Documentn.1.
Com erigir-nos en actors de les nostres vides.
La
clau en tota situació de conflicte, és trobar una lectura que ens doni les
regnes a nosaltres per dirigir la situació.
Si
acceptem que som individus desvalguts, i que el poder és fora de nosaltres, ens
convertim en perdedors automàticament.
Per
tant és clau que nosaltres mateixos ens retornem el poder que tan fàcilment
cedim.
I com
podem retornar-nos el poder ? Erigint-nos en protagonistes positius i
alliberadors.
En un
conflicte tant personal com col.lectiu, tenim tres opcions com a protagonistes:
a)
Veure el contrincant, sigui una malaltia, el marit, un estat…, com
el que vol destruir-me.Quan veiem el contrincant com "l’enemic"
és fàcil caure en el parany de lluitar-hi en contra, d’oposar-hi resistència. I
quan amb la força no te’n surts, es cau en la claudicació. Et declares vençut i
assumeixes les regles del vencedor.
b)
Sentir-se completament afligit per la situació i esdevenir passiu, llavors es
perd tot sentit de cooperació i s’entra en una forma de depressió.
c)
Veure el contrincant i les seves accions com l’esperó que
m’obliga a buscar una resposta prou
creativa i original per arribar a superar aquella situació, aconseguint un
nivell més ampli de consciència i per tant de llibertat i plenitud.
En el
primer cas s’arriba a odiar el contrincant, es produeix un desgast d’energies
enormes que debilitenal qui resisteix i només enforteixen l’ adversari.
En el
segon es claudica mentalment i per tant
et declares vençut abans d’ intentar cap sortida.
En el
tercer cas, el contrincant es converteix en una ajuda inestimable per fer-nos
conscients i superar un estadi determinat. Centrem els esforços en trobar un
cami que ens porti al següent nivell de conciència i de llibertat. I al
contrincant se’l deixa. Ha estat l’esperó que necessitàvem per sortir de la
nostra inèrcia. Quan hàgim trobat la nostra línia de resposta i hi dediquem
tota la nostra energia, el contrincant s’esvairà.
Davant
d’un conflicte, assumir la resposta a ) o b) és una temptació que hauríem de
defugir per destructiva.
D’aquí
es dedueix una idea clau que ens hauria de quedar gravada al cervell: NO ÉS
ALLÒ QUE ENS PASSA EL QUE ÉS DETERMINANT, SINÓ LA RESPOSTA QUE HI DONEM.
Les
situacions conflictives a alguns els enfonsen en la més absoluta depressió,
veient el que els passa com una llosa insuperable, a d’altres els torna
agressius i venjatius, i a d’altres els dóna ales i els catapulta cap a
alternatives més fecundes.
Per
entendre on estem i com estem com a poble, i entenent que això no és una
anàlisi històrica exhaustiva, sinó l’argumentació per ajudar a retornar-nos el
poder i poder sortir de l’ atzutzac en que ens trobem, cal mirar com les classe
dirigents dels Països Catalans van respondre a les dificultats / reptes que
s’els van presentar i que podien catapultar els territoris catalans cap a un
grau més alt de maduresa política o enfonsar-la en el marasme, tal com va
passar.
En un
repte important com el Compromís de Casp, les classes nobles, després de la
desfeta de Jaume d’Urgell, van abraçar la causa Trastàmara, i en lloc de forçar
que la nova corona defenses els interessos del pais, es van convertir en elements colonitzadors
culturalment parlant. Els reis Trastamares mai van ser defensors dels
interessos dels territoris catalans, i el sumum va arribar amb la unió dinàstica
d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics i el descobriment d’Amèrica, unicament al
servei de corona castellana.
Amb
la Guerra de Succesió, a la colonització cultural s’hi afageig l’anul.lació
brutal de les lleis pròpies i la prohibició de la llengua.
Quina
és la reacció?. Hi ha resistència, però un cop desfeta, (Almansa, 11 de
Setembre BCN), hi ha una claudicació generalitzada vers el nou ordre instaurat
per l’Estat central uniformitzador. La burgesia emergent, com abans havien fet
les classe nobles, accepta els límits i la claudicació com a país a canvi del
mercat peninsular i el comerç amb Amèrica.
