l’espanyolisme del color que fos,
el jutge que imposava la llei dels vencedors en la llengua dels
vencedors i tot aquell que visquent a Catalunya es negava a
integrar-se, a emprar el català i imposava
sense miraments els seus costums.

Aquesta
definició donà carta blanca als qui volien viure aquí sense ser
d’aquí. Des del poder se’ls permeté ser un element de desintegració
nacional que ningú es veia amb cor de qüestionar. Des d’aquell
moment es va legalitzar l’esquizofrènia que tant tristament
caracteritza aquesta nació. Es podia ser català en castellà! Ens
podien vendre “Ferias de Abril de Catalunya”, quan en
realitat són “Ferias de Abril a Catalunya”… … I
tothom content.

I
això no només ha durat fins avui, sinó que s’ha institucionalitzat
de tal manera que aquí ningú no gosa denunciar-ho. Ens ho
presenten com un tret de la “tolerància” dels catalans. Hom
s’imagina cap castellà, anglès, portuguès o alemany acceptant que
algú es declari castellà, anglès, portuguès o alemany sense ni
parlar la llengua ni voler la plenitud de la pàtria corresponent?
Oi que no? Com és que ens empassem, doncs, aquest gripaus i encara
hem de fer veure que hi trobem gust? Som tolerants o suïcides?

I
com que quan s’entra en el joc de la manipulació, el darrer sempre
l’ha de dir més grossa perquè se l’escoltin, ara, l’actual
president de la colònia ja no en té prou de reduir la catalanitat
al fet d’estar a Catalunya. La seva definició ha rebaixat la
catalanitat al nivell del fer. “Es català qui treballa dur i amb
les idees clares”. Així a mig món, mares de família, empresaris,
atletes d’alt nivell siguin russos, xinesos o polonesos, de cop i
volta, els atorguen la nacionalitat catalana, sense ni haver-la
demanat. Costa tan poc de regalar allò que no estimes ni és teu!!

El
segon és la llengua.

No
fou per casualitat que Francesc Pujols digué que la llengua era
l’ànima de Catalunya. La llengua és per excel·lència el tret
definidor de la catalanitat. Es l’aroma de la catalanitat. Això ho
saben perfectament aquells que volen el nostre anorreament i és
per això que la colonització va començar per la cúpula de la
nació i per la llengua.

La
llengua és i serà la gran batalla de la nostra descolonització,
allà on es produiran les resistències més ferotges, precisament
perquè és el més consubstancial a la nostra manera de ser. La
fidelitat a l’ús de la llengua ens manté vius com a nació. Quan la
negligim, desapareixem.

Es
pel seu valor fonamental, que els atacs a la llengua han estat i
seguiran sent els més virulents, tant físicament (tortures,
humiliacions i mort per emprar la llengua fins fa relativament pocs
anys), legalment com a través de la manipulació propagandística.

En
el moment històric actual les eines predilectes a mans dels
colonitzadors, encobertes cínicament amb l’embolcall democràtic són
les dues darreres, la legal, a l’ordre del dia amb recursos i
sentències del “seu” Tribunal Constitucional, i la
propagandística, que els ha permès de destruir amb una perversió
absoluta la llengua catalana, tant pel què fa al seu ús com pel què
fa al model.

Només
mencionaré aquí dues de les mentides que s’han demostrat més
nefastes:

Pel
què fa a l’ús, ens han fet creure que ara, després de
segles de genocidi lingüístic i cultural, la llengua catalana pot
viure per art i gràcia de la voluntat dels seus parlants, sense una
legalitat que la faci necessària, sense un aparell mediàtic
poderós, sense una estructura cultural i institucional digna i sense
uns governants que la emprin amb orgull i dignitat en tota
circumstància. Es a dir, sense un estat català.

No
hi ha cap llengua que visqui amb dignitat i molt menys que expressi
la seva plenitud si no és necessària dintre el seu territori
.
Aquí això s’ignora volgudament. L’aparent tolerància lingüística,
de fet, és la imposició de la llengua emparada pel poder, la
llengua dels colonitzadors, una llengua que sí que té una
legislació i uns instruments culturals i mediàtics poderosíssims
al seu servei.

Només la necessitat,
la mateixa necessitat que hom té d’emprar l’anglès quan viu a
Anglaterra o d’emprar l’italià quan viu a Itàlia, farà que la
llengua catalana esdevingui la llengua d’ús social i de creació, la
llengua seductora, que convidarà tothom a fer-se la seva.