Aquesta
actitud de les classes dirigents, d’anar a treure el que es pugui de
l’ensulciada, que alguns en diuen pragmatisme, i d’altres en diem covardia i actitud
acomodatícia, ha anat configurant un poble que veient que les seves classes
dirigents " es venien per un plat de llenties", s’ha tornat
pessimista i mesell, i no creu en les
seves possibilitats reals .A generat un autoodi tan gran que determinats territoris
i sectors socials han preferit identificar-se amb l’adversari que reconèixer-se
qui són.. Això explica les situacions esquizofrèniques pel que fa la llengua al
Pais Valencià.
Com
veiem la resposta que s’ha donat a les situacions ha estat desiciva per
configurar el què som.
Al
costat d’aquesta resposta general sempre hi ha hagut gent que ha sabut trobar
camins alternatius i creatius. Això explica l’ extraordinària importància de
l’associacionisme a casa nostra , que seria el gèrmen de l’actitud que es
correspon a l’opció c) esmentada al principi.
La
percepció que cal buscar una resposta creativa, valenta, que no confronti l’adversari, sinó que li doni la volta, que
se salti les normes les lleis i les inèrcies creades, va extenent-se cada
vegada amb més força.
Saber
que no és la circumstància el que és decisiu, sinó la resposta que hi dones i
adonar-se que la resposta creativa és la que ens és més ÚTIL, ens fa concients
que tenim un enorme poder transformador.
Però
cal tenir-ho clar.
Cal
pensar també que els poders fàctics treballen incansablement a través de tots
els mitjans possibles, i especialment dels mitjans de comunicació, per evitar
que la gent s’adoni del seu poder real: ens volen fer creure que la llei, el
que diuen els mitjans o uns intel.lectuals és omnipotent i que la resposta que
hi podem donar no té cap importància. Però si ho pensem bé, veiem que és
l’individu el que acaba donant la força o no a les lleis i a les diverses
situacions. Els dona força quan s’hi adhereix, i les transforma en no res quan
les transgredeix.
Cal
que siguem concients que en els actes quotidians tenim el poder de desfer, de
convertir en no res totes les limitacions legals, culturals ……. que se’ns
imposen i que nosaltres eternitzem adherintnos-hi i acceptant-les.
Quan
un assumeix que pot transformar la seva vida i el seu entorn més inmediat amb
les tries concretes que fa ( i caldria fer-ne un llistat exhaustiu, pel que fa
al país) ve el següent pas. Quin canvi
tant espectacular podriem crear si fóssim capaços d’organitzar-nos per trencar
amb actituds simples però contundents, les enormes inèrcies que ens tenen
empresonats com a pais!.
Això
demana fer-nos plenament concients dels nostres actes i cada vegada que alguna
cosa que anem a fer o a no fer, negui la plenitud i la llibertat com a país,
simplement canviar la nostra resposta.
L’alliberament
consistent i a llarg termini de les persones i dels pobles no s’aconsegueix amb
grans declaracions politiques o corpus legals si no va acompanyat d’un canvi en les consciències i en les
actituds quotidianes.
És la
llibertat i plenitud que exercim dia a dia, acció a acció, amb una visió
creativa, agosarada i que no confronti l’adversari, el que ens portarà a
aconseguir un país lliure i amb plenitud.
Si volem ser lliures i en plenitud demà,hem de
pensar i actuar en plenitud ARA.No hi ha
cap més camí.
Recordem-ho,
el poder rau en la nostra resposta creativa, malgrat que les aparences semblin
desmentir-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És per això que una colla que pensem en terme c) ens hem decidit per la unitat d’acció passant pel damunt d’una pregunta que ni ens va ni ens ve.
Te felicito por lo sosegado, estructurado y bien intencionado de tu reflexión.
Te doy la opinión de un paseante interesado en vuestras cosas:
EL ADVERSARIO: Percibo una cierta paranoia en el análisis: "els poders fàctics treballen incansablement a través de tots els mitjans possibles". El individuo ideologizado se acostumbra a reconocer al adversario y sus infinitos representantes en todos los pliegues de la vida. Es algo común a todas las ideologías totalitarias (que pretenden abarcar la totalidad de las dimensiones del individuo): se aprende a reconocer al enemigo. Es ese que viaja en el Metro frente a nosotros, es nuestro vecino, el compañero de trabajo, nuestro esposo/esposa, etc.: "se le nota que es inequivocamente agente del adversario", "evidentemente, no es de los nuestros"
PAÍS E INDIVIDUO. Esa sensación de pertenencia a entes de límites tan arbitrarios como borrosos (país, pueblo) está superada en la Europa democrática por dos realidades: el armazón jurídico del Estado de Derecho y la única república real: uno mismo, ciudadano de pleno derecho, pagador de sus impuestos y ser libre sin más límites que la libertad del resto de los ciudadanos.