Mentre
visquem en una situació de colonització que consenteix i fomenta
que hom pugui viure a Catalunya, treballar-hi, fer-hi classes…
sense emprar la llengua del país; en una situació de colonització
que imposa les llengües i l’imaginari dels colonitzadors-castellà i
francès- des dels mitjans de comunicació, amb el desvergonyiment
del qui s’ha fet amo de casa d’un altre i vol acabar tant aviat com
pugui el procés d’assimilació; en una situació de colonització
que molts dels nostres connacionals i tots els representants polítics
han interioritzat i la viuen com a “normal”, la llengua s’anirà
esllanguint sense remissió. De fet, l’absoluta inhibició dels
representants polítics a Catalunya pel què fa a la defensa de la
llengua catalana, deixa en mans de la inèrcia posada en marxa amb el
bilingüisme, la substitució lingüística definitiva.

I
pel què fa al model, s’ha obert un front de degradació
dintre mateix de la llengua amb la progressiva expansió del model
de català “light”, un català hibrid que arracona mots, girs i
expressions genuïnament catalanes en benefici de traduccions
literals del castellà. Ara, els catalans ja no “tenim tard”, ara
“tenim pressa”, ja no “tenim temps”, “ens dóna temps”,
ja no “estem drets”, “estem de peu”, ja no “ens
llevem”,”ens aixequem”, ja no “ens girem d’esquena a una
persona “, “li donem l’esquena”, ja no tenim “dues mans”,
sinó “dos mans”. Els pronoms en i hi han desparegut del
vocabulari de gran part dels parlants, així com el mot gaire.
Expressions catalanes com“creure’s una cosa a cluc ulls” ,
“agafar-s’ho a la valenta”…. han estat substituïdes per les
expressions castellanes, introduïdes directament sense miraments, o
per la seva traducció literal. La llista seria tristament
inacabable.

Això
ha estat possible perquè d’una banda les institucions que havien de
ser el focus d’un model de llengua genuïnament català, s’han
inhibit de la seva responsabilitat, tot deixant-se engolir per aquest
permissivisme lingüístic que tenalla les institucions del país, i
per l’altra, l’omnipresència de mitjans de comunicació en castellà,
fa d’aquesta llengua la dominant, i model de referència per a molts
parlants..

Amb
això els colonitzadors i tots els que els hi han seguit el joc, han
infligit a la llengua una ferida més profunda que qualsevol
prohibició. La hibridació afaiçona una llengua feble, una llengua
que ha perdut l’espurna, precisament perquè ha anat menystenint la
seva originalitat. La hibridació ha fet del català que ara es parla
un clònic del castellà. Una llengua sense suc ni bruc. Una llengua
fàcilment negligible.

Aquest
era precisament, l’objectiu darrer dels seus ideòlegs.

Aquest parell
d’exemples evidencien d’una banda com la mentida institucionalitzada
podreix la nostra vida nacional i de l’altra que, mentre no es
desemmascarin tots i cada un dels mecanismes de la colonització i
tots els seus responsables, no hi ha cap possibilitat d’integritat
ni nacional, ni ètica, ni intel·lectual en la nostra vida pública.
La colonització és com un virus que infecta i perverteix tot aquell
que no la reconeix, ni la qüestiona ni la denuncia.

Si volem per a la
nostre nació una Independència veritablement regeneradora no podem
caure en l’error tant comú entre la nostra gent d’esperar que els
mateixos que han perpetrat la colonització i els que l’han tolerat,
hi han col·laborat o s’hi han fet d’or, esdevinguin ara els artífexs
de la nova Catalunya lliure.

El
continuisme de les elits implicades en el vell ordre assegurarà la
repetició dels errors, dels tics, de les claudicacions, dels límits
mentals que ens estan ofegant.

 

Per alliberar-nos
d’aquesta colonització que ens ha llevat la vitalitat en alienar-nos
de la nostra ànima i el nostre esperit nacional, que ens ha sumit en
la banalització, el menyspreu i la fugida cap enfora de la nostra
psique col·lectiva, és d’una urgència històrica inajornable que
els catalans compromesos amb la nostra nació ens girem
definitivament d’esquena al vell ordre, i a tots els qui l’apuntalen,
i retornem la nostra
atenció
cap al cor de la nació, tot valorant, estimant i apreciant la
sacralitat de l’esperit nacional català, l’autèntica raó de ser de
la nostra independència, i sapiguem reconèixer els homes i les
dones que li són fidels. Ells han de ser els artífexs de la nova
pàtria.

 

 

Maria
Torrents

Consellera
de Catalunya Acció

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!