El afortunado que ha sido colonizado por la ideología “verdadera” vive confortado por el sacramento que imprime la pertenencia al "grupo de los elegidos", a "los que sí que nos damos cuenta". Se siente uno superior, con un sentido claro de la vida, no como "los otros" que viven en su inconsciente miseria; no son nada; o peor, son agentes del adversario, o una peligrosa encarnación del mismo.
Cuando las obligaciones del homo politicus llegan al interior de su casa e incluso de su intimidad parsonal las alarmas se tornan rojo incandescente. Es lo que los avisados esperan: que se toque el Código Civi. Por ahí no se puede pasar. Cuando te obligan a pensar, vestir, utilizar códigos externos, hablar lenguas, etc. se está tocando lo más sagrado, el núcleo de la persona: la individualidad, los derechos, la libertad.
Ojo con predicar “obligaciones” íntimas. Lo que “debemos” hacer al relacionarnos con los familiares, los amigos. Se empieza asesinando a la abuela y se termina faltando a Misa los domingos.
EL ADVERSARIO ES UNO MISMO
LA OSADÍA Y LA CREATIVIDAD
"hem de pensar i actuar en plenitud ARA" “ens portarà a aconseguir un país lliure i amb plenitud”
Creo que vas camino de una desilusión. No hay paises libres y en plenitud. Mira a tu alrededor. ¿Ves alguno? Yo veo todos en el eterno declive que es la propia vida. Por qué tú y yo hablamos tan mal el latín, tú de una manera y yo de otra: porque llevamos en el declive/evolución desde hace 2000 años. Pero esto es la vida.
Mira a tu alrededor. En tu ciudad. ¿No ves a muchos que nos son de tu nación? Son ciudadanos con otras características culturales. Esta es la realidad.
¿Cómo se actúa en plenitud? ¿Sólo usando el catalán como lengua de comunicación y adquisición de conocimiento? ¿Llevando un estilo de vida estándar-homologado de buen catalán?
LO CENTRÍFUGO Y LO CENTRÍPETO
Del mundo a la aldea o de la aldea al mundo. ¿Cuál es la dinámica adecuada?
Como en lo de la botella medio llena o medio vacía, la misma cosa vista desde dos ángulos muy diferentes, lo importante y si uno observa el mundo buscando “factores comunes” o diferencias. Creo que lo primero es muy superior a lo segundo.
Buscando diferencias se puede llegar al ridículo y a la inoperancia.
Buscando lo que de común tenemos los humanos se llega a la fraternidad y a la cooperación.
CULTIVAD VUESTRA CULTURA, HACEDLA GRAN CULTURA
El único camino seguro para una cultura minoritaria es que sus miembros la desarrollen vigorosamente hasta hacerla atractiva, interesante, imprescindible para los demás. Hay muchos ejemplos de que esto es factible.
Vosotros podéis cultivar libremente vuestra cultura, pero nadie está obligado a hacerlo. Vuestro vecino también tiene cultura y los mismos derechos. Ese vecino ahora puede tener 25 nacionalidades políticas y una 300 culturales.
No se puede obligar a las personas a cambiar de lengua, ni siquiera a usarla: bien lo sabéis vosotros que os lo han intentado hacer durante los 40 años de distadura franquista y no pudieron. Pues lo mismo ocurrirá con las personas que viven en Cataluña y quieren tener otra lengua distinta al catalán.
La gente puede elegir con quién se relaciona y en qué lengua se expresa: vosotros podéis vivir en catalán –ese derecho os lo garantiza el Estado de Derecho español y europeo.
Vosotros tenéis que cultivar vuestra cultura; regalar al mundo dones culturales que nos interesen a los demás. Que conocer el catalán sea interesante, como conocer el alemán es interesante para acceder a grandes escuelas de pensamiento. Freud aprendió español para leer el Quijote. Yo aprendí catalán para leer a Espriú, a Martí i Pol o a Josep Pla.
Durante la época de la Nova Cançó, lo catalán resultaba muy atractivo. El ambiente cultural barcelonés de los 60-70 destacaba; se respiraban aires de avance; Tàpies, Barral, Gil de Biedma, Espriu, el Teatre Lliure eran cosas que interesaban mucho. Había que conocerlas. Para los castellanoparlantes, la cosa resultaba muy sencilla. Vuestra lengua es muy cercana y bastante accesible.
SUERTE